Visca la democràcia!

<<Los puerros de la categoría I (...) al menos un tercio de su longitud total o la mitad de su parte envuelta deberá presentar una coloración entre blanca y blanca verdosa. En el caso de los puerros tempranos, esa coloración podrá limitarse a sólo un cuarto de la longitud total del puerro o un tercio de su parte envuelta>>. Directives com aquesta neixen cada dia al cor de la Comissió Europea que treballa incansablement per reglamentar la mida dels plàtans i les pomes per a la seva comercialització i ja no entrarem a comentar la que fa referència a la mida dels preservatius. Però mentre la Comissió mou el seu immens, car i influenciat engranatge cap a la suposada millora de les nostres necessitats vitals, la Unió Europea s’entreté jugant al gat i el ratolí amb els països que en formen part i així fiscalitza amb total impunitat i sempre pacíficament, polítiques econòmiques, immigració, tecnologia, sanitat, investigació, educació... Com a mínim cal agrair-los que la cultura no els hi hagi interessat massa ja que sinó potser també ens dirien com hem de llegir, què cal escriure i amb quin estil hem de pintar. Però no ens hem de preocupar ja que el Parlament Europeu garanteix la representació de la ciutadania en aquest món controlat des de Brussel·les, Luxemburg, Estrasburg i... Alemanya? El Parlament, debat, discuteix, qüestiona i al cap i a la fi acata i com que la reflexió és molt profunda necessita d’innumerables comissions annexes de sigles indesxifrables que en certes ocasions compten amb el doble d’assessors que de membres.

En El gentil monstruo de Bruselas o Europa bajo tutela, H. M. Enzensberger carrega amb suavitat i delicadesa contra la macroestructura que suposen les institucions europees. Unes institucions que s’han saltat impunement els seus propis tractats assumint un endeutament i un engreixament que no els pertoquen. Sota el paraigües de la homogeneïtat social i cultural els comissaris, delegats, representats, presidents, secretaris i funcionaris augmenten cada dia sense aturador, mentre la Unió va reclamant als països un aprimament de l’administració. La moneda única i el tractat de Schengen s’alcen com dos bastions militars que semblen justificar tota la burocràcia que els precedeix. Però aquests dos acords també justifiquen el titllar d’antieuropeus a tots els qui s’oposen a les polítiques europees.

La Unió Europea ens brinda un fantàstic exemple de la importància de la comunicació. Tots els tractats, normatives, reglaments i decrets s’aproven internament sense passa per un referèndum i en ocasions sense ni tan sols sotmetre-les a la votació del Parlament Europeu. Tot i això quan han provat d’escriure una Constitució Europea han intentat que els habitants de la vella Europa la valoressin, però la manca d’interès de la població, en part deguda a la manca d’una bona comunicació del fet, porta a que el gran projecte constitucional europeu es quedés en allò que el va precedir, és a dir, el no res. Malgrat tot, no podem dir que la Unió no s’hi esforci i conscients de que cap govern no pot viure sense la pertinent propaganda gasten cada any cinc milions d’euros en el canal Euronews i sis milions en la desconeguda emissora Euranet. De ben segur que tots els habitants dels països de la Unió passen hores ansiosos de les notícies que els hi arriben a través d’aquests dos canals d’informació.

Sigui com sigui cal un esforç comú. Cal una reflexió comuna i potser fins i tot una autèntica unió, ja que si es pretén una força monetària i social a nivell europeu i influent a nivell mundial, potser hauríem de començar per plantejar-nos si són vàlides les actuals estructures estatals o si hem de derivar cap a una estructura més semblant al què podrien ser uns hipotètics Estats Units d’Europa on les coses es facin més o menys bé, però on com a mínim siguem els ciutadans els qui decidim qui són els nostres governants.