Aturem-nos i escoltem

Convocats sota els vells mots del Hi havia una vegada… milers de persones deixen de tocar de peus a terra i s’enlairen cap a l’univers de la imaginació, la fantasia, les històries… i es deixen seduir pel poder dels contes. Per tant, si aquests dies heu passejat pels carrers de Barcelona i heu vist a tot de gent embadalida i somiadora, vol dir que hauran a assistit a alguna de les sessions que ens ha ofert del 20 al 27 d’octubre el III Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots.

Aquest festival pretenia reivindicar la narració oral com a una activitat necessària per a la nostra societat. Una societat ràpida, en canvi constant i sovint encasellada en uns patrons vitals que semblen inamovibles. Els contes aturen el temps i transporten a l’oient a un món nou on el cervell ha de treballar de valent per arribar fins a racons insospitats de la nostra ment. El relat oral pot substituir amb molt bons resultats al relat audiovisual on tot ve donat i mastegat.

Aquest dies hem pogut gaudir de més de 40 activitats dutes a terme per més de 30 narradors de 9 països diferents en més de 30 punts de la ciutat de Barcelona. Teatres, centres cívics, biblioteques, així com alguns locals barcelonins han obert les seves portes per acollir a un públic que s’ha rendit al poder de la paraula, al poder del relat. L’èxit d’un festival d’aquestes característiques ens ha de fer reflexionar a tots plegats. Què ho fa que més de 2.000 persones hagin volgut dedicar unes hores del seu temps a seure i escoltar?

Des de temps immemorials l’home ha explicat històries per fer entendre als seus coetanis els fets més enrevessats o complicats, però alhora els contes han servit per transmetre ensenyances, valors, actituds… Vivim una època complicada en la que la cultura es veu atacada cada dia per uns polítics que la menystenen. Fins i tot fa uns dies sentíem a cert ministre declarant de pèrdua de temps les matèries artístiques que s’imparteixen en els centres educatius. Si no cuidem la cultura, el desenvolupament de la imaginació, la potenciació de la creativitat i el transcendir, serà molt difícil que avancem com a societat. Una societat autòmata i aculturada és com un titella inanimat, una societat estimulada té l’èxit assegurat. Plantegem-nos realment quin futur volem per als nostres fills i per a nosaltres mateixos. Volem viure en la immediatesa, en la pressa, en el tot fet…, o preferim entonar el tot és possible… ?

Els grans oradors, els polítics, els publicistes, els comercials… se serveixen cada dia més dels recursos de l’storytelling perquè el relat eloqüent i narratiu sedueix, capta l’atenció, convenç. Probablement per aquest mateix motiu i coneixement eviten donar més visibilitat a aquest vell art. Diu un proverbi xinès que si tenim dues orelles i una boca, és per escoltar el doble i parlar la meitat. Si ens apliquéssim aquesta màxima i no ens dediquéssim a esperar que el del costat calli per rebatre’l enlloc d’escoltar-lo i dialogar-hi, potser aconseguiríem valorar allò que tenim enlloc d’enyorar allò que ens manca.

El Munt de Mots ens ha ofert històries en català, euskera, castellà, anglès, francès, llengua de signes catalana i fins i tot en huottüja ttihuene (una llengua indígena piaroa). Més enllà del què deien les paraules concretes, el missatge arribava al cor dels assistents com una llosa i aconseguia sobrepassar llengües i dialectes, perquè en el fons de tot s’hi transmetia un sentiment. Un sentiment, que les paraules saben vehicular i que és capaç de moure muntanyes. Els narradors ho saben i Barcelona s’hi ha bolcat pel gust del deixar-se emocionar, transportar a nous mons i en definitiva, pel gust d’aturar-nos i fer volar la imaginació.

Enllaç a l'article a bloc de l'Escacc

Hi havia una vegada...

