Alquímia musical!

Possiblement qualsevol intent d’explicar el que va tenir lloc el passat 14 de juliol a l’Espai Lliure de Montjuïc serà totalment inútil i impossible. Tot i això ho provaré.

Quatre instruments: piano, bateria, saxo i guitarra.

Quatre músics: Agustí Fernández, Ramon Prats, Albert Cirera i Joe Morris.

Entren, saluden, s’asseuen i... fan MÚSICA, en majúscules!

De sobte la sala es va convertir en un gran laboratori d’experimentació musical. No es tractava de tocar els instruments, sinó que l’objectiu era fer-los sonar. La disbauxa és màxima, però tot sembla formar part d’un mateix cos harmònic. L’un colpeja les cordes del piano amb caixes xineses de diferents mides, l’altre refrega una bossa de paper per damunt de les caixes de la bateria o inspecciona el so que es produeix al entortolligar les baquetes entre l’espai que deixen els diferents tambors. El de més enllà prova d’evitar que el seu saxofon emeti un so digne i en tapa l’obertura amb la cama alhora que provoca un diàleg musical amb la pròpia inspiració pulmonar. I el darrer elimina la vibració de les cordes de la guitarra interceptant-les amb un pal de polo o colpejant-les amb dos llapis. Tot plegat, una autèntica bogeria. Bogeria sonora, bogeria auditiva i cardíaca. El públic s’ha d’esforçar de valent per aguantar les llargues peces improvisades de prop de 15 minuts! El pols de l’oient augmenta al mateix ritme que el frenesí musical. Una pausa siusplau, deixeu-me respirar!!! Els músics assoleixen els seus particulars estats d’èxtasi musical, els sons que emeten els seus instruments aparentment descoordinats, arrítmics, amelòdics... teixeixen una mena de teranyina musical que fa que el públic arribi al nirvana a tota velocitat, tanta velocitat, que al finalitzar cada cançó molts decideixen abandonar la sala, probablement embriagats de l’epifania musical que acaben de viure les seves aurícules.

Mai de la vida, es podrà repetir un espectacle com el que ens va oferir el Liquid Trio i en Joe Morris. Pocs eren conscients dels talents musicals que tenien al davant. Molt pocs sabien que l’Agustí Fernández i en Joe Morris són dos dels improvisadors més reconeguts a nivell mundial, probablement per això molts no van ser capaços d’aguantar l’envestida creativa que, acompanyats dels prodigiosos Ramon Prats i Albert Cirera, ens van oferir en motiu del Festival Grec de Barcelona.

No en compreu mai cap disc, no en llegiu mai cap llibre, ep i consti que tots els materials que tenen són molt bons, però res no valdrà la pena un cop els hagueu sentit en directe.

Ara només em resta tancar-me a casa i evitar sentir cap so extern, no voldria que la meva orella s’endugués una decepció! 

La metamorfosi de Metamorphosis

Un fred matí d’hivern un grup d’amics que havien just acabat els seus estudis teatrals van decidir llogar un petit local a Reykjavik per a presentar-hi els seus espectacles. Onze anys més tard i sota el nom de Vesturport, aquest grup islandès ha estrenat gairebé una vintena d’obres teatrals que han rodat per mig món i que els han dut a rodar unes quantes pel·lícules. Amb tot aquest safreig aterren ara al Festival Grec de Barcelona per explicar-nos una vella aventura kafkiana però des d’un punt de vista molt personal.

Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós.

Així és com comença el famós relat de l’escriptor txec, però l’obra que ens ocupa comença amb una esplèndida música de Nick Cave i amb una família que segueix unes pautes i unes rutines perfectament estipulades. Tota aquesta pau es veurà trencada quan s’adonin que el fill no ha anat a treballar i que rau al seu dormitori convertit en un ésser repulsiu que emet uns sons guturals inexplicables. 

A diferència del text de Kafka, aquí l’autèntica protagonista de l’obra és la família. Una família que s’angoixa, pateix i veu com el seu futur és cada vegada més fosc degut a la manca d’ingressos i a l’escarni públic al que es poden veure sotmesos per culpa de la transformació del primogènit. Mentre tot això passa a la sala d’estar, al pis superior l’espectador no perd mai de vista al suposat insecte que interpreta magistralment el director i actor Gisli Örn Gardarsson. La seva interpretació és tota una demostració de teatre físic i aeri evitant tocar el terra en tot moment, desplaçant-se penjat de les parets i recolzant-se en una escenografia fantàstica del dissenyador Börkur Jónsson.

