Alça Manela!

-Ei tinc entrades per l’assaig general de Manel, t’hi apuntes?

-Manel? Ui, no ho sé, crec que passo, ara s’han tornat massa comercials!

-Manel comercial? Au va! Però si no hi ha manera d’aprendre’s les seves lletres! Però si les seves músiques no són gens enganxoses. Però si és pràcticament impossible que entenguis les seves cançons abans d’haver-les escoltat com a mínim 15 vegades!

-Són número 1 de vendes a la setmana d’haver estrenat disc!

-No en facis cas. És pur fanatisme! La gent compra perquè toca fer-ho.

-Bé se’l podrien descarregar. No hi ha gaires grups que venguin discos avui en dia…

-Tu els has escoltat? No t’adones que estem amb les de sempre. Les subordinades són tan summament llargues que quan arribes al final has perdut l’antecedent.

-Són lletres enrevessades perquè estan plenes de referències, però són tan narratives que en podries fer una pel·lícula de cadascuna.

-Es passen! L’altre dia vaig haver de consultar la Wikipèdia tres vegades per entendre una frase.

-Ets un exagerat! Si bé és cert que no és de fàcil digestió, el disc té un munt de racons i secrets per on pots anar descobrint tot un seguit de móns paral·lels.

-Jo l’únic món paral·lel que hi he trobat ha estat l’estil nou que exhibeixen. Ara sonen com més anglesos. A mi m’agradava més la senzillesa folk de l’ukulele amb la Dolors, el Mar, les corrandes…

-És cert que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però en aquest nou disc si t’hi fixes rebaixen el barroquisme sonor del darrer treball i sonen més ells quatre.

-Això si que no t’ho nego. Sonen enxufats. Massa guitarra elèctrica i massa poc caliu.

-Poc caliu? I ara, però si precisament el to baix del cantant t’embolcalla i et condueix com si d’un mantra es tractés! A més, és el disc més “popero” que tenen. Guitarra, baix i bateria. És molt autèntic, és molt ells. I no només això. La musicalitat d’aquest nou treball si que és diferent, però aquesta és la riquesa del treball.

-Riquesa…?

-Mira, a mi a cops em recorda a Bob Dylan o a Los Planetas i fins i tot m’atreviria a comparar certes cançons amb Mishima.

-Vols dir que no et passes!?

-Ni de bon tros! Aquest darrer disc està ple de petits homenatges. El primer arriba ben d’hora amb “Ai, Yoko”, la maltractada heroïna artística i seguim amb els herois romàntics o la ja molt sonada “Teresa Rampell”. Això per no parlar de l’homenatge que es fa a totes les bandes de Rock caigudes en l’oblit. A més, si et queixes de que no hi ha cançons com les del primer disc et proposo que escoltis la que tanca l’àlbum. És una clara pantomima del nostre present tractada amb un to hilarant al més pur estil primigeni del grup.

(…)

-Què t’ha semblat eh, tant que et queixaves?

-Què vols que et digui. Fluixet. Es nota falta de rodatge. No tenen gaire feedback! I el públic l’he vist poc entusiasmat. A més, què han fet al final? Han acabat el concert d’una manera més estranya…?

-Aquí t’haig de donar la raó. El seu directe és poc potent. Potser si que els hi falta baixar de l’escenari per poder connectar amb el públic. M’imagino que és perquè era un assaig i que durant la gira intentaran fer un esforç per tal que el feedback amb els qui els escolten es consolidi i no siguin només ells qui gaudeixen de la seva música. Ho han de fer per força ja que es deuen a tots els qui els seguim. La seva cursa tot just comença i encara els hi queden moltes olimpíades per triomfar.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Força Blanca, Força Blava!

Diu que corria l’any 1897, quan dos rajolers (el blanco Bonet y el azul Maynou) de Granollers es van enfrontar per provar qui dels dos era capaç de fer més maons en una hora de treball. Arrel d’aquesta anècdota, l’any 1983, una colla de joves va presentar-se a l’Ajuntament de la vila per proposar la celebració d’una Festa Major competitiva entre diferents colles. Així és com la festa de Blancs i Blaus a Granollers s’ha convertit en poc temps en una de les més sonades del patrimoni festiu català.

Cada any quan arriba el final de l’estiu Granollers es divideix i la majoria d’habitants del municipi opten per un dels dos colors. A partir d’aquí ambdues colles competeixen per ser els qui han animat més la festa major. 

 

Tot comença amb la cercavila de lluïment, on cada colla treu a passejar les seves comparses per tal de posar sobre la taula les cartes amb les que pretenen jugar aquell any. La rua arriba fins a la famosa plaça Porxada on després d’exhibir les diferents comparses la colla guanyadora de l’any anterior reptarà a la competició als perdedors. El repte té un caire provocador i gamberro i les dues colles deixen molt clar que seran les següents a guanyar. Enguany la festa ve marcada per la modificació de les bases del concurs que s’han dut a terme davant la pressió que ha fet la colla dels blancs. Aquests han perdut els darrers tres anys i per aquest motiu el repte Blau va ser especialment punyent en aquest fet, mentre que els Blancs van apostar per fer una versió del programa “APM”, que van titular “Algun Blanc Més? (ABM)”, basada en la festa major i els valors de la colla.

 

Un cop acabi el repte sonarà la Guimbada, l’himne de la festa major i serà llavors quan tots els granollerins i les ganollerines trauran els seus mocadors blancs i blaus i se’ls lligaran al coll per tal de deixar clar per quina colla prenen partit.

La festa és una competició constant i un jurat secret analitzarà quin dels dos grups mereix més la victòria. Les colles competiran en estirada de corda, creació, passada i llançament de rajoles, escacs, futbolí i dòmino. Així mateix, el jurat valorarà la diversitat, cooperació, organització i innovació dels actes que blancs i blaus organitzin.

D’altra banda la vila convida cada any alguna personalitat per tal que actuï de relator de la festa. Aquest any en Juanjo Sáez serà l’encarregat de desenvolupar aquest paper i publicar cada dia les seves il·lustracions a La Pedra de l’Encant, per tal d’explicar com ha viscut el dia anterior.

A diferència de moltes altres festes majors, la de Granollers compta amb la quasi totalitat d’implicació del habitants de la vila i a més és una festa feta des del poble i pel poble. De tota manera, si sou curiosos i voleu impregnar-vos una mica de l’ambient podeu fer-ho fins el proper 2 de setembre. I si a més a més teniu un smartphone podeu jugar a capturar els mocadors que s’amaguen rere codis QR per tot el municipi i guanyar un munt de premis.

Finalment quan la festa s’acabi i s’hagi fet públic el veredicte del jurat, blancs i blaus s’intercanviaran els seus mocadors en senyals de pau i ho celebraran plegats amb un sopar de germanor. 

Enllaç a l'article a Nuvol.com