Aquesta setmana hem presenciat un acte sense precedents a l’hemicicle de les Nacions Unides. El president palestí Mahmud Abbas s’ha dirigit al món per reclamar el reconeixement del seu país com a membre de ple dret de la ONU. Això ha eriçat els pèls del principal lobby jueu mundial i principal aliat d’Israel, els EUA. Per tal que un país sigui reconegut com a membre de ple dret de la ONU, primer de tot cal que ho aprovi el Consell de Seguretat i precisament els EUA ja han anunciat que faran ús del seu dret a veto per tal d’evitar que això passi. Això per no parlar de la trentena de cartes que el congrés nord-americà ha enviat a diferents països demanant-los que votin en contra de l’addhesió palestina. Tot això sorgeix des d’un país dirigit per un premi Nobel de la pau, que encara tolera la pena de mort i que lluny d’intentar resoldre el conflicte israeliano-palestí, s’aferra als seus principals avaladors polítics. Les conseqüències que pot tenir un veto d’aquestes característiques es poden traduïr en un rebrot exacerbat de la violència dins el món àrab. No creieu que el millor seria obligar a israelians i palestins a seure i a dirimir les seves diferències d’una vegada per totes? Ah, però és clar, això seria demanar massa en un món, on el poder preval per damunt de la vida!
 |
| Gozileua aixafa Palestina |
Jo crec que és molt més complicat del que dieu. Tant si s'admet l'estat palestí com si no, aquell indret de món farà un pet com un aglà. I fer-los seure i recapacitar... Teniu la fórmula exitosa de fer que Jerusalem sigui dels dos, sense disputes i amb harmonia?
ResponEliminaTens tota la raó Anna, però per algun lloc cal començar!
ResponEliminaLa veritat és que no hi entenc massa de política internacional; però no se si estic d'acord amb la visió de la il·lustració que presenta als Estats Units com el principal opressor dels palestins. Crec que la deriva ultranacionalista de la política Israeliana també hi te a veure.
ResponEliminaPotser sí que Israel i Palestina no són més que les víctimes innocents d'un conflicte que els transcendeix; potser sí que són al front de batall d'una guerra que s'ha de solucionar als despatxos; però em sembla que la possibilitat d'una coexistència pacífica entre jueus i musulmans no és tant mal escenari per als nord-americans (sobretot després d'Afganistan i Iraq).
Segurament soc massa visceral, però la imatge prepotent dels assentaments palestins i la impunitat amb la que assassina l'estat d’Israel és fa posar de molt mala llet.
Sergi Ros