A Roma sense gaire amor

Després del gran èxit que va suposar Midnight in Paris, ara en Woody Allen ens porta A Roma amb Amor. Quatre històries inconnexes i gairebé irrellevants que el cineasta aprofitarà per fer una postal de la ciutat eterna. Carrerons empedrats i ben il·luminats, l’ambient bucòlic del Trastevere, la magnificència del coliseu i el romanticisme romà, se’ns presenten amanits amb els clàssics del pop italià. Una vegada més i seguint l’estela de les seves darreres produccions europees, Allen aprofita l’excusa de la turista nord-americana per oferir-nos una postal subvencionada pel govern italià. I tot acabaria pràcticament aquí si no fos per la sempre àcida mirada del director que aprofita l’avinentesa per dir el que pensa sense pèls a la llengua. El film ens interroga sobre com algú pot passar de la nit al dia a esdevenir una celebritat sense haver fet absolutament res. I ens demostra com el síndrome d’abstinència aflora quan la fama s’esvaeix. Per al paper del nou ric és gairebé imprescindible el gran Roberto Benigni, que broda una interpretació feta gairebé a mida. Un altre dels temes que es posen sobre la taula és la banalització de l’òpera contemporània i com les grans produccions actuals poden arribar a transgredir la puresa del gènere fins a fer el ridícul més absolut.

El sempre neuròtic Allen torna a formar part del càsting després de sis anys i com a espectadors agraïm el seu paper que, juntament amb la seva llengua afilada i l’abans citat Benigni, aconsegueixen que el film s’aguanti. Als dos actors s’hi sumen Alec Baldwin, la reconeguda Ellen Page o Penélope Cruz, que repeteix amb el cineasta. Ara bé, tot aquest talent està força desaprofitat amb unes historietes que no tenen cap mena de transcendència i que fins a un cert punt s’acosten al surrealisme.

Confiem que aviat s’acabin els treballs per encàrrec i puguem tornar a gaudir de la “filo-novayorkitat” del director, que sembla que només s’inspiri prop de casa. Ara bé, els amants de les pel·lícules d’Allen no hem de patir, perquè lluny de l’esgotament, el director ja ha anunciat que prepara un nou film per a l’any vinent i que en aquesta ocasió l’escenari triat serà San Francisco. Ara bé, caldrà esperar un any per descobrir si tornem a les bones èpoques de Manhattan o si ens haurem de conformar amb una Vicky, Cristina, Barcelona qualsevol.

 

Enllaç a l'article a Nuvol.com

Pirates! d’aigua dolça

Després d’èxits com Wallace & Gromit o l’oscaritzada Chicken Run, la productora britànica Aardman acaba d’estrenar un nou llarg metratge; Pirates!. En aquesta ocasió els protagonistes són un grup de pirates rocambolescos liderats pel gran Capità Pirata, un corsari gens temible, però capaç de qualsevol cosa per tal de ser reconegut com a millor pirata de l’any. Una hilarant història on hi participaran personatges com la reina d’Anglaterra o Charles Darwin, entre d’altres, i que parla dels valors de l’amistat i la sinceritat per damunt de qualsevol altra cosa.

L’equip que lidera el dos cops nominat a l’Oscar Peter Lord excel·leix una vegada més amb els seus personatges de plastilina animats i rodats amb la tècnica d’stop-motion, o com a ells els hi agrada dir-ho, en claymotion (de l’anglès clay: argila i motion: animació). Aquesta manera de treballar és molt laboriosa ja que per rodar quatre segons de pel·lícula cal una setmana de rodatge, però la gent d’Aardman en són uns autèntics experts. En tota la pel·lícula no es repeteix un sol exterior i així es passa del Londres lúgubre victorià fins a l’alta societat britànica i d’alta mar a l’illa pirata. El film no escatima en detalls i probablement ens caldrà veure’l unes quantes vegades per tal de poder apreciar la immensa riquesa d’elements que apareixen a cada escena. Tot plegat mentre el cap ens va a mil per hora intentant entendre com s’han pogut fer escenes tan ràpides i trepidants amb personatges de plastilina. Només el vaixell pirata que porta els protagonistes per mars i oceans ja està integrat per 44.596 peces; un autèntic treball d’artesania de 4 metres d’eslora i 350 quilos, que va comportar 5.000 hores de feina als seus creadors. 

