Paseando por la calle Córcega de Barcelona te cruzas con una longeva y reconocida tienda de bellas artes. Si te fijas en su escaparate puedes encontrar desde pinceles, pasando por pinturas de todos los colores, papeles de diferentes gramajes o una caja de lápices pastel de la marca Goya. La caja en cuestión viene con una bonita imagen impresa del autorretrato que se hizo el pintor algunos siglos atrás. Dice el crítico de arte y escritor John Berger que “la invención de la cámara de fotografiar no cambia lo que vemos, pero sí que modifica el como vemos las cosas”. También dice que “el lugar en el que se ubica una imagen la mitifica”. Eso es exactamente lo que pasa en este caso con Goya. El mismo autorretrato de la caja de lápices lo podemos ver estos días en el CaixaFòrum barcelonés y la visión que tenemos del cuadro varía sustancialmente. En la sala encontramos el rostro del pintor al final de la exposición, después de haber recorrido todas las etapas del artista y haber entendido “en cierta manera” su particular universo. El marco dorado, el pelo desaliñado, la camisa abierta y su mirada que en la caja de lápices pastel era cándida, ahora la percibimos como perturbadora. Le imaginamos pintando sus sueños, tenemos presente su etapa más oscura y le ubicamos en las cortes reales como a un bohemio revolucionario e incomprendido por las clases dominantes. La descontextualización nos confunde, nos nubla la mente o… ¿es todo lo contrario? Quizás solo descontextualizando las obras de arte podremos apreciar su auténtica pureza, pero aún así nos quedaremos cortos. Según Berger “Para los cubistas, lo visible ya no era lo que había frente a un solo ojo, sino la totalidad de las vistas posibles a tomar desde puntos situados alrededor del objeto representado”. Y si esto sigue así nunca seremos capaces de abarcar por completo la visión de una obra de arte puesto que como decía Ortega y Gasset en su perspectivismo cervantino “la única realidad universal es la suma de todas las realidades particulares”. Por tanto, lo que tomemos como auténtica y pura visión de un cuadro siempre será una parte ínfima de todas las visiones que éste nos puede ofrecer. Es como si todos nosotros fuéramos segismundos calderonianos encerrados y obtuviéramos constantemente una percepción del mundo totalmente distinta a la de nuestros coetáneos. El principal problema sería que sólo podríamos ser libres huyendo de la caverna platónica, así tomaríamos conciencia de nuestras limitaciones y del engaño al que nuestros ojos nos tienen sometidos.
Cuando en la exposición que nos ocupa vemos el famoso cuadro de La maja, en un principio lo percibimos como una mujer de clase alta que ha pedido al artista ser retratada. Pero al leer la leyenda nuestros ojos inician el proceso de perturbación de la realidad y empezamos a percibirla como a una actriz porno. El pie del cuadro explica que esta obra podría haber estado colgada en el despacho de Manuel Godoy superpuesta con su homónima desnuda. De esta manera el ministro dejaba una u otra descubierta en función de sus antojos. Si además damos cuerda a las teorías que indican que La maja representa a Pepita Tudó (amante de Godoy), la cosa se pone aún más interesante. Muy posiblemente si sólo hubiéramos contemplado el cuadro nuestra mente no habría ido tan lejos pero he aquí el dilema. ¿En la sociedad de la información, cómo debemos hacerlo para obtener una visión pura de las cosas? Lo que no podemos hacer es vivir como ignorantes y sin duda debemos contar con la historia y formarnos para entender el mundo pero, ¿cómo lidiamos con eso? Lo más fácil es seguir el instinto propio y una vez iluminados por la luz del Sol pos cavernaria leer el mundo y cuanto nos rodea con el ojo crítico tan preciado hoy en día. Esta será la única herramienta que tendremos para alcanzar la libertad.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges
diumenge, 8 d’abril del 2012
¿Realidad o sueño?
Etiquetes de comentaris:
art,
cultura,
Goya,
John Berger
diumenge, 5 de febrer del 2012
Culture Jamming o Mass Culture?
