L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com