Pirates! està basada en el llibre The Pirates! In an adventure with scientists (2004), de Gideon Defoe qui s’ha encarregat personalment d’adaptar el text de la seva obra al guió cinematogràfic. Malgrat tot, cal dir que la minuciositat en la tècnica i l’excel·lència en l’execució deixen en un segon terme la història en sí que, en ocasions, peca de diàlegs massa simples. De tota manera la història no deixa indiferent a l’espectador i és que la gent d’Aardman són uns autèntics artesans de l’animació. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

Els jocs que et deixen afamat

Gary Ross porta la biblioteca al cinema, però perd uns quants papers pel camí.

Hi ha directors que s’entesten a convertir en ferralla el que abans havia estat un metall preciós. Aquests dies podem veure a les principals sales de cinema Els jocs de la fam, un film basat en el llibre d’homònim nom de l’escriptora Suzanne Collins. Si bé la pantalla és fidel a l’argument del text original, la posada en escena és força decebedora.

L’espectador queda atordit, desorientat i marejat des del començament del film i de sobte tot s’atura en sec. És llavors quan passem del mode videoclip dels setanta al mode propaganda nazi de Leni Riefenstahl. Les llargues files de soldats alemanys són aquí substituïdes pels habitants del que queda d’uns vells Estats Units que ara viuen sotmesos a la ferotge dictadura del Capitoli. Anualment cada districte haurà de rendir comptes a l’estat tot entregant a un jove per lluitar a mort contra els representants de la resta de districtes. En aquest cas, l’escollida serà una joveneta Katniss Everdeen (Jennifer Lawrence) del districte 12 que s’oferirà voluntària per defensar als seus conciutadans de la cruenta competició a la que són sotmesos. Aquí passem de la misèria dels districtes a l’opulència d’una societat futurista que no escatima ni en laca ni en tint de cabell. En endavant, els fets se succeiran molt ràpid. Vint-i-dos criatures mortes i la jove parella d’enamorats (en realitat no ho estan) acaben vencent al sistema en una èpica escena final. Les dues hores d’acció es fan pesades i t’obliguen a mirar el rellotge en més d’una ocasió. El conjunt del càsting és fluix i ni tan sols el gran Donald Sutherland està ben aprofitat. Probablement si el film se salva és per la interpretació de la joveníssima i multi premiada Jennifer Lawrence que deixa clar que la seva carrera a la gran pantalla no ha fet més que començar, però que de ben segur que en sentirem a parlar.

El final queda obert amb les ànsies de revolució dels diferents districtes, però si voleu saber com continua la saga us recomano que canvieu la pantalla per la biblioteca.

Crònica d’una presentació accidentada

El passat dijous 17 de maig em vaig proposar assistir a la presentació del IX Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona. Anava molt just de temps i vaig entrar a la sala de la nova Filmoteca de Catalunya quan estaven acabant de projectar l’espot promocional del Festival. El nou espai de projeccions és immens i queda molt llunyà el record del petit cinema de l’avinguda de Sarrià de Barcelona. M’assec a les últimes files per no destorbar als assistents i comencen els parlaments. A la taula Toni Navarro i Esteve Riambau, els directors del Festival i de la Filmoteca respectivament, acompanyats per la cap de premsa del nou equipament i el creador de l’espot.