Si camineu pels carrers de Barcelona pot ser que
trobeu una paret mitgera on hi apareix el rostre d’algun dels vostres veïns. A
primer cop d’ull us pot semblar que es tracta d’una malla publicitària molt
fina col·locada sobre la paret, però a mida que us hi aneu acostant,
descobrireu que la malla és inexistent i que la cara que esteu veient està
pintada directament amb un llapis de carbó. Si veieu una d’aquestes parets,
voldrà dir que en Jorge Rodríguez-Gerada ha passat pel vostre barri. Cofundador
del Culture Jamming, aquest cubano-americà
afincat a Barcelona, lluita per desmitificar tot allò que tingui a veure amb el
sistema social establert, el consumisme o les imatges corporatives i/o
publicitàries. Es podria dir que actua en certa manera com un guerriller que
vol reivindicar una identitat social perduda. Rodríguez-Gerada, diu que quan
està pintant una paret dalt d’una bastida o una grua el temps li passa volant i
no nota el cansament ja que, segons ell, el cansament és efímer, igual que el
carbó que utilitza per pintar. Ell no espera que la gent valori els seus
dibuixos, sinó que entenguin el concepte, la idea del que està fent.
L’important no és la seva obra, sinó tot el procés, desde que tria a una
persona del barri fins que el seu dibuix se l’endu el vent. Aquest procés tant
pot durar 3 setmanes, com un any i mig.
Sobta, però, que un artista que es declara “antisistema” es presti a ser exposat a la Galeria Ignacio de Lassaletta, una de les més reconegudes sales d’exposició d’art contemporani de la ciutat comtal. És com si de sobte ja no li interessés allò efímer de la seva obra, com si les ressonàncies del seu art eteri ara es convertissin en forts cants de sirena del capital. Actualment aquest “activista” exposa la seves obres per mig món i val a dir que està força cotitzat. Fins i tot, el seu èxit l’ha dut a reinventar-se de tal manera que arrenca els empaperats de les mitgeres per enganxar-los sobre teles i així poder-ho pintar d’una manera més vendible. O sense anar més lluny, utilitza columnes o pedres del carrer per esculpir-hi els seus personatges anònims. És com si mica en mica la seva Culture Jamming estigués fent un clar salt cap a la Mass Culture. Però més val no dir-ho gaire alt, que sinó l’artista sent ferit el seu orgull.
Sobta, però, que un artista que es declara “antisistema” es presti a ser exposat a la Galeria Ignacio de Lassaletta, una de les més reconegudes sales d’exposició d’art contemporani de la ciutat comtal. És com si de sobte ja no li interessés allò efímer de la seva obra, com si les ressonàncies del seu art eteri ara es convertissin en forts cants de sirena del capital. Actualment aquest “activista” exposa la seves obres per mig món i val a dir que està força cotitzat. Fins i tot, el seu èxit l’ha dut a reinventar-se de tal manera que arrenca els empaperats de les mitgeres per enganxar-los sobre teles i així poder-ho pintar d’una manera més vendible. O sense anar més lluny, utilitza columnes o pedres del carrer per esculpir-hi els seus personatges anònims. És com si mica en mica la seva Culture Jamming estigués fent un clar salt cap a la Mass Culture. Però més val no dir-ho gaire alt, que sinó l’artista sent ferit el seu orgull.
Etiquetes de comentaris:
art,
artista plàstic,
cultura,
Jorge Rodríguez-Gerada
diumenge, 29 de gener del 2012
No apte per a epilèptics
Grafittero abans que artista plàstic: així es considera Sixeart o,
com a mínim, això deia fa uns anys. El badaloní Sergio Hidalgo Paredes va
començar la seva trajectòria al carrer tot pintant parets, reixes metàl·liques
i tota mena de superfícies que li permetessin aplicar-hi els seus sprays, però l’any 2008 la seva carrera
“vandàlica” va fer un gir de tres-cents seixanta graus i va veure com les seves
obres, per les quals havia estat multat, s’exposaven a la Tate Modern de Londres
en una mostra molt selecta de sis artistes urbans de diferents nacionalitats. A
partir d’aquell moment, galeries i museus d’arreu del món el van començar a
trucar, tothom volia exposar la seva obra i el graffitero va haver de llogar un local per tal d’abandonar el
carrer i dedicar-se exclusivament a satisfer les peticions de mig món. Segons
ell, va ser llavors quan va passar de ser un graffitero a ser un artista plàstic.
