Joan Ollé ens ha portat al Teatre Grec un àcid homenatge a la ciutat comtal. Barcelona es posa damunt de l’escenari per deixar-se retratar i retractar-se de glòries i faltes. El dramaturg deixa clar, i sense pèls a la llengua, la seva particular relació d’amor-odi amb la ciutat i ens convida a viatjar pel temps sense ordre ni concert, però amb un denominador comú; la passió encesa per Barcelona i els seus protagonistes.
L’elenc que l’acompanya tampoc no es queda curt. Així veiem com grans figures i joves promeses comparteixen escenes tan rocambolesques com una conversa entre Cristòfol Colom (Joan Anguera) i la dona del paraigües (Paula Blanco) o el fantàstic monòleg on Ivan Benet es desdobla en els alcaldes Maragall, Clos, Hereu i Trias. Però també hi ha estopa i de la bona: el Samaranch falangista (Jordi Vidal), la confessió de Fèlix Millet, la consulta de la Diagonal, la dona burgesa del Liceu (Victòria Pagès) cantant les pestes dels immigrants, el monopoli de Núñez i Navarro o la repressió policial als indignats en
són alguns dels exemples.
La música de grups com els Clippers ens porten pel camí de la nostàlgia i ens recorden temps i fites passades a les que posa veu el croner i latin lover Jerôme Lavoix acompanyat dels acords dels Lisboa Zentral Cafè. Però tampoc no hi faltarà l’exaltació culé o la tírria als pericos amb una retransmissió Escobar-Puyal que fa jugar en un mateix equip Kubala, Quini, Cruyff, Koeman, Guardiola i Messi. I per seguir jugant amb els salts cronològics podem passar de la mort de Gaudí a la manifestació que duia
per lema #laculturanoésunluxe.
L’espectador barceloní d’avançada edat reviurà la seva història amb nostàlgia, mentre que l’espectador jove s’indignarà amb la situació actual i aprendrà alguns detalls del passat. Ara bé, aquesta obra és indiscutiblement barcelonina i ...ara ja no hi falta ningú, o potser sí ara m’adono que tan sols... hi faltes tu!
Enllaç a l'article a nuvol.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada