Els clarobscurs del Flautista d’Hamelín

Cada cap de setmana i fins el 27 de juliol podeu gaudir a la Sala Fènix del Raval del nou espectacle de teatre d’ombres de la cia. Olveira/Salcedo. Oriol Toro n’ha vist una funció i ens en parla a Núvol.

“Fent sonar la seva flauta, el Flautista, es va endur les rates. El poble, que era força més rata que els anteriors invasors es va negar a pagar el preu acordat i l’incansable bufador els va deixar sense el seu bé, que tot i desconèixer-ho, era el més preuat”.

Tothom coneix la llegenda alemanya del més famós flautista de tots els temps, aquell bon home que va alliberar Hamelín d’una terrible plaga. Ens hem cansat de llegir el conte, veure les mil i una adaptacions cinematogràfiques i d’animació i també de sentir-lo narrat una i altra vegada. Però el què ens ofereix en aquesta ocasió la companyia Olveira/Salcedo no té res a veure amb tot això!

La revisió dels clàssics és una magnífica tasca gens fàcil de dur a terme. Ells aposten per un nou text, una nova interpretació de l’original que fins i tot es permet el luxe de fer-hi aparèixer dos dels personatges més dolços de l’imaginari germànic, Hänsel i Gretel. Però això és una mera anècdota ja que el que realment ens interessa és com, amb el poder de les ombres, porten a escena tota aquesta amalgama de personatges.

Un conjunt d’entorns, vilatans, rates, alcaldes i flautistes prenen vida a gràcies a les magnífiques habilitats com a titellaires que exhibeixen l’Olga i en Juvenal, dos dels integrants d’aquesta companyia, que en el seu dia ja ens van encisar amb la seva adaptació del conte del Patufet.

En aquesta ocasió la màgia es multiplica, la companyia ha fet un pas endavant claríssim i s’han fet grans. La història se’ns presenta onírica i cinematogràfica, angoixant i fins i tot macabra, i tot això passa gràcies a la gran obra d’enginyeria que s’amaga rere la pantalla. El treball de llums, les transicions entre seqüències, el joc de perspectives i en general la feina que fan, són excel·lents.

En acabar l’espectacle, el públic pot creuar la quarta paret i descobrir així el batibull de llums, objectes, materials i peces vàries que configuren l’arsenal i doten d’ànima els diferents personatges. Cada detall, cada figura de cartolina, cada articulació, cada petit objecte estan cuidats i dissenyats amb una exquisidesa que fa feredat. Els rails per on transiten els personatges, els espais on tenen lloc les escenes, les cases i el mateix flautista són obra d’uns autèntics artesans i poc t’imagines quan estàs assegut al pati de butaques que rere la pantalla que et fa somiar t’hi trobaràs tota aquella bellesa tan espectacular. És llavors quan t’adones i valores molt més tot allò que acabes de veure!

Però a cops tanta inversió en infraestructura pot deixar llacunes en el diàlegs i en general en el guió que cal acabar de polir, com el sobtat final on el públic no sap si ha o no d’aplaudir.

La música del compositor mallorquí Jaume Tugores posa la cirereta a un pastís del que podeu gaudir cada cap de setmana i fins el 27 de juliol a la Sala Fènix de Barcelona.

Què s’hi amaga #Traslapuerta?

Fa tres dies que hi ha dos actors tancats a la sala d’un hotel de Barcelona i no en poden sortir. El públic els observa i ells hauran de fer un gran exercici d’autoconeixença si no volen fracassar. Una experiència teatral, dirigida per Marc González de la Varga, única i explosiva que trobarem tots els caps de setmana fins al 13 d’abril a l’hotel Acevi Barcelona i que té com a protagonistes Frank Capdet (a qui ja havíem vist a ‘T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré’) i Ferran Terraza (conegut sobretot pel seu paper a la saga ‘REC’).