L’espectador s’identifica amb la mare que no pot suportar haver perdut al seu fill, però que no suporta ni mirar-lo o bé amb la germana que malgrat el fàstic, proba de cuidar al seu “germà” fins a la desesperació. I amb duresa, la platea observa com el pare que repudia al seu nen fins al punt d’atonyinar-lo.

Tot plegat configura una metamorfosi de la Metarmorphosis on paradoxalment al què pugui semblar, el drama ens farà arrencar més d’un somriure. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

Avui, ara, aquí... Coriolà

Rigola ens desperta l’esperit amb una retallada i actual adaptació del clàssic shakespearià. 

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure, després d’haver-ne estat el director durant 8 anys, per plasmar-nos un Shakespeare més contemporani que mai. Tal i com va comentar Lluís Pasqual (actual director del teatre) “aquesta temporada estarà presidida per tots els temes dels Indignats”. I no només per aquests temes, sinó també per les retallades que imposa des del minut zero en Rigola presentant-nos un Coriolà reduït a la mínima expressió que tan sols dura una hora i quart. Malgrat la reducció del text, dels personatges (passa del 24 de l’original a només 8 en l’obra) i de l’escenografia: vuit cadires, un gong i un immens cartell lluminós on hi podem llegir DEMOCRACY, la intensitat de l’obra et crea la necessitat constant de què s’acabi per tal de poder assimilar tot el contingut que se’t regala.

El text està obert a tot tipus d’interpretacions. Segons Rigola “el cas d’Itàlia i Grècia” el van deixar estupefacte. De sobte dos governants escollits democràticament són suplantats (sense elecció prèvia) per dos tecnòcrates que imposen la dictadura de l’economia. Però l’obra va més enllà i ens planteja quin és l’autèntic valor de la democràcia i qui està legitimat per exercir-la. En Coriolà veiem com un general de l’exèrcit romà fracassa en l’intent de fer valer el seu honor militar com a únic actiu polític, enfrontant a la voluntat dels tribuns, els patricis i el poble. Repudiat pel mateix poble que l’ha escollit es revolta contra la seva pàtria, però el càndid infant que duu dins i que necessita de l’escalf matern es perdrà per culpa d’escoltar les paraules de Volumnia, la seva mare (interpretada per Mercè Arànega). Cal dir que és una llàstima tenir sobre l’escenari a una actriu de la talla de Mercè Arànega i no explotar-la més que per dir quatre frases aïllades, molt ben dites per altra banda.>

L’argument de l’obra ens interpel·la i veiem com Coriolà (Joan Carreras) ens planteja la pregunta “Tothom té dret a votar?” Avui en dia aquesta pregunta està latent a la nostra societat que s’adona que la democràcia actual no és ni de bon tros la millor que podríem tenir. En certa manera també es podria establir un cert paral·lelisme amb el cas de Francisco Camps i el jurat popular que el va absoldre... (tothom té dret a votar...). Tot i això cal valorar molt positivament l’excel·lent paper desenvolupa a la perfecció en Joan Carreras que actua com un autèntic cabotin al qual no pots deixar de mirar, fins i tot en els moments en què l’acció deixa de centrar-se en ell. De la resta del repartiment cal destacar el gran treball corporal, que no verbal, que desenvolupa l’actriu Aina Calpe passejant-se descalça per l’escenari mentre fa girar amb delicadesa un catana de kendo. El clímax de l’obra es produeix quan el gran cartell que presideix l’escenari s’encén i els seus neons comencen a giravoltar mentre els actors canten el Five Years de David Bowie. Un moment transcendental al màxim i una cançó perfectament escollida ja que ens parla de les misèries del nostre planeta. Un altre dels grans temes de fons a l’obra és el poder de la comunicació i com aquesta pot contribuir en la manipulació de les masses. Coriolà convenç al poble gràcies al seu “mediatisme”, però els tribuns, que també tenen el do de la comunicació, acaben posant al poble en contra de Coriolà que no ha sabut mantenir la seva quota de pantalla. Malgrat les tisorades, la sobrietat ambiental i el surrealisme tècnic, en general és una molt bona obra. Es posa tanta carn a l’escudella, que si la vols digerir bé caldrà que t’ho agafis amb gana.