Jo, tu, ell... nosaltres!

“Les ombres juguen millor amb l’amor”, amb aquesta frase es podria resumir el gran embolic que ens presenta Sacha Guitry a Faisons un rêve (1936). L’obra manté la clàssica estructura del teatre de bulevard on és més important el què no es diu que no pas allò que es diu i on el dit i el pensat no sempre són una mateixa cosa. Guitry fa tots els papers de l’auca: escriu l’obra, la dirigeix i la interpreta com a protagonista tot demostrant les seves dots de raisonneur, fet que aprofita per fer una veritable declaració d’amor a la seva companya de repertori i esposa real, Jacqueline Delubac. La incansable verborrea de Guitry, així com la seva presència escènica, el defineixen com un autèntic cabotin que acaba per suprimir tota voluntat de protagonisme als seus companys de repertori. Els seus monòlegs trepidants, intensos i amb dosis d’acidesa ens recorden al Woody Allen més en forma i fan que les escenes avancin a tota velocitat sense que l’espectador en sigui conscient.  

El film, com passava en l’obra de teatre d’homònim títol i argument, s’estructura en tres actes (inici – nus - desenllaç) amb els seus corresponents clímax, principalment al final de cada acte. Com en tota obra de bulevard el triangle amorós no hi pot faltar i l’espectador no quedarà ni de bon tros decebut ja que la cosa es complica molt més del què pugui semblar en un principi. El fiscalitzador i alhora confident de la parella adúltera serà, com acostuma a passar en aquest tipus d’obres, el majordom. Aquest personatge actua com una mena de Big Brother orwelià; tot ho veu, tot ho sap i es reserva la informació per a si mateix.

Guitry omple les escenes d’estereotips o referències que ens guien cap a la desembocadura final. D’entrada, l’amant es diferencia clarament del marit per la seva vestimenta. El segon se’ns mostra seriós, pessimista i clàssicament abillat amb bombí i vestit negre. L’amant, per contra, és alegre, optimista i llueix corbatí de colors, vestit de ratlles i cap destarotat. La modernitat triomfarà clarament per damunt d’allò més retrògrad. Però això no és tot. Si ens fixem en detall amb la vestimenta de la dama a qui pretenen els dos homes podrem observar unes boniques flors obertes en el seu capell. Unes altres flors molt semblants les retrobarem en un gerro que, com si d’una abella es tractés, l’amant s’encarregarà de pol•linitzar degudament tot ruixant-les amb ambientador. Res està fet perquè sí. Tot està estudiat. Tot està meticulosament preparat per tal que el desenllaç pugui esdevenir. Un altre element a tenir en compte és la il·luminació dels espais. En el moment en que ha d’arribar la dama, l’amant apaga les fredes llums generals del seu despatx i encén una petita làmpada que proporciona una calidesa més suggerent. Aquesta tènue ambientació està precisament situada al costat d’un petit sofà-llit que clama per ser desfet. 

El què hauria d’haver estat una tranquil•la vetllada final acabarà en un seguit de casualitats valleinclanesques que per sort acabarà per corroborar el All's Well That Ends Well shakespearià.