Avui hem sabut que els 33 miners xilens atrapats sota terra des de fa dos mesos han tornat a casa sans i estalvis. És una gran notícia tant per a ells com per a les seves famílies. El periodisme m'ha ensenyat que els mitjans són com voltors a l’espera de devorar la presa. Tot és notícia i tot s’hi val per tal d’informar. Està molt bé que els periodistes s’hi escarrassin, però cal mediatitzar-ho tot? Cal que en David Villa, que se sent proper als xilens degut a la família minera de la què prové, enviï samarretes del Barça signades a cadascuna de les famílies dels miners? Cal que portem dos mesos on només veiem els drames familiars i coneguem les vides privades dels miners que han estat tancats sota terra? Cal convertir una desgràcia en un circ? Crec que la premsa ha de reflexionar sobre com tracta la informació i fins a quin punt rosega els ossos de les seves preses. Per sort, tots els miners avui podran asseure’s a la seva butaca, mirar per la finestra i retrobar la seva vida, el seu carrer, la seva pau.
Il·lustració de Carles Serra Hartmann - Assegut a l'estudi mirant per la finestra.
En aquest cas les sensacions són ambigües. Per un banda el fet que tot plegat s'hagi resolt satisfactòriament deixa un regust a felicitat. Però per l'altra, la tendència a mediatitzar tot allò susceptible de ser especatcle em deixa una ombra de dubte sobre la intencionalitat dels mitjans: què hagués passat si el final d'aquesta història s'hagués vist destenyit per un error, un imprevist o una mort? Quin hagués estat llavors el paper de tots aquells perdiodistes instal·lats permanentment a la superfície de la mina d'Atacama? No respondré a la pregunta per no posar tots els professionals en el mateix sac, que seria injust.
ResponEliminaPerò encara m'assalta un a altra qüestió: és la presència mediàtica una arma eficaç que obliga al govern a actuar amb celeritat i eficiència (actuació que ningú dubta que ha estat així), o és en canvi el govern que fomenta aquesta presència perquè el seu esforç sigui alhora convertit en propaganda? En tot cas, considero excessiva i pretensiosa la presència de governants en els moments de màxima audiència d'aquest show, o com a mínim tinc la sensació que jo, en sortir d'un captiveri tan llarg, pensaria només en la gent més propera i em sobraria la presència de qualsevol polític.
Esperem, però, que de tot això s'en tregui la lliçó més important, i és la de garantir sempre les condicions laboras òptimes sigui quina sigui la feina que s'estigui fent, i que els responsables, si és que n'hi ha, assumeixin la culpa que els pertoca.
Carles Serra Hartmann:
ResponEliminaCompletament d'acord, Uri. A tot això, voldria saber (o potser no, per si de cas) què n'opinen realment els miners i les seves famílies de tot el circ mediàtic que s'ha format al voltant d'això. Per a ésser sincer, em faig creus del benestar psíquic dels 33 miners, i crec que la mediatització a què s'ha vist sotmesa la seva desgràcia no contribuïrà en absolut a la seva millora. Des d'aquí només puc desitjar-los que sàpiguen aïllar-se convenientment de tot el sarau i refacin la seva vida tan aviat com sigui.