Aquests dies
podem veure a la galeria N2 de Barcelona la seva darrera exposició “Cosmovisión
Andina y los Hijos del Inti”. Un mar de psicodèlia andina que combina el
llenguatge més pop amb l’art precolombí. Escultures, pintures i tapissos omplen
la galeria en un viatge que ens recorda en certa manera a les variacions i
fragmentació que Torres-García feia sobre un mateix tema. L’obra més impactant
és un immens tapís de tres metres d’alçada que vol ser un punt d’unió entre les
diferents cultures andines. Una mena de “Wiphala” del segle XXI que podem mirar
tant per davant com per darrera observant com, segons l’artista, tots estan
units malgrat vinguin de punts diferents, cosa que es fa palesa al veure tot el
filament posterior. Sixeart diu que la seva obra sorgeix d’experiències
personals i no d’una simple imitació tribal i que s’inspira en Andy Warhol,
Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi. Però... què hagués dit aquest artista si
li haguessin preguntat quin era l’origen de la seva obra ara fa quatre anys?
Què hagués dit quan els seus grafittis
no es venien per milers d’euros? És possible un art independent avui en dia?
Probablement, si la gent de la galeria N2 no s’hagués fixat ara fa cinc anys en
aquest artista, avui ell seguiria pintant les parets badalonines amb total
llibertat. Cal dir que seva obra actual dista força de les seves primeres
pintades. Sixeart es mostra feliç amb la nova vida que li ha tocat viure,
però... és tan lliure com ho era abans o s’ha hagut de reinventar per tal de
satisfer un mercat que el reclama?
Etiquetes de comentaris:
art,
art contemporani,
cultura,
sixeart
diumenge, 22 de gener del 2012
Més important que la meta és el camí
Una habitació tota verda de terra embuatat. Setze
testos estratègicament alineats. Setze barnilles de fusta clavades a cadascun
dels testos. Setze retalls del què sembla ser un còmic esbocinat. Una
il·luminació acurada i tot plegat en un racó apartat d’un museu. Talment un
paradís. Però... si t’atures a pensar-hi... on és el mèrit de la instal·lació?
Probablement, no suposa gaire esforç alinear correctament els testos,
col·locar-hi les barnilles i enganxar-hi els retalls de còmic... i això ens
porta a la pregunta: Per què aquesta composició ha d’estar exposada en un
museu?
L’art és un producte en constant evolució. No
passen dos dies sense que hagi sorgit una nova tendència, un nou concepte o una
nova concepció. A vegades l’art també fa salts temporals per reinventar
resultats pretèrits. Aquest és el cas de Jardí
– Un model de món, una obra d’Öyvind Fahlström que podem veure aquests dies
al MACBA i que ens recorda vagament al Jardí
de les Delícies d’“El Bosco”. Rere el què pot semblar una proposta lligada
a l’art pop i de cultura de masses, s’hi amaga tot un discerniment que està
força allunyat de l’aparença primera. Fahlström ens proposa un nou model de món
on la crítica al capitalisme i a la mass
cultur hi són per tot. Aquest artista d’origen brasiler i nacionalitat sueca
va viure immers en la segona Guerra Mundial i això el va fer molt crític amb el
món que l’envoltava. Poeta, compositor d’òperes, pintor, escultor i actiu
crític cultural va viure a cavall entre París, Roma i Estocolm, cosa que li va
permetre compartir coneixements i experiències amb els principals artistes i
activistes culturals del moment.
L’obra que ens ocupa és de la seva darrera època, fet
que li pressuposa un pensament crític força desenvolupat, i per tant la podem
concebre en tant que conclusió vital. Els retalls de còmic que trobem clavats
sobre els testos parteixen de l’Estudi
per a un model de món (Jardí), que Fahlström havia pintat prèviament amb la
voluntat de dessacralitzar la societat tal i com avui l’entenem. No es tracta
de simples retalls, sinó d’un conjunt de cavil·lacions que l’autor va voler
plasmar en aquesta instal·lació. Sota un format de jardí se’ns presenta a una
societat podrida i contaminada per uns valors pervertits.
Moltes vegades passejant per un museu ens
plantegem el perquè de certes obres. Quin sentit tenen? On ens volen conduir?
Quin objectiu persegueixen? Per tal d’arribar a conclusions i més avui dia cal
gratar i analitzar en quin context s’emmarca allò que estem contemplant i de
ben segur que al darrera de cada obra hi trobarem una bona línea de pensament.
L’important no és l’obra en sí, sinó el camí que s’ha recorregut fins a arribar
a ella.
Etiquetes de comentaris:
art,
art contemporani,
cultura,
MACBA,
Öyvind Fahlström
diumenge, 8 de gener del 2012
¿Perversiones artísticas o cultura pervertida?
Ante
la pregunta de si existe todavía un arte genuino parece ser que hay una
respuesta clara. Sí. Existe y existirá puesto que siempre habrá amantes y
coleccionistas del y de arte. Pero si nos preguntamos acerca del arte como
valor de inversión empezamos a encontrar algunas incongruencias que merecen ser
comentadas. Tras un paseo por diferentes galerías de arte, de las calles
colindantes al Paseo de Gracia barcelonés, recojo diferentes impresiones,
contradictorias en sí mismas, sobre el valor del arte hoy en día. Según Carles
Taché, propietario de la galería que lleva su propio nombre, la inversión en
arte solo se hace para “garantizar un pase a la posteridad. Si conocemos a la
familia Thyssen o a la familia Rockefeller es debido a sus grandes colecciones.
Este pasar a la posteridad, ser reconocido y saber que tus posesiones son de
gran valor, es lo que hace que la gente invierta en arte”. A pesar de eso,
Taché reconoce que “cuando estos grandes coleccionistas mueren, son sus hijos
los que mercantilizan este arte convirtiéndolo en un valor de inversión en las
casas de subastas o en mercados internacionales”. ¿Entonces, en qué quedamos?
¿Es el arte un valor de inversión o no? Fèlix Cervera, galerista especializado en
antigüedades y arqueología dice que “el arte no es ningún valor de inversión”,
que la gente que le compra lo hace “por pasión y por estética de la pieza”,
pero por otro lado reconoce que “cuando alguien compra una pieza, busca que
esta se revalorice”. Me pregunto para qué querrá alguien que compra por
estética revalorizar una pieza y es que según Cervera “cuando alguien compra
espera por lo menos recuperar su inversión”. ¿Entiendo que eso quiere decir que
revende la pieza? ¿Que comercia con ella? ¿O estamos hablando de una
recuperación sentimental?
Dolors
Junyent, la gran galerista que presume de estar instalada con sus obras novecentistas
frente a la Fundació Tàpies cree que la
gente que acude a su galería “ya saben dónde vienen y qué encontrarán” y que
todos son “grandes coleccionistas”. Junyent tilda de “indeseables” a los que
compran arte para hacer negocio con él y dice que ella solo trabaja con este
material “para contribuir a la cultura”. Pero… ¿a caso un galerista no es una
persona que hace negocio con el arte? ¿O es que si lo hacen con romanticismo quedan
exentos de tal lacra?
Lo cierto es que es muy difícil trazar una línea clara
entre el arte como valor de inversión y el arte genuino. Pero mientras siga
habiendo amantes del arte y haya gente que invierta en él (ya sea para
incentivarlo o para lucrarse) la cultura seguirá avanzando, en una u otra
dirección, pero por lo menos seguirá avanzando.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




