Alquímia musical!

Possiblement qualsevol intent d’explicar el que va tenir lloc el passat 14 de juliol a l’Espai Lliure de Montjuïc serà totalment inútil i impossible. Tot i això ho provaré.

Quatre instruments: piano, bateria, saxo i guitarra.

Quatre músics: Agustí Fernández, Ramon Prats, Albert Cirera i Joe Morris.

Entren, saluden, s’asseuen i... fan MÚSICA, en majúscules!

De sobte la sala es va convertir en un gran laboratori d’experimentació musical. No es tractava de tocar els instruments, sinó que l’objectiu era fer-los sonar. La disbauxa és màxima, però tot sembla formar part d’un mateix cos harmònic. L’un colpeja les cordes del piano amb caixes xineses de diferents mides, l’altre refrega una bossa de paper per damunt de les caixes de la bateria o inspecciona el so que es produeix al entortolligar les baquetes entre l’espai que deixen els diferents tambors. El de més enllà prova d’evitar que el seu saxofon emeti un so digne i en tapa l’obertura amb la cama alhora que provoca un diàleg musical amb la pròpia inspiració pulmonar. I el darrer elimina la vibració de les cordes de la guitarra interceptant-les amb un pal de polo o colpejant-les amb dos llapis. Tot plegat, una autèntica bogeria. Bogeria sonora, bogeria auditiva i cardíaca. El públic s’ha d’esforçar de valent per aguantar les llargues peces improvisades de prop de 15 minuts! El pols de l’oient augmenta al mateix ritme que el frenesí musical. Una pausa siusplau, deixeu-me respirar!!! Els músics assoleixen els seus particulars estats d’èxtasi musical, els sons que emeten els seus instruments aparentment descoordinats, arrítmics, amelòdics... teixeixen una mena de teranyina musical que fa que el públic arribi al nirvana a tota velocitat, tanta velocitat, que al finalitzar cada cançó molts decideixen abandonar la sala, probablement embriagats de l’epifania musical que acaben de viure les seves aurícules.

Mai de la vida, es podrà repetir un espectacle com el que ens va oferir el Liquid Trio i en Joe Morris. Pocs eren conscients dels talents musicals que tenien al davant. Molt pocs sabien que l’Agustí Fernández i en Joe Morris són dos dels improvisadors més reconeguts a nivell mundial, probablement per això molts no van ser capaços d’aguantar l’envestida creativa que, acompanyats dels prodigiosos Ramon Prats i Albert Cirera, ens van oferir en motiu del Festival Grec de Barcelona.

No en compreu mai cap disc, no en llegiu mai cap llibre, ep i consti que tots els materials que tenen són molt bons, però res no valdrà la pena un cop els hagueu sentit en directe.

Ara només em resta tancar-me a casa i evitar sentir cap so extern, no voldria que la meva orella s’endugués una decepció! 

Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com 

L’excel·lència per davant de l’afluència en el tancament del GREC’12

Aquest passat dilluns el regidor de Cultura, Jaume Ciurana, i el director del Grec, Ramon Simó, van fer balanç del què havia donat de si el Festival Grec 2012.

Segons Ciurana “en una època de crisi com l’actual volíem acostar el Grec a la ciutadania”. Les xifres de l’edició vigent demostren amb una ocupació total del 54%, el públic en espectacles de pagament ha disminuït un 40% llarg respecte al 2011, ara bé, més de la meitat del total de 126.000 espectadors que ha tingut el festival, ha estat en espectacles gratuïts.

Una altra de les voluntats del Grec era “atraure espectacles de prestigi internacional mentre s’apostava per la producció d’espectacles catalans”, va destacar Ciurana. En aquest sentit, Ramon Simó va explicar que “una quinzena d’espectacles presentats durant el festival tindran temporades estables” i a més “hem comptat entre els nostres espectacles amb produccions de gran qualitat a nivell internacional”. Així mateix, Simó va expressar la seva decepció per la fluixa rebuda que havien tingut alguns espectacles. Però també va deixar clar que “s’aposta per un model d’excel·lència on prima més la qualitat de l’espectacle que la quantitat d’espectadors”.