Després d’unes paraules sobre l’essència i el missatge que s’ha volgut trametre amb la falca del Festival, l’amfitrió (E. Riambau) comença elogiant “la gran tasca que ha fet la organització davant la dificultat de destriar entre tots els films que han arribat”. Aquest any es projectaran 107 films, però explica en Toni Navarro que “ens han arribat prop de 3000 propostes d’arreu del món per ser projectades”, cosa que demostra “la bona salut que té aquest festival a nivell internacional”. Amb els parlaments aprofiten també per situar-nos a tots plegats sobre la magnitud dels actes que podrem viure fins al 22 de maig. Vuit espais de projecció, diverses exposicions sobre els drets humans i dues conferències on es discutirà sobre les revolucions ciutadanes actuals o el futur de Palestina com a membre de la UNESCO. La organització (T. Navarro) també ens explica que “com cada any al final del festival s’atorgaran els premis oficials a les categories de millor curtmetratge i millor llargmetratge”. Fora de competició també es concedeixen altres premis a personalitats, documentals o entitats que treballen pels drets humans a través de la gran o la petita pantalla.

Acaben els parlaments i la cap de premsa dóna pas a l’estrena de Whistleblower “La veritat oculta”, un film de Larysa Kondracki de l’any 2010 que ens parla sobre la postguerra bosniana. Tinc clar que m’esperen 112 minuts de tortures, barbàrie i situacions límit encarnades per l’oscaritzada Rachel Weiz. Comença la pel•lícula i la primera sorpresa de la nit no es fa esperar. Els subtítols van amb doble delay. És a dir, a la pantalla es diu una frase que dues frases més tard el subtítol anglès presenta i que tres frases més tard el subtítol català reprodueix. Davant d’aquest caos se senten els primers xiulets a la sala i jo opto per obviar els títols i aguditzar l’orella per provar de comprendre al màxim la pel•lícula. La intuïció no m’ha fallat i el film té tots els ingredients que m’esperava. Fins i tot en algun moment em veig obligat a apartar els ulls de la pantalla! El cert és que la pel•lícula és força emocionant, però quan només queden trenta minuts per arribar al final, la imatge queda travada i el pla fon a negre! El públic s’indigna. Hi ha qui pica de mans, hi ha qui xiula i força gent s’aixeca de les butaques per mirar enrere. No sembla que ningú de la organització es doni per al•ludit, així que aprofito per anar al bany. Molta gent segueix el meu exemple i és llavors quan m’adono de la internacionalització del Festival. Bona part dels assistents són estrangers, de fet no sento a ningú parlar en català, ni tan sols en castellà. Segurament deuen ser els directors o actors dels diferents films que es presenten. Tornem a la sala i la pel•lícula es reprèn, però un parell de minuts per davant d’on l’havíem deixada i després de molt patiment arribem al dramàtic i previsible final que ens deixa a tots els assistents amb un nus a la gola.

Poc a poc anem desfilant cap al carrer. Primers cigarrets i encara latent en l’ambient la indignació pel tall del film. “Últimament això els passa molt aquí” sento que comenta un noi d’uns trenta anys i que curiosament és català. Poc a poc tota la comitiva anem cap a l’Hotel Barceló Raval on ens hi esperen unes copes de cava i una mica de pica-pica. És molt tard i no em puc quedar. Surto de l’hotel i enfilo la Rambla del Raval amunt. Quin paradoxa! Dins de l’hotel productors, directors i públic d’un Festival que lluita per la defensa dels drets humans. A fora prostitució, desigualtat social, pobresa... probablement on més s’han vulnerat els drets humans (habitatge, educació, sanitat...) és al mateix espai on se celebra el Festival. Potser està fet expressament? O és només una manera d’amagar la realitat d’un barri que cada dia està més deixat de la mà de Déu?

Tot fent pedagogia mentre matem i robem

El gat amb botes ve del país de Molt molt llunyà, però... calia que vingués?

La recança comença a la guixeta quan l’amable venedora et demana 10’50€ amb un somriure d’orella a orella. En aquell moment, visualitzes la col·lecció d’ulleres de visió 3D que tens acumulada en un calaix de casa amb l’esperança de recordar que la propera vegada que vagis al cine les has de dur. Creues el llindar de la porta i al cap de cinc minuts de cua intercanvies 5’45€ per una paperina de crispetes i una aigua. Probablement això hauria de ser el pitjor de la vetllada, però no voldria avançar-me als aconteixements.