Quan Plató va plantejar el seu mite cavernari, poc es podia imaginar que li sortirien tants imitadors. Però era lògic que acabés passant, ja que en el fons ens estava plantejant el problema vital. Què hi hem vingut a fer el món? Com podem seguir avançant? Estem enfocant correctament les nostres vides? Tancats en una caverna, en una torre calderoniana o en la sala d’un hotel, els dubtes ens assalten. Ens plantegem qui som, cap a on anem i quin és el següent pas que hem de donar. I la resposta mai és senzilla. La nostra percepció del món està alterada, les ombres exteriors ens confonen i ens poden fer parar bojos si no anem amb compte. Caldrà que lluitem i ens enfrontem a les nostres pors més profundes. Serà necessari explorar tots els nostres records, els més primigenis, per tal d’esbrinar qui som en realitat! I aquesta serà l’única manera de seguir avançant. 

Aquesta és probablement la conclusió a què arribem després de mirar què s’amaga Tras la Puerta de la companyia Pentateatre. El que va néixer com un projecte embrionari de 15 minuts fa 3 anys, ara es desplega sumant una hora al tempo inicial i ho fa de manera un xic massa agosarada. El públic, tancat a la sala d’un cèntric hotel de Barcelona, observa com els dos actors protagonistes exhibeixen la seva mestria i llarga experiència. En Frank Capdet, a qui ja havíem pogut veure a T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré demostra que està totalment a l’alçada de les circumstàncies i desplega el seu personatge amb una naturalitat gens forçada i atraient. Per la seva banda el gran Ferran Terraza, conegut pels seus nombrosos papers en sèries televisives i sobretot pel seu paper a la saga REC, demostra que és un home polifacètic i ens il·lustra amb un reguitzell de personatges múltiples i canviants que tot i estar magistralment interpretats no acaben d’estar ben resolts. 

El joveníssim Marc González de la Varga ha volgut allargassar excessivament un text que funcionava de manera exquisita en el quart d’hora original i que ara t’obliga a fer un cop d’ull al rellotge en més d’una ocasió. El clímax de l’obra, presentat en forma de judici final, queda totalment estroncat amb l’arribada d’una noia (molt ben interpretada per Lluna Gay) que trenca radicalment amb tot el que estava passant anteriorment. És com si res del que l’espectador havia vist fins llavors tingués validesa. A partir d’aquell moment tot fa baixada i arribem al final de l’obra sense gaire complicació i amb un regust amarg. 

Fins al 13 d’abril podeu espiar que hi ha #traslapuerta, i no patiu, ja que la taquilla inversa de l’espectacle permet a l’espectador fer el judici de valor que cregui més oportú.

Quan l’assassí no és el majordom…

L’any 1926 Agatha Christie, la reina del suspens, va desaparèixer durant 11 dies. Ningú no sabia on era. Tothom estava profundament preocupat. La darrera vegada que l’havien vista havia fet un petó a la seva filla i havia marxat conduint el seu cotxe. Aquell dia no va tornar a casa i van trobar el seu vehicle abandonat al sud de Londres. La desaparició va provocar una gran inquietud al govern britànic que va mobilitzar la policia en una recerca incessant en la qual hi va participar fins i tot Arthur Conan Doyle. Els fans de la cèlebre escriptora van començar a configurar les més macabres teories. Hi havia qui deia que el seu marit l’havia assassinada, d’altres deien que s’havia suïcidat i fins i tot n’hi havia que la creien abduïda per éssers d’altres planetes. Durant gairebé 90 anys ningú ha resolt el misteri de l’estrany, sobtat i efímer esvaïment de l’escriptora. Al cap d’11 dies, la mare d’Hèrcules Poirot i Miss Marple va aparèixer en un hotel del nord d’Anglaterra fent-se dir Teresa Neele. L’hotel era sumptuós, probablement com el prestigiós Monkswell Manor que ara ens ocupa.



A casa sempre m’han ensenyat que en cas de dubte l’assassí és sempre el majordom. És per això, que quan em dirigia al Teatre Apolo a veure La Ratonera hi anava convençut de tenir la resposta a l’enigma que se’m plantejaria. Però en veure la paramenta del misteri vaig quedar, com ho deurien estar l’any 1926, totalment desconcertat:

Dos propietaris

 

Mollie (Mariona Ribas) i Giles (Aleix Rengel) Ralston, el feliç i novell matrimoni que ha heretat recentment la finca Monkswell, una preciosa mansió victoriana que han decidit convertir en un hostal. Allò que se’n diu fer la primera pela. Els dos menteixen, perquè ho fan? Han d’amagar res?