Convocats sota els vells mots del Hi havia una vegada... milers de persones deixen de tocar de peus a terra i s’enlairen cap a l’univers de la imaginació, la fantasia, les històries... i es deixen seduir pel poder dels contes. Per tant, si aquests dies aneu pels carrers de Barcelona i descobriu a tot de gent embadalida i somiadora, vol dir que hauran a assistit a alguna de les sessions que ens oferirà del 20 al 27 d’octubre el III Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots. 

Des de l’any 2010, aquest festival pretén consolidar-se i aconseguir l’objectiu d’impulsar la narració oral a la ciutat comtal. Enguany podrem gaudir amb més de 40 activitats (la majoria gratuïtes) per al públic familiar, infantil i adult realitzades per més de 30 narradors de 9 països diferents, en més de 30 espais de la ciutat de Barcelona. Així mateix el Munt de Mots comptarà amb una exposició i un concurs de fotografia, conferències i tallers, per a un públic creixent i cada dia més coneixedor i exigent.

 

Malgrat les activitats del festival s’iniciaran el dissabte 20 d’octubre, la inauguració (d’entrada lliure) es farà al Teatre Romea el dilluns 22 d’octubre a las 20:00h i comptarà amb l’actuació d’alguns dels rondallaires que participen en aquesta edició com: Linsabel Noguera (Veneçuela), Mercedes Castro (Costa Rica), Maricuela (Aragó) o Jordi Roura (del grup Ara Va De Bo, Catalunya). És una molt bona oportunitat per fer un tastet global del que donarà de si el festival, així com un molt bon moment de trobada amb tots els narradors/es. 

Aquest any des de l’organització s’han proposat implicar al públic fent-lo participar de l’art de la narració. És per aquest motiu que s’oferiran dos espais oberts a la participació per tal que tot aquell qui vulgui explicar un conte ho pugui fer. Un d’aquests espais estarà íntegrament dedicat a Pere Calders en el centenari del seu naixement. 

Una altra de les principals novetats del festival és el Centre d’Interès en Narració Oral que s’inaugurarà a la Biblioteca Vila de Gràcia. Allà s’hi establirà un fons bibliogràfic i una fonoteca especialitzades, per facilitar l’accés a la informació sobre aquest art. Així mateix comptarem amb 4 conferències entorn de la narració a la mateixa biblioteca per tal de reflexionar sobre la importància d’aquest art que tant ajuda en la formació de lectors i l’estímul de la ment. 

Caldrà doncs estar molt atents i no perdre detall de tot el què ens ofereix aquest festival i sobretot estigueu amb les orelles ben obertes fins que el proper dia 27 sentiu pronunciar el clàssic... I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos!

 

Enllaç a l'article a Nuvol.com

L’excel·lència per davant de l’afluència en el tancament del GREC’12

Aquest passat dilluns el regidor de Cultura, Jaume Ciurana, i el director del Grec, Ramon Simó, van fer balanç del què havia donat de si el Festival Grec 2012.

Segons Ciurana “en una època de crisi com l’actual volíem acostar el Grec a la ciutadania”. Les xifres de l’edició vigent demostren amb una ocupació total del 54%, el públic en espectacles de pagament ha disminuït un 40% llarg respecte al 2011, ara bé, més de la meitat del total de 126.000 espectadors que ha tingut el festival, ha estat en espectacles gratuïts.

Una altra de les voluntats del Grec era “atraure espectacles de prestigi internacional mentre s’apostava per la producció d’espectacles catalans”, va destacar Ciurana. En aquest sentit, Ramon Simó va explicar que “una quinzena d’espectacles presentats durant el festival tindran temporades estables” i a més “hem comptat entre els nostres espectacles amb produccions de gran qualitat a nivell internacional”. Així mateix, Simó va expressar la seva decepció per la fluixa rebuda que havien tingut alguns espectacles. Però també va deixar clar que “s’aposta per un model d’excel·lència on prima més la qualitat de l’espectacle que la quantitat d’espectadors”.

