Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com