Els espectacles que millor acollida han tingut per part del públic han estat “Dubte”, al Teatre Poliorama, “El principi d’Arquímedes”, a la Sala Beckett, “La senyoreta Júlia”, al Teatre Romea, “El gran teatro del mundo”, “The Master and Margarita”, “32 rue Vandenbranden” i “Metamorphosis” al Teatre Lliure i l’espectacle “A la ville de… Barcelona” del Teatre Grec. La música també s’ha erigit com un dels grans atractius del festival amb ocupacions de més del 65% de públic.

Reptes de futur

“De cara al 2013 volem començar a difondre el festival abans per tal que la gent pugui fer les seves previsions”, va declarar Simó que reconeixia que l’edició d’enguany s’havia enllestit de manera molt precipitada. Un altre dels reptes de futur és acostar al públic barceloní als nous formats com poden ser els espectacles itinerants o el circ, que en el festival d’aquest any han estat de costosa implantació. Així mateix, el festival aposta per una major presència dels espectacles per a públic familiar de cara a futures edicions.

Finalment tant el regidor com el director del festival van valorar molt positivament la concentració d’espectacles a Montjuïc que van convertir per uns dies aquella zona de la ciutat en una autèntica ciutat del teatre.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Homenatge àcid À la ville de... Barcelona

Oh benvinguts, passeu, passeu... tothom hi és convidat i no hi faltarà ningú. La Monyos, el tramviaire, el sereno, el gafapasta que va als Verdi, el perroflauta, el floquet de neu...

Joan Ollé ens ha portat al Teatre Grec un àcid homenatge a la ciutat comtal. Barcelona es posa damunt de l’escenari per deixar-se retratar i retractar-se de glòries i faltes. El dramaturg deixa clar, i sense pèls a la llengua, la seva particular relació d’amor-odi amb la ciutat i ens convida a viatjar pel temps sense ordre ni concert, però amb un denominador comú; la passió encesa per Barcelona i els seus protagonistes.

L’elenc que l’acompanya tampoc no es queda curt. Així veiem com grans figures i joves promeses comparteixen escenes tan rocambolesques com una conversa entre Cristòfol Colom (Joan Anguera) i la dona del paraigües (Paula Blanco) o el fantàstic monòleg on Ivan Benet es desdobla en els alcaldes Maragall, Clos, Hereu i Trias. Però també hi ha estopa i de la bona: el Samaranch falangista (Jordi Vidal), la confessió de Fèlix Millet, la consulta de la Diagonal, la dona burgesa del Liceu (Victòria Pagès) cantant les pestes dels immigrants, el monopoli de Núñez i Navarro o la repressió policial als indignats en
són alguns dels exemples.

La música de grups com els Clippers ens porten pel camí de la nostàlgia i ens recorden temps i fites passades a les que posa veu el croner i latin lover Jerôme Lavoix acompanyat dels acords dels Lisboa Zentral Cafè. Però tampoc no hi faltarà l’exaltació culé o la tírria als pericos amb una retransmissió Escobar-Puyal que fa jugar en un mateix equip Kubala, Quini, Cruyff, Koeman, Guardiola i Messi. I per seguir jugant amb els salts cronològics podem passar de la mort de Gaudí a la manifestació que duia
per lema #laculturanoésunluxe.

L’espectador barceloní d’avançada edat reviurà la seva història amb nostàlgia, mentre que l’espectador jove s’indignarà amb la situació actual i aprendrà alguns detalls del passat. Ara bé, aquesta obra és indiscutiblement barcelonina i ...ara ja no hi falta ningú, o potser sí ara m’adono que tan sols... hi faltes tu!

