Quan l’assassí no és el majordom…

L’any 1926 Agatha Christie, la reina del suspens, va desaparèixer durant 11 dies. Ningú no sabia on era. Tothom estava profundament preocupat. La darrera vegada que l’havien vista havia fet un petó a la seva filla i havia marxat conduint el seu cotxe. Aquell dia no va tornar a casa i van trobar el seu vehicle abandonat al sud de Londres. La desaparició va provocar una gran inquietud al govern britànic que va mobilitzar la policia en una recerca incessant en la qual hi va participar fins i tot Arthur Conan Doyle. Els fans de la cèlebre escriptora van començar a configurar les més macabres teories. Hi havia qui deia que el seu marit l’havia assassinada, d’altres deien que s’havia suïcidat i fins i tot n’hi havia que la creien abduïda per éssers d’altres planetes. Durant gairebé 90 anys ningú ha resolt el misteri de l’estrany, sobtat i efímer esvaïment de l’escriptora. Al cap d’11 dies, la mare d’Hèrcules Poirot i Miss Marple va aparèixer en un hotel del nord d’Anglaterra fent-se dir Teresa Neele. L’hotel era sumptuós, probablement com el prestigiós Monkswell Manor que ara ens ocupa.



A casa sempre m’han ensenyat que en cas de dubte l’assassí és sempre el majordom. És per això, que quan em dirigia al Teatre Apolo a veure La Ratonera hi anava convençut de tenir la resposta a l’enigma que se’m plantejaria. Però en veure la paramenta del misteri vaig quedar, com ho deurien estar l’any 1926, totalment desconcertat:

Dos propietaris

 

Mollie (Mariona Ribas) i Giles (Aleix Rengel) Ralston, el feliç i novell matrimoni que ha heretat recentment la finca Monkswell, una preciosa mansió victoriana que han decidit convertir en un hostal. Allò que se’n diu fer la primera pela. Els dos menteixen, perquè ho fan? Han d’amagar res?

Cinc hostes

 

En Christopher Wren (Joan Amargós), jove, hiperactiu, amb un punt infantil i un toc lleugerament afeminat. És inquietant i té el perfil d’un autèntic psicòpata.

La senyora Boyle (Isabel Rocatti), de classe mitja-alta, estirada i molt crítica amb la qualitat del servei. Vindria a ser una mena de senyoreta Rotenmeyer.

El coronel Metcalf (Santi Ibáñez), de mitjana edat. Militar i força seriós. Ja està retirat i és força autoritari. No para d’entrar i sortir de la casa. Què deu fer-hi a fora amb la nevada que hi cau?

La senyoreta Casewell (Anna Gras-Carreño), jove, ruda, amb cara de pocs amics i força distant. Arriba a la mansió amb l’objectiu de quedar-s’hi indefinidament fins que arregli uns temes pendents que no vol explicar a ningú!

Paravicini (Xavier Bertran), extravagant i misteriós. És el convidat inesperat. Diu que se l’hi ha espatllat el cotxe, però ningú no ha vist el vehicle! Porta una piga falsa i es maquilla que dóna gust! Vol amagar la seva edat? La seva identitat? Qui és en realitat?

Un policia

 

El sargent Trotter (Ferran Carvajal), jove, segur de si mateix. Vol descobrir l’assassí d’un crim ocorregut el dia anterior i està convençut que en breu se’n cometrà un altre. Com en pot estar tan segur?

La ratonera d'Agatha Christie al teatre Apolo

Però on és el majordom? Tothom pot ser culpable si no hi ha majordom! Però concentrem-nos bé. Els 8 personatges estan aïllats del món per culpa de la forta nevada. Tots callen i s’observen i a més tenen la certesa de que un d’ells és l’assassí i que qualsevol d’ells pot morir. De fet l’octet d’actors no són més que una mera circumstància espacio-temporal que en d’altres ocasions trobarem ubicats a la riba del Nil o pels passadissos de l’Orient Express. Però ara la mansió Monkswell els reté i els obliga a mirar-se als ulls i a dubtar els uns dels altres com si d’una partida del Cluedo es tractés. Tothom desenvolupa el seu paper amb meticulosa exactitud i fins i tot, personatges agraïts com el d’en Xavier Bertran o en Joan Amargós aconsegueixen arrencar, en mig de la tensió, més d’un somriure als espectadors. L’ambient, la música, les escenes, les aparicions de personatges, tot qualla, fins i tot el text és fidel a l’esperit de la seva autora, però hi ha quelcom, no sabria exactament el què, que no encaixa enmig de tota aquesta auca. Hi ha escenes forçades, innecessàries i davant del joc de mirades i inquisicions, els silencis es poden arribar a fer, en algun moment, excessivament llargs.

Diu el sargent Trotter: “si demà algun de vostès es lleva mort serà només culpa seva” i això és exactament el què ha d’intentar evitar aquesta obra. Caure en el seu propi parany i convertir el misteri en paròdia del mateix.

Després de més de 60 anys d’èxit als teatres britànics, ara a Barcelona, el cas està servit. I com en la desaparició de la senyora Christie ara fa 88 anys, si voleu resoldre’l haureu d’anar-hi i investigar-lo vosaltres mateixos.