Fa un parell de dies que la UNESCO ha declarat Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat els Castells, el Cant de la Sibil·la, el Flamenc i la Dieta Mediterrània. El fet que es reconeguin els castells és un pas cap al coneixement i la definició de Catalunya com a ent cultural propi. Pel què fa al cant de la Sibil·la, per a molts és desconegut. Sabeu de què es tracta? Són unes matines de Nadal que venen del segle XVI i que representen el darrer vestigi de folklore medieval que ens queda i que s’ha conservat bàsicament a ses illes i a l’Alguer; una clara unió entre religió i cultura que des d’avui perdurarà per sempre més. Cal vetllar per la cultura pròpia de cada país, territori, regió, població i família. La cultura, és el què en defineix, crea xarxes socials, crea cohesió ciutadana i ajuda a mantenir vives les arrels del passat. Ara bé, algunes colles castelleres encara tenen una assignatura pendent en termes d’ètica. Com pot ser que, en ocasions, se suborni a famílies nouvingudes dient-los que si els seus fills fan d’enxanetes se’ls pagaran els rebuts de la llum o el gas? Com pot ser que, a vegades, se suborni a la canalla de les colles comprant-los consoles, o pagant-los viatges si aconsegueixen fer aquest o aquell castell? Com pot ser que la rivalitat entre colles provoqui autèntics aldarulls a plaça quan es tracta d’un acte festiu i de mostra de cultura pròpia? Crec que cal defensar la cultura, però que aquesta, en tant que representa un país ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies.
 |
| 2 de 9 amb corxeres i negres - paper reciclat sobre cartolina negra |
És sens dubte una bona notícia pel món dels castellers aquest aquest reconeixement tan meritori. Tot i així, el teu article d'avui, Uri, em suscita dues qüestions.
ResponEliminaEn primer lloc, de ser certes les situacions que descrius, on es pressiona de manera forassenyada els infants que participen a les colles, em sembla una situació totalment intolerable, molt perniciosa. I no puc estar més d'acord amn tu en que s'han de seguir uns principis bàsics quan es tracta amb la canalla. I em fa pensar en un altre ambient totalment desaconsellable per als petits, tot i que s'hi fomenta la seva participació, on es poden sentir insults i amenaces de mort de la boca de gent aparentment respectable, com són els estadis de futbol. No els freqüento gaire, i tan de bò algú em pugui corretgir, però perquè permetem la presència de nens i nenes en llocs on es practiquen accions totalment prohibides en tots els ambients on hi ha infants?
D'altra banda, em suscita una reflexió interessant el títol de l'article "Tot fent país". En efecte els països es fan, són producte de l'acció conscient dels homes. Però no entenc el perquè d'aquesta mania tan persistent de voler traspassar una realitat cultural a una altra de política. Bé, si que l'entenc, però no la comparteixo. Perquè deixem que una realitat cultural de base se l'apropïin aquells que volen fer una construcció estrictament política, que sabem del cert que no faran altra cosa que instrumentalitzar-la? La ratlla entre cultura i política es traspassa amb massa facilitat.
Molt bé, Pepo. Com sempre subscric el que dius.
ResponEliminaPerò d'altra banda, creus que realment és possible separar cultura de política: tant l'una com l'altra són presents en cada acció diària que fem. És inevitable en tant que l'ésser humà es relaciona cada dia amb altres éssers humans, negocia, intercanvia, etc.
És més, els estats, tal com els coneixem s'han construit en base a això: una elaboració d'un imaginari col·lectiu comú amb la vista posada a justificar la creació d'un aparell de poder anomenat estat.
Per tant, denunciar que hi hagi aquesta contaminació entre política i cultura no em sembla pertinent. Ara bé, m'agrada que ho constatis, ja que com historiador saps que és un mecanisme de cohesió tan antic com el propi món.
Apa, donem-li vidilla!
Mira, inyaki, clar que crec que és possible diferenciar-ho. I en aquesta concepció que esgrimeixes, titllant d'"inevitable" la barreja, jo hi veig una gran perversitat.
ResponEliminaAl meu entendre, tot i que cada cas s'ha d'analitzar per separat, hi ha dos fenòmens. Per una banda, les realitats culturals, on s'engloven fenòmens molt diversos i comunitats de tot tipus. Per l'altra, els projectes polítics, que són sempre la voluntat d'una èlit, els quals s'aprofiten d'aquestes realitats culturals prexistents per reforçar la seva legitimitat, o les imposen, o simplement se les inventen (com deia Hobsbawm, el s.XIX va ser una gran fàbrica de crear tradicions).
I ho denuncio perquè la acceptació acrítica d'aquesta apropiació em sembla propi d'una societat adormida. El que es fomenta amb això és el nacionalisme, que és un perillós mecanisme d'enquadrament ideològic, per bé que molt potent, amb el que es vol amagar l'enorme complexitat de la societat.
Que Catalunya sigui una entitat lingüística, amb trets culturals comuns (gastronomia, tradicions, etc), no implica necessàriament que "hagi de ser" un estat. Aquest últim pas és el que es dóna per fet i no s'analitza. El nacionalisme no acaba amb una independència. És permanent. I un ciutadà, visqui on visqui, ha d'estar molt atent i ser sempre crític amb el poder.