Enllaç a l'article a nuvol.com

La candidesa d'un Raspall

Si per alguna cosa es caracteritzava Pere Calders era per ubicar les situacions més fantàstiques en els ambients més quotidians. El dia que el nen Sala va haver de donar el seu gos estimat, en Turc, va passar molta pena per omplir aquell buit que li havia quedat, però la seva imaginació i el seu enginy el van fer cercar un bon substitutiu. Després de remenar làmpades, rellotges, pilotes i tota mena de caixes i baguls va trobar un Raspall. Polsós, vell i rònec, se li presentava com un ésser fantàstic al qui abraçar i amanyagar com si es tractés talment d’un gos. La intransigència dels progenitors es veurà contrariada pels fets fantàstics que tindran lloc a partir d’aquell moment. 

Delicada, suau i tendra és l’obra de teatre que ens presenten els igualadins de Teatre Nu, una companyia de llarga trajectòria que ha sabut acostar als més menuts els mots de Calders en el centenari de l’escriptor. Una escenografia senzilla però suficient i pintada per la il·lustradora Carme Solé, la mateixa que va il·lustrar en el seu dia l’obra que va publicar l’associació de mestres Rosa Sensat. I és que Raspall és un magnífic conte pedagògic que ens parla de l’educació dels fills, de la importància de la imaginació i de la llibertat humana enfront la innocència infantil.

L’obra atrapa per complet petits i grans i apaivaga tot intent de menystenir al teatre infantil. Un teatre professional i rigorós que en aquesta ocasió interpreten fantàsticament Maria Hervàs i Francesc Mas. Amb ells us emocionareu, somiareu i viatjareu al món fantàstic de Pere Calders. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

La metamorfosi de Metamorphosis

Un fred matí d’hivern un grup d’amics que havien just acabat els seus estudis teatrals van decidir llogar un petit local a Reykjavik per a presentar-hi els seus espectacles. Onze anys més tard i sota el nom de Vesturport, aquest grup islandès ha estrenat gairebé una vintena d’obres teatrals que han rodat per mig món i que els han dut a rodar unes quantes pel·lícules. Amb tot aquest safreig aterren ara al Festival Grec de Barcelona per explicar-nos una vella aventura kafkiana però des d’un punt de vista molt personal.

Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós.

Així és com comença el famós relat de l’escriptor txec, però l’obra que ens ocupa comença amb una esplèndida música de Nick Cave i amb una família que segueix unes pautes i unes rutines perfectament estipulades. Tota aquesta pau es veurà trencada quan s’adonin que el fill no ha anat a treballar i que rau al seu dormitori convertit en un ésser repulsiu que emet uns sons guturals inexplicables. 

A diferència del text de Kafka, aquí l’autèntica protagonista de l’obra és la família. Una família que s’angoixa, pateix i veu com el seu futur és cada vegada més fosc degut a la manca d’ingressos i a l’escarni públic al que es poden veure sotmesos per culpa de la transformació del primogènit. Mentre tot això passa a la sala d’estar, al pis superior l’espectador no perd mai de vista al suposat insecte que interpreta magistralment el director i actor Gisli Örn Gardarsson. La seva interpretació és tota una demostració de teatre físic i aeri evitant tocar el terra en tot moment, desplaçant-se penjat de les parets i recolzant-se en una escenografia fantàstica del dissenyador Börkur Jónsson.

L’espectador s’identifica amb la mare que no pot suportar haver perdut al seu fill, però que no suporta ni mirar-lo o bé amb la germana que malgrat el fàstic, proba de cuidar al seu “germà” fins a la desesperació. I amb duresa, la platea observa com el pare que repudia al seu nen fins al punt d’atonyinar-lo.

Tot plegat configura una metamorfosi de la Metarmorphosis on paradoxalment al què pugui semblar, el drama ens farà arrencar més d’un somriure. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

Tot reescrivint Lear...

Naixem febles i dèbils i quan arribem a la vellesa seguim sent febles i dèbils. La convivència entre pares i fills mai és senzilla. A l’adolescència els maleïm, a l’edat adulta els reclamem com a mainaderes, fusters improvisats o mecànics d’urgència i finalment quan ja no ens serveixen per a res de tot això, se’ns mostren com una càrrega no escollida que cal suportar.

