-Manel? Ui, no ho sé, crec que passo, ara s’han tornat massa comercials!
-Manel comercial? Au va! Però si no hi ha manera d’aprendre’s les seves lletres! Però si les seves músiques no són gens enganxoses. Però si és pràcticament impossible que entenguis les seves cançons abans d’haver-les escoltat com a mínim 15 vegades!
-Són número 1 de vendes a la setmana d’haver estrenat disc!
-No en facis cas. És pur fanatisme! La gent compra perquè toca fer-ho.
-Bé se’l podrien descarregar. No hi ha gaires grups que venguin discos avui en dia…
-Tu els has escoltat? No t’adones que estem amb les de sempre. Les subordinades són tan summament llargues que quan arribes al final has perdut l’antecedent.
-Són lletres enrevessades perquè estan plenes de referències, però són tan narratives que en podries fer una pel·lícula de cadascuna.
-Es passen! L’altre dia vaig haver de consultar la Wikipèdia tres vegades per entendre una frase.
-Ets un exagerat! Si bé és cert que no és de fàcil digestió, el disc té un munt de racons i secrets per on pots anar descobrint tot un seguit de móns paral·lels.
-Jo l’únic món paral·lel que hi he trobat ha estat l’estil nou que exhibeixen. Ara sonen com més anglesos. A mi m’agradava més la senzillesa folk de l’ukulele amb la Dolors, el Mar, les corrandes…
-És cert que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però en aquest nou disc si t’hi fixes rebaixen el barroquisme sonor del darrer treball i sonen més ells quatre.
-Això si que no t’ho nego. Sonen enxufats. Massa guitarra elèctrica i massa poc caliu.
-Poc caliu? I ara, però si precisament el to baix del cantant t’embolcalla i et condueix com si d’un mantra es tractés! A més, és el disc més “popero” que tenen. Guitarra, baix i bateria. És molt autèntic, és molt ells. I no només això. La musicalitat d’aquest nou treball si que és diferent, però aquesta és la riquesa del treball.
-Riquesa…?
-Mira, a mi a cops em recorda a Bob Dylan o a Los Planetas i fins i tot m’atreviria a comparar certes cançons amb Mishima.
-Vols dir que no et passes!?
-Ni de bon tros! Aquest darrer disc està ple de petits homenatges. El primer arriba ben d’hora amb “Ai, Yoko”, la maltractada heroïna artística i seguim amb els herois romàntics o la ja molt sonada “Teresa Rampell”. Això per no parlar de l’homenatge que es fa a totes les bandes de Rock caigudes en l’oblit. A més, si et queixes de que no hi ha cançons com les del primer disc et proposo que escoltis la que tanca l’àlbum. És una clara pantomima del nostre present tractada amb un to hilarant al més pur estil primigeni del grup.
-Què t’ha semblat eh, tant que et queixaves?
-Què vols que et digui. Fluixet. Es nota falta de rodatge. No tenen gaire feedback! I el públic l’he vist poc entusiasmat. A més, què han fet al final? Han acabat el concert d’una manera més estranya…?
-Aquí t’haig de donar la raó. El seu directe és poc potent. Potser si que els hi falta baixar de l’escenari per poder connectar amb el públic. M’imagino que és perquè era un assaig i que durant la gira intentaran fer un esforç per tal que el feedback amb els qui els escolten es consolidi i no siguin només ells qui gaudeixen de la seva música. Ho han de fer per força ja que es deuen a tots els qui els seguim. La seva cursa tot just comença i encara els hi queden moltes olimpíades per triomfar.
Enllaç a l'article a Núvol.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada