Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic
quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la
família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants
i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!
És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i
són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de
meta-teatre, meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte
d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell.
Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla
que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les
seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les
pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem
que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta).
Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure
una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.
Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i
divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema.
Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben
retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.
Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit
d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb
certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és
ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors
cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.
La música és una altra de les peces clau del
muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en
part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.
Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin.
Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels
escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar,
ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho
fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i
demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats
trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda
de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat
canviada de roba i fent un paper diferent.
Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!
Enllaç a l'article a Núvol.com
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poliorama. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poliorama. Mostrar tots els missatges
dijous, 4 de juliol del 2013
Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!
Etiquetes de comentaris:
crítica,
cultura,
Dagoll Dagom,
Ferran Rañé,
Festival Grec,
Joaquim Oristrell,
Jordi Bosch,
La Cubana,
Nausicaa Bonnín,
Peter Vives,
Poliorama,
teatre,
teatre musical,
Tots fem comèdia
dimecres, 3 de juliol del 2013
L'efímera banqueta
Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora,
en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa
en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un
espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de
sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara
més: l’ego!
Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o
grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i
representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal
d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.
Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.
I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.
Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.
La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.
Enllaç a l'article a Núvol.com
![]() |
| Foto d'Ariel Bercovich |
Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.
I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.
Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.
La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.
Enllaç a l'article a Núvol.com
Etiquetes de comentaris:
crítica,
cultura,
Festival Grec,
La Banqueta,
Paco Mir,
Pep Ferrer,
Poliorama,
Ricard Borràs,
Rostropovich,
teatre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