El drama de les relacions entre diferents generacions es posa sobre la taula a Testament, l’obra punyent que els alemanys She She Pop presenten aquests dies al Mercat de les Flors en motiu del Festival Grec.
 
Sobre l’escenari pares i filles que miren d’ordenar les seves vides i arribar a un acord de compromís. La realitat i la ficció es confonen en un cúmul de pantalles, cançons, equacions, balls i auriculars que acabaran convertint un clàssic en una tragicomèdia gairebé onírica. L’eix de tot plegat, el paperògraf que manté en tot moment viva la referència al text del Rei Lear del dramaturg anglès, i que es va recitant en diferents moments. 

A la platea, empatia i angoixa per la constatació de que la realitat particular dels assistents no està tan allunyada de la caricatura que se’ns presenta damunt l’escenari. I l’espectador que nota com el seu cor es va encongint fins al punt de desitjar que l’obra acabi aviat per poder anar corrents cap a casa a abraçar al seu pare. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

El Festival Grec surt al carrer

Passaven pocs minuts de les vuit del vespre al Passeig de Lluís Companys de la ciutat comtal. Al backstage, els madrilenys de Canteca de Macao s’acabaven de pentinar les rastes mentre escuraven les últimes llaunes de cervesa. L’Arc de triomf dormia aliè a tot el que havia de venir i els tècnics enllestien els últims detalls. Alguns mitjans ja havien aparcat la seva mòbil i disposaven tot el necessari per les seves connexions. Els vianants s’acostaven a la taula de so i preguntaven a què es devia tot aquell rebombori.

Les nou i puntualment arrenca la festa. Són molts els qui es van acostant al gran escenari, atrets pel so mestís de les guitarres, els vents i la percussió dels Canteca. Es comencen a percebre alguns gruppies entre el públic, ells també fan moure les rastes al so de la música. Barcelona vibra, però encara ningú no en sap el motiu.

Dos quarts d’onze, s’acaba la música i el volum de despistats aplegats va en augment. De sobte s’apaguen els llums de l’escenari i a l’extrem oposat del passeig es comença a enlairar un immens cercle d’on pengen vuit angelets cantaires que emprenen el vol Pedalejant cap al cel. El públic, encara més desconcertat gira 180 graus i fixa la mirada en l’atraient cercle celestial. Arrenca llavors una projecció d’imatges que anuncien la imminent arrencada d’alguna mena de cicle o festival. Un festival de nom hel·lènic que durant un mes aplega circ, teatre, dansa i música i a més a més compta amb gent tant destacada com Pascal Comelade, Katie Melua, Marie Chouinard, Joan Ollé, David Marton, Rosa Maria Sardà, Tortell Poltrona o els Amics de les Arts.

El cercle segueix sobrevolant el públic aplegat i es configura en una espècie de pregària que els belgues de Theater Tol ofereixen a Barcelona entre música, pirotècnia i acrobàcies aèries.

Les onze. Ja són prop de quinze mil les persones que s’han sumat a la festa i que tornen a girar sobre si mateixes abduïdes pel diabòlic i enganxós so de l’acordió més famós de la Garriga. La Troba Kung-Fú salta a un escenari que coneixen prou bé per fer encomanar a tothom la seva rumba-fusió. La gent està encantada ballant i xalant, però encara són masses els qui desconeixen el motiu de la festa.

Les dotze. La música va afluixant i un coet s’enlaira i espetega damunt el cap dels curiosos. Ara sí, ha quedat inaugurat oficialment el Festival Grec 2012! El Muchacho rasca la guitarra com només ell ho sap fer i el ventilador fa passar la calor a tots els concentrats. A dos quarts de dues la gent marxa cap a casa després d’una gran nit. Però en Ramon Simó (director del Festival), encara es pregunta si algú sabia a què es devia tot aquell sarau.

Enllaç de l’article a nuvol.com