La sala és plena de criatures, lògic tenint en compte que m’he decantat per la darrera producció Dreamworks “El gato con botas”. La remor és considerable. S’apaguen els llums i després de quatre anuncis arrenca el film. 

Portem 15 minuts de pel·lícula i encara estic esperant sentir alguna rialla. La comissura dels meus llavis es manté ferma. No hi ha somriures. Ni per part dels nens, ni per part dels adults. Exactament què estem veient? Un western? Una comèdia de videoclub? Una pel·lícula romàntica? Però... què coi li passa a aquest gat? No se suposa que això és infantil? “Robar i matar és divertit!” diu en Humpty Dumpty! Senyors que la sala està plena de criatures! Però atenció, no us adormiu que aquesta només és la primera perla. Continuem amb un fantàstic reguitzell d’insinuacions “eròtico-festives” entre la parella protagonista. Dos felins en zel que es mosseguen els llavis, es repassen amb lascívia i s’arrapen l’un contra l’altre davant de la innocent mirada de la concurrència. Penseu que ja he acabat? Em falta la cirereta del pastís! Minut 50 del metratge el co-protagonista es cansa de lluitar i se suïcida. Bravo! Ara ja me’n puc anar a dormir tranquil. Ja hem llençat la moral infantil fins al fons del precipici. I dono gràcies de que tot plegat sigui tant efervescent ja que sinó la narcolèpsia que pateix en Jan (el de la mongetera màgica) al final de la pel·lícula, s’hauria encomanat a tots els assistents. 

Argument fluix per no dir inexistent. Gags molt suats i poc treballats tret de la batalla de ball a l’estil “Pulp Fiction”. Repetició de situacions una vegada i una altra. I en Chris Miller que pot passar a la història com l’encarregat de rebentar del tot la saga “Shrek”, si és què això encara era possible!

-Falta molt? – demana la nena a la mare. Les dues s’aixequen i abandonen la sala. 

Analfabet, alcohòlic, faldiller... Shakespeare!

Roland Emmerich qüestiona l’autoria del gran dramaturg anglès

Va existir Shakespeare? I en cas que existís és digne de les obres que duen el seu nom? Després de films com ”Independence Day” o “2012” Roland Emmerich abandona la cienca ficció apocalíptica pro-americana i ens porta cap a l’Anglaterra isabelina per qüestionar l’autoria de les obres més celebrades de la dramatúrgia britànica. El film està basat en la teoría oxfordiana que defensa que l’autèntic artífex del gran corpus teatral i poètic atribuït a Shakespeare és en realitat Edward de Vere, compte d’Oxford i protegit de la reina d’Anglaterra. La teoria es basa en què durant el regnat isabelí, els escriptors, poetes i dramaturgs estaven mal vistos i per tant, un home de la categoria d’Edward de Vere no es podia permetre estrenar obres sota el seu propi nom i per això va buscar a un testaferro per tal que les signés. Va ser llavors quan un analfabet, alcohòlic, xantatgista, faldiller i pretensiós William Shakespeare va obtenir la fama sense moure un sol dit. 

Emmerich excel·leix en la posada en escena de tots els elements ambientals que aconsegueixen traslladar-te al segle XV anglès. Fins i tot la banda sonora és idònia, això per no parlar del meravellós vestuari que guarneix a un corpus actoral que en certs moments no sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Se’n salva la multi premiada Vanessa Redgrave que als seus 74 anys demostra que està en plena forma encarnant meravellosament a la reina d’Anglaterra. El film comença apassionant i intens, però no aconsegueix mantenir la tensió fins al final. L’abús de flashbacks fa que l’espectador perdi el fil argumental en alguna ocasió i en molt moments no acabi d’identificar a un mateix personatge recreat en diferents èpoques.