Els espectacles que millor acollida han tingut per part del públic han estat “Dubte”, al Teatre Poliorama, “El principi d’Arquímedes”, a la Sala Beckett, “La senyoreta Júlia”, al Teatre Romea, “El gran teatro del mundo”, “The Master and Margarita”, “32 rue Vandenbranden” i “Metamorphosis” al Teatre Lliure i l’espectacle “A la ville de… Barcelona” del Teatre Grec. La música també s’ha erigit com un dels grans atractius del festival amb ocupacions de més del 65% de públic.

Reptes de futur

“De cara al 2013 volem començar a difondre el festival abans per tal que la gent pugui fer les seves previsions”, va declarar Simó que reconeixia que l’edició d’enguany s’havia enllestit de manera molt precipitada. Un altre dels reptes de futur és acostar al públic barceloní als nous formats com poden ser els espectacles itinerants o el circ, que en el festival d’aquest any han estat de costosa implantació. Així mateix, el festival aposta per una major presència dels espectacles per a públic familiar de cara a futures edicions.

Finalment tant el regidor com el director del festival van valorar molt positivament la concentració d’espectacles a Montjuïc que van convertir per uns dies aquella zona de la ciutat en una autèntica ciutat del teatre.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Homenatge àcid À la ville de... Barcelona

Oh benvinguts, passeu, passeu... tothom hi és convidat i no hi faltarà ningú. La Monyos, el tramviaire, el sereno, el gafapasta que va als Verdi, el perroflauta, el floquet de neu...

Joan Ollé ens ha portat al Teatre Grec un àcid homenatge a la ciutat comtal. Barcelona es posa damunt de l’escenari per deixar-se retratar i retractar-se de glòries i faltes. El dramaturg deixa clar, i sense pèls a la llengua, la seva particular relació d’amor-odi amb la ciutat i ens convida a viatjar pel temps sense ordre ni concert, però amb un denominador comú; la passió encesa per Barcelona i els seus protagonistes.

L’elenc que l’acompanya tampoc no es queda curt. Així veiem com grans figures i joves promeses comparteixen escenes tan rocambolesques com una conversa entre Cristòfol Colom (Joan Anguera) i la dona del paraigües (Paula Blanco) o el fantàstic monòleg on Ivan Benet es desdobla en els alcaldes Maragall, Clos, Hereu i Trias. Però també hi ha estopa i de la bona: el Samaranch falangista (Jordi Vidal), la confessió de Fèlix Millet, la consulta de la Diagonal, la dona burgesa del Liceu (Victòria Pagès) cantant les pestes dels immigrants, el monopoli de Núñez i Navarro o la repressió policial als indignats en
són alguns dels exemples.

La música de grups com els Clippers ens porten pel camí de la nostàlgia i ens recorden temps i fites passades a les que posa veu el croner i latin lover Jerôme Lavoix acompanyat dels acords dels Lisboa Zentral Cafè. Però tampoc no hi faltarà l’exaltació culé o la tírria als pericos amb una retransmissió Escobar-Puyal que fa jugar en un mateix equip Kubala, Quini, Cruyff, Koeman, Guardiola i Messi. I per seguir jugant amb els salts cronològics podem passar de la mort de Gaudí a la manifestació que duia
per lema #laculturanoésunluxe.

L’espectador barceloní d’avançada edat reviurà la seva història amb nostàlgia, mentre que l’espectador jove s’indignarà amb la situació actual i aprendrà alguns detalls del passat. Ara bé, aquesta obra és indiscutiblement barcelonina i ...ara ja no hi falta ningú, o potser sí ara m’adono que tan sols... hi faltes tu!

Enllaç a l'article a nuvol.com

Crònica d’una presentació accidentada

El passat dijous 17 de maig em vaig proposar assistir a la presentació del IX Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona. Anava molt just de temps i vaig entrar a la sala de la nova Filmoteca de Catalunya quan estaven acabant de projectar l’espot promocional del Festival. El nou espai de projeccions és immens i queda molt llunyà el record del petit cinema de l’avinguda de Sarrià de Barcelona. M’assec a les últimes files per no destorbar als assistents i comencen els parlaments. A la taula Toni Navarro i Esteve Riambau, els directors del Festival i de la Filmoteca respectivament, acompanyats per la cap de premsa del nou equipament i el creador de l’espot.

Després d’unes paraules sobre l’essència i el missatge que s’ha volgut trametre amb la falca del Festival, l’amfitrió (E. Riambau) comença elogiant “la gran tasca que ha fet la organització davant la dificultat de destriar entre tots els films que han arribat”. Aquest any es projectaran 107 films, però explica en Toni Navarro que “ens han arribat prop de 3000 propostes d’arreu del món per ser projectades”, cosa que demostra “la bona salut que té aquest festival a nivell internacional”. Amb els parlaments aprofiten també per situar-nos a tots plegats sobre la magnitud dels actes que podrem viure fins al 22 de maig. Vuit espais de projecció, diverses exposicions sobre els drets humans i dues conferències on es discutirà sobre les revolucions ciutadanes actuals o el futur de Palestina com a membre de la UNESCO. La organització (T. Navarro) també ens explica que “com cada any al final del festival s’atorgaran els premis oficials a les categories de millor curtmetratge i millor llargmetratge”. Fora de competició també es concedeixen altres premis a personalitats, documentals o entitats que treballen pels drets humans a través de la gran o la petita pantalla.

Acaben els parlaments i la cap de premsa dóna pas a l’estrena de Whistleblower “La veritat oculta”, un film de Larysa Kondracki de l’any 2010 que ens parla sobre la postguerra bosniana. Tinc clar que m’esperen 112 minuts de tortures, barbàrie i situacions límit encarnades per l’oscaritzada Rachel Weiz. Comença la pel•lícula i la primera sorpresa de la nit no es fa esperar. Els subtítols van amb doble delay. És a dir, a la pantalla es diu una frase que dues frases més tard el subtítol anglès presenta i que tres frases més tard el subtítol català reprodueix. Davant d’aquest caos se senten els primers xiulets a la sala i jo opto per obviar els títols i aguditzar l’orella per provar de comprendre al màxim la pel•lícula. La intuïció no m’ha fallat i el film té tots els ingredients que m’esperava. Fins i tot en algun moment em veig obligat a apartar els ulls de la pantalla! El cert és que la pel•lícula és força emocionant, però quan només queden trenta minuts per arribar al final, la imatge queda travada i el pla fon a negre! El públic s’indigna. Hi ha qui pica de mans, hi ha qui xiula i força gent s’aixeca de les butaques per mirar enrere. No sembla que ningú de la organització es doni per al•ludit, així que aprofito per anar al bany. Molta gent segueix el meu exemple i és llavors quan m’adono de la internacionalització del Festival. Bona part dels assistents són estrangers, de fet no sento a ningú parlar en català, ni tan sols en castellà. Segurament deuen ser els directors o actors dels diferents films que es presenten. Tornem a la sala i la pel•lícula es reprèn, però un parell de minuts per davant d’on l’havíem deixada i després de molt patiment arribem al dramàtic i previsible final que ens deixa a tots els assistents amb un nus a la gola.

Poc a poc anem desfilant cap al carrer. Primers cigarrets i encara latent en l’ambient la indignació pel tall del film. “Últimament això els passa molt aquí” sento que comenta un noi d’uns trenta anys i que curiosament és català. Poc a poc tota la comitiva anem cap a l’Hotel Barceló Raval on ens hi esperen unes copes de cava i una mica de pica-pica. És molt tard i no em puc quedar. Surto de l’hotel i enfilo la Rambla del Raval amunt. Quin paradoxa! Dins de l’hotel productors, directors i públic d’un Festival que lluita per la defensa dels drets humans. A fora prostitució, desigualtat social, pobresa... probablement on més s’han vulnerat els drets humans (habitatge, educació, sanitat...) és al mateix espai on se celebra el Festival. Potser està fet expressament? O és només una manera d’amagar la realitat d’un barri que cada dia està més deixat de la mà de Déu?

