Quan
Plató va plantejar el seu mite cavernari, poc es podia imaginar que li
sortirien tants imitadors. Però era lògic que acabés passant, ja que en
el fons ens estava plantejant el problema vital. Què hi hem vingut a fer
el món? Com podem seguir avançant? Estem enfocant correctament les
nostres vides? Tancats en una caverna, en una torre calderoniana o en la
sala d’un hotel, els dubtes ens assalten. Ens plantegem qui som, cap a
on anem i quin és el següent pas que hem de donar. I la resposta mai és
senzilla. La nostra percepció del món està alterada, les ombres
exteriors ens confonen i ens poden fer parar bojos si no anem amb
compte. Caldrà que lluitem i ens enfrontem a les nostres pors més
profundes. Serà necessari explorar tots els nostres records, els més
primigenis, per tal d’esbrinar qui som en realitat! I aquesta serà
l’única manera de seguir avançant.
Aquesta és probablement la conclusió a què arribem després de mirar què s’amaga Tras la Puerta de la companyia Pentateatre.
El que va néixer com un projecte embrionari de 15 minuts fa 3 anys, ara
es desplega sumant una hora al tempo inicial i ho fa de manera un xic
massa agosarada. El públic, tancat a la sala d’un cèntric hotel de Barcelona, observa com els dos actors protagonistes exhibeixen la seva mestria i llarga experiència. En Frank Capdet, a qui ja havíem pogut veure a T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré
demostra que està totalment a l’alçada de les circumstàncies i desplega
el seu personatge amb una naturalitat gens forçada i atraient. Per la
seva banda el gran Ferran Terraza, conegut pels seus nombrosos papers en sèries televisives i sobretot pel seu paper a la saga REC,
demostra que és un home polifacètic i ens il·lustra amb un reguitzell
de personatges múltiples i canviants que tot i estar magistralment
interpretats no acaben d’estar ben resolts.
El joveníssim Marc González de la Varga
ha volgut allargassar excessivament un text que funcionava de manera
exquisita en el quart d’hora original i que ara t’obliga a fer un cop
d’ull al rellotge en més d’una ocasió. El clímax de l’obra, presentat en
forma de judici final, queda totalment estroncat amb l’arribada d’una
noia (molt ben interpretada per Lluna Gay)
que trenca radicalment amb tot el que estava passant anteriorment. És
com si res del que l’espectador havia vist fins llavors tingués
validesa. A partir d’aquell moment tot fa baixada i arribem al final de
l’obra sense gaire complicació i amb un regust amarg.
Fins
al 13 d’abril podeu espiar que hi ha #traslapuerta, i no patiu, ja que
la taquilla inversa de l’espectacle permet a l’espectador fer el judici
de valor que cregui més oportú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada