Quan vas a al teatre a veure un cantant que s’ha passat
els últims 30 anys fent cinema i televisió, tens força dubtes sobre què et
trobaràs damunt de l’escenari. Si a sobre hi sumes que a l’entrada del recinte
trobes a fans embogits davant l’auguri de veure al seu metge preferit en
directe, encara et tornes més reticent. Però els dubtes desapareixen aviat quan
apareix en escena en Hugh Laurie.
Com un autèntic showman va demostrar
en tot moment que sap com ficar-se el públic a la butxaca, ja sigui amb les
paraules o amb moviments d’allò més estrambòtics que donen molta força a la
seva presència escènica.
És precisament la posada en escena un dels fets més
destacats de la seva actuació a Barcelona. La il·luminació, les introduccions
de les cançons, el vestuari i fins i tot la teatralització que acompanya el
tancament de cada peça, estan estudiats al mil·límetre. Però això no és tot, ja
que en Laurie s’ha sabut envoltar dels millors. Una banda de músics que brillen
pel seu art i que conformen la The
Copper Bottom Band. Des del gegant expert en guitarres petites Kevin Brait, al senyor dels vents Vincent Henry que és capaç de tocar
alhora un clarinet i un saxofon i a sobre fer que sonin bé. Però també els
acompanyen l’enèrgic David Piltch
(contrabaix), en Patrick Warren
(teclat), la meravellosa Jean McClain (cors)
o l’incansable Jay Bellerose
(bateria). La banda per si sola ja rutlla i tot i que el protagonista de la
vetllada es defensa prou bé cantant amb el piano i la guitarra, des de bon
començament ja avisa de que no li fem gaire cas a ell i ens ocupem d’escoltar
als músics! I realment la cosa funciona, perquè en Laurie aconsegueix passar
desapercebut i convertir la vetllada en una autèntica festa on el públic
participa activament cantant en algunes cançons.
El concert, on es presentava el primer disc en solitari de Laurie (Let them talk, 2011), va esdevenir una autèntica classe d’història del Blues i el Jazz on el cantant va anar explicant l’origen de cada cançó i cada autor. I així, per uns instants, els espectadors es van poder traslladar als locals del New Orleans més profund.
El concert, on es presentava el primer disc en solitari de Laurie (Let them talk, 2011), va esdevenir una autèntica classe d’història del Blues i el Jazz on el cantant va anar explicant l’origen de cada cançó i cada autor. I així, per uns instants, els espectadors es van poder traslladar als locals del New Orleans més profund.
Probablement la única nota que va sonar desafinada va ser
el malaguanyat disseny del Teatre
Artèria Paral·lel que s’aparta de tota comoditat acústica i visual i ofega
als espectadors amb altes temperatures.
Enllaç a l'article a nuvol.com
Enllaç a l'article a nuvol.com