La gata Marga i el misteri del cargol

Contemplar Barcelona des del campanar de la catedral, gaudir de la façana dels 4 gats, endinsar-se a la casa de l’ardiaca, passejar per la plaça del Pi acompanyat dels gegants de la ciutat, fer una xocolata al carrer Petrixol després d’haver fet escala a la llibreria de muntanya, navegar pel sostre del mercat de Santa Caterina i acabar en una festa modernista acompanyats d’en Santiago Rusiñol. Tot això és el què faran la gata Marga i el seu bon amic, el mosquit Barcino, per tal de salvar al cargol Gori de les malvades gàrgoles de la catedral. Aquesta és la darrera proposta amb la què ens sorprèn la gran Pilarín Bayés. 

Després de més de 50 anys dedicats a la il·lustració infantil, aquesta incansable artista no para d’oferir-nos nous productes fruit de la seva imaginació. El seu dibuix amable i tendre de cares arrodonides, galtes rosades i cossos esprimatxats, ens porta a passejar pel barri gòtic barceloní sense oblidar cap dels detalls que el conformen. El lector haurà d’estar atent a les il·lustracions ja que cada pàgina hi descobrirem les curiositats pròpies de l’entorn i l’època que s’hi recrea ja que la història passa, a cops d’una manera una mica confusa, a cavall entre els segles XIX i XXI. Així mateix, hi podrem trobar als personatges més típics dels dibuixos de la Pilarín com poden ser el senyor mossèn, el nen del Barça o les estrelles d’aura groga, així com uns antagonistes amb cara de bona persona. Als seus 70 anys, Pilarín Bayés demostra que està en plena forma i segueix dedicant 14 hores diàries al dibuix. Precisament, la seva llarga i fructífera trajectòria (més de 600 llibres publicats) l’ha dut a guanyar nombrosos reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Serra d’Or (1993) o el més recent la Medalla d’Or de la ciutat de Vic (2011), la seva vila natal sempre present en tots els seus dibuixos. Tots aquests homenatges i un estil molt particular són els que han dut a celebrar el què s’ha denominat com l’Any Pilarín, un conjunt d’actes que s’allargaran fins a mitjans de l’any vinent i que inclouran una exposició al Palau Robert, un programa d’El Convidat o l’exposició retrospectiva que podem veure fins al 8 de gener al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 

 

Així mateix, el llibre que ens ocupa, forma part d’una col·lecció que duu per títol “Les 7 vides de la gata Marga”, i neix d’una inquietud personal de la il·lustradora sempre dedicada a recuperar la història de Catalunya i els seus protagonistes per tal que les noves generacions puguin tenir-ne constància. En concret, aquesta col·lecció pretén fer un repàs per la història de tots els barris i personatges il·lustres de la ciutat comtal. El text és de Núria Parera, guionista de sèries com La Riera, Polseres Vermelles o Infidels, que debuta amb nota com a escriptora de contes infantils amb “La gata Marga i el misteri del cargol”. Tots els llibres mantenen el to fresc, divertit i irònic que caracteritza l’obra i la personalitat de Pilarín Bayés. En alguna ocasió s’ha criticat a aquesta il·lustradora per tenir un dibuix antic i poc evolucionat, però el cert és que amb aquests llibres demostra que les seves obres estan totalment a la page i ens presenta a una gata amb un llaç al coll i unes ulleres de sol molt atrevides que recorden vagament a la directora Isabel Coixet. El seu dibuix, lluny d’avorrir al lector, convida a entretenir-se analitzant tota mena de detalls que la Pilarín ha amagat per als ulls més entrenats.  

Tots els llibres acaben amb una guia didàctica per tal que els pares puguin aprofundir en la història amb els seus fills. Aquesta voluntat pedagògica és pràcticament obligada en tots els llibres de la Pilarín, que va treballar molts anys amb el pedagog i animador infantil Xesco Boix, i que sempre s’ha caracteritzat per ser una abanderada de l’educació i la preservació dels drets dels infants. Tot plegat ho han recollit perfectament els editors d’AlRevés que publiquen aquesta col·lecció en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona.  


Autores: Pilarín Bayés i Núria Parera
Editorial: AlRevés i Ajuntament de Barcelona – 2011