Tenim sobre la taula tots els ingredients per indignar als ferms idòlatres i defensors del dramaturg anglès, però l’època i l’esperit shakespereà estan tan ben recreats que la reconciliació arribarà ben aviat en contemplar les interpretacions teatrals dins del Globe. 

El més curiós de la cinta és que busca una lectura política en les obres de Shakespeare, com si aquestes s’haguessin escrit amb la voluntat de generar debat polític i crítica social i així influir en el seu temps. Un corpus que perviurà més enllà del seu autor, sigui qui sigui, i això queda palès en les paraules del suposat autor de Vere: “Tot art és polític. Tots els artistes expressen idees perquè, en cas contrari, es dedicarien a fer sabates.”

Ideologies fílmiques

La ideologia d’aquest film ja ve marcada des d’un bon principi. Danny, un assassí d’elit, abandona una llarga carrera de crims quan li entra una crisi de moralitat en veure que ha matat a uns mafiosos davant la mirada d’un nen petit. Davant d’aquesta situació l’assassí queda bloquejat, no és capaç de matar a la criatura i decideix retirar-se. Els nens no es toquen. Malgrat haver-se retirat es veu obligat a tornar al cap d’un anys a la feina perquè en Hunter, el seu amic, soci i mentor, està retingut per un influent grup d’Oman. Per salvar-li la vida caldrà que elimini a una sèrie d’agents del SAS (Servei Aeri Especial Britànic) i aquí tenim el segon punt ideològic del film; el valor de l’amistat. La missió que ha de dur a terme és gairebé suïcida, però per un amic tot s’hi val. Reculta al seu antic equip i després de fer la missió, en Danny n’és l’únic supervivent. L’espectador, està orgullós dels morts que han anat quedant pel camí, perquè li queda al subconscient que tots ho han fet per amistat.

 

Un altre dels temes clau del film és el sentit de justícia. El director aconsegueix que et posis de part dels assassins d’elit, perquè són els únics que realment treballen per la justícia i no per diners. Darrera tota la trama hi ha una influent societat de banquers i empresaris britànics que volen que els agents del SAS siguin eliminats per així tenir content al cabdill d’Oman i poder quedar-se el seu petroli. Els empresaris busquen petroli, el cabdill d’Oman venjança i els assassins d’elit només busquen tornar a les seves vides tranquil·les causant el mínim dolor i sent el màxim de justos possible. No volen diners, no tenen set de venjança, només volen justícia, que els banquers i empresaris fracassin, que el cabdill no tingui la seva venjança i que el seu amic sigui alliberat. Fins i tot simulen haver matat a un agent del SAS, al qui han deixat viu, per evitar així una altra mort. 

Finalment el darrer valor que traspua per tota la pel·lícula és el de la família. El protagonista està tenint constantment flashbacks de la vida que anhela al camp amb la seva parella i els possibles fills que podrien tenir. En Hunter parla també de la seva dona i els seus fills i de les ganes que té de recuperar la seva vida familiar i retirada.

En un altre sentit, si tenim en compte que tot el film està basat en una novel·la de Sir Ranulph Fiennes, que va servir durant 8 anys a l’armada britànica, podem llegir entre línies una certa crítica al sistema polític, econòmic i generador de guerres britànic, on un enemic pot passar a ser amic si això reporta beneficis. Durant la pel·lícula, la camarilla d’empresaris reconeix que en la guerra d’Oman es van passar de la ratlla, que van fer coses que estaven al límit de la llei i de la ètica, però que si ho van fer va ser principalment per interessos econòmics. En aquest sentit també es pot llegir tangencialment alguna referència a la crisi econòmica mundial i a com els homes de negocis són els qui tutelen el devenir mundial. D’altra banda, Fiennes va formar part del servei de contra-insurgència britànic a Oman, cosa que també ajuda a entendre el perquè de la crítica als grups de cabdills d’aquell país presentant-los com uns mafiosos corruptes. 

Cal dir que, en general, el film convida a dedicar alguns moments a contar les crispetes que et queden a la paperina. Les interpretacions no destaquen per brillants i en Robert De Niro té un paper molt secundari.