El gat amb botes ve del país de Molt molt llunyà, però...
calia que vingués?
La recança
comença a la guixeta quan l’amable venedora et demana 10’50€ amb un somriure
d’orella a orella. En aquell moment, visualitzes la col·lecció d’ulleres de
visió 3D que tens acumulada en un calaix de casa amb l’esperança de recordar
que la propera vegada que vagis al cine les has de dur. Creues el llindar de la
porta i al cap de cinc minuts de cua intercanvies 5’45€ per una paperina de
crispetes i una aigua. Probablement això hauria de ser el pitjor de la vetllada,
però no voldria avançar-me als aconteixements.
La sala és
plena de criatures, lògic tenint en compte que m’he decantat per la darrera
producció Dreamworks “El gato con botas”. La remor és considerable. S’apaguen
els llums i després de quatre anuncis arrenca el film.
Portem 15
minuts de pel·lícula i encara estic esperant sentir alguna rialla. La comissura
dels meus llavis es manté ferma. No hi ha somriures. Ni per part dels nens, ni
per part dels adults. Exactament què estem veient? Un western? Una comèdia de
videoclub? Una pel·lícula romàntica? Però... què coi li passa a aquest gat? No
se suposa que això és infantil? “Robar i matar és divertit!” diu en Humpty Dumpty! Senyors que la sala està
plena de criatures! Però atenció, no us adormiu que aquesta només és la primera
perla. Continuem amb un fantàstic reguitzell d’insinuacions “eròtico-festives”
entre la parella protagonista. Dos felins en zel que es mosseguen els llavis,
es repassen amb lascívia i s’arrapen l’un contra l’altre davant de la innocent mirada
de la concurrència. Penseu que ja he acabat? Em falta la cirereta del pastís!
Minut 50 del metratge el co-protagonista es cansa de lluitar i se suïcida.
Bravo! Ara ja me’n puc anar a dormir tranquil. Ja hem llençat la moral infantil
fins al fons del precipici. I dono gràcies de que tot plegat sigui tant
efervescent ja que sinó la narcolèpsia que pateix en Jan (el de la mongetera
màgica) al final de la pel·lícula, s’hauria encomanat a tots els assistents.
Argument
fluix per no dir inexistent. Gags molt suats i poc treballats tret de la
batalla de ball a l’estil “Pulp Fiction”. Repetició de situacions una vegada i
una altra. I en Chris Miller que pot passar a la història com l’encarregat de
rebentar del tot la saga “Shrek”, si és què això encara era possible!
-Falta molt?
– demana la nena a la mare. Les dues s’aixequen i abandonen la sala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada