Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

La “nostra” Vampira treu pit!

El Teatre del Raval proposa un musical amb denominació d’origen que ens retornarà als inicis del segle passat.

Tinc uns amics dels qui presumeixo per les bones indicacions que em donen quan es tracta d’anar al teatre. Malgrat tot, no acostumen a coincidir mai en les observacions que em fan sobre els espectacles. No obstant, aquesta vegada ha estat diferent i per aquest motiu ahir em vaig palplantar a la lúgubre porta del Teatre del Raval. L’ambient del carrer Sant Antoni Abat ja és desolador per si sol. Llambordes alçades pels treballs de soterrament d’alguna línia, enllumenat municipal inexistent i en general una concurrència més pròpia del Halili marroquí que del centre de la ciutat comtal. Fas dos minuts de cua i de seguida entres a la tètrica escena que et depara el vestíbul del teatre: teranyines, una llar de foc d’estil victorià, unes quantes cabeces d’alls, una lletera, un carro de la compra rònec i en un racó la imatge de la protagonista; Enriqueta Martí, La Vampira del Raval. Creu-ho el llindar de la porta que separa el vestíbul de la platea i ja hi som. Una petita orquestra de quatre músics amenitza l’entrada del públic. Violí, contrabaix, clarinet i piano. Sonen bé. No tinc massa clar què he vingut a veure, però encara ressonen les alabances dels meus amics dins el meu cap. De sobte apareix en Pep Cruz, gran actor en tots els sentits i ens dóna la benvinguda a l’espectacle. Amb la seva particular vis còmica ens fa apagar els telèfons mòbils i comença a cantar: “Carrerons de Barcelona... nit tèrbola al Raval...” mentre ens avisa que ens anem aprenent la cançó perquè la cantarà unes quantes vegades. Comencen a aparèixer els personatges i ja em quedo sorprès per l’actorada que tenim sobre l’escenari: Roger Pera, Mingo Ràfols, Mercè Martínez, Jordi Coromina, Mingo Ràfols... Cal dir que aquest últim fa un paper brillant actuant tota l’estona dalt d’unes botes de taló que fan feredat només de pensar com s’ho fa per caminar-hi. L’obra va avançant i sense adonar-te’n ja ets a l’entreacte. En tornant, apareix en Ràfols vestit com una autèntica vedette del paral·lel per fer un esplèndid número de cabaret que serveix per presentar als músics de l’orquestra. També és destacable el paper de la cantant i actriu Valentina Raposo que amb una habilitat magistral fa moure les titelles que encarnen els infants robats per Enriqueta Martí i tot i que es fa una mica llarg, també els fa cantar amb molt bona veu.

L’obra va cavalcant a tota velocitat amb una escenografia molt funcional que aconsegueix recrear perfectament el lúgubre ambient del Raval de principis del segle XX. Tot i que no havia nascut en aquell temps, és com si hagués fet un viatge al passat i no només per l’ambient, sinó també pel musical que està fet a l’antiga. Pocs músics, pocs actors, un teatre petitó... i al final un moment Miserables molt interessant on es fa onejar la bandera de la República. En general és un musical per treure pit com a país i ciutat, ja que la creació pròpia en aquest gènere no abunda gaire per les nostres latituds. El llibret és de Josep Arias Velasco que no havia estrenat res des dels anys setanta i el gran Albert Guinovart hi posa desinteressadament la música al punt just. La llàstima és que acabin inventant el final de la història, previ avís del sempre diligent Pep Cruz. De fet, però, això és un problema ínfim si tenim en compte que en el mite d’Enriqueta Martí hi ha qui diu fins i tot que va ser precisament això, una hipèrbole del passat. Si encara no l’heu vista aneu-hi, aneu-hi que no us decebrà i si no em voleu creure, doncs creieu als meus amics que tenen molt bon criteri.