Cinc hostes

 

En Christopher Wren (Joan Amargós), jove, hiperactiu, amb un punt infantil i un toc lleugerament afeminat. És inquietant i té el perfil d’un autèntic psicòpata.

La senyora Boyle (Isabel Rocatti), de classe mitja-alta, estirada i molt crítica amb la qualitat del servei. Vindria a ser una mena de senyoreta Rotenmeyer.

El coronel Metcalf (Santi Ibáñez), de mitjana edat. Militar i força seriós. Ja està retirat i és força autoritari. No para d’entrar i sortir de la casa. Què deu fer-hi a fora amb la nevada que hi cau?

La senyoreta Casewell (Anna Gras-Carreño), jove, ruda, amb cara de pocs amics i força distant. Arriba a la mansió amb l’objectiu de quedar-s’hi indefinidament fins que arregli uns temes pendents que no vol explicar a ningú!

Paravicini (Xavier Bertran), extravagant i misteriós. És el convidat inesperat. Diu que se l’hi ha espatllat el cotxe, però ningú no ha vist el vehicle! Porta una piga falsa i es maquilla que dóna gust! Vol amagar la seva edat? La seva identitat? Qui és en realitat?

Un policia

 

El sargent Trotter (Ferran Carvajal), jove, segur de si mateix. Vol descobrir l’assassí d’un crim ocorregut el dia anterior i està convençut que en breu se’n cometrà un altre. Com en pot estar tan segur?

La ratonera d'Agatha Christie al teatre Apolo

Però on és el majordom? Tothom pot ser culpable si no hi ha majordom! Però concentrem-nos bé. Els 8 personatges estan aïllats del món per culpa de la forta nevada. Tots callen i s’observen i a més tenen la certesa de que un d’ells és l’assassí i que qualsevol d’ells pot morir. De fet l’octet d’actors no són més que una mera circumstància espacio-temporal que en d’altres ocasions trobarem ubicats a la riba del Nil o pels passadissos de l’Orient Express. Però ara la mansió Monkswell els reté i els obliga a mirar-se als ulls i a dubtar els uns dels altres com si d’una partida del Cluedo es tractés. Tothom desenvolupa el seu paper amb meticulosa exactitud i fins i tot, personatges agraïts com el d’en Xavier Bertran o en Joan Amargós aconsegueixen arrencar, en mig de la tensió, més d’un somriure als espectadors. L’ambient, la música, les escenes, les aparicions de personatges, tot qualla, fins i tot el text és fidel a l’esperit de la seva autora, però hi ha quelcom, no sabria exactament el què, que no encaixa enmig de tota aquesta auca. Hi ha escenes forçades, innecessàries i davant del joc de mirades i inquisicions, els silencis es poden arribar a fer, en algun moment, excessivament llargs.

Diu el sargent Trotter: “si demà algun de vostès es lleva mort serà només culpa seva” i això és exactament el què ha d’intentar evitar aquesta obra. Caure en el seu propi parany i convertir el misteri en paròdia del mateix.

Després de més de 60 anys d’èxit als teatres britànics, ara a Barcelona, el cas està servit. I com en la desaparició de la senyora Christie ara fa 88 anys, si voleu resoldre’l haureu d’anar-hi i investigar-lo vosaltres mateixos.

Literatura és Cultura!

Cada any, des de fa quatre anys, entre els mesos de novembre i febrer, ens arriba de mans de Tantàgora, el FLIC (Festival de literatures i arts infantil i juvenil). El FLIC té per objectiu donar a conèixer la literatura oral i escrita al públic de 0 a 18 anys. El FLIC és una festa de la literatura per a famílies, escoles, professionals i joves creadors. El FLIC aposta per una programació d’experiències literàries per a tots els públics amb convidats nacionals i internacionals. El FLIC, en definitiva, vol consolidar-se com la cita anual imprescindible i compromesa amb la transmissió de literatura infantil de qualitat.

Però quan i on podrem gaudir d’aquest festival? El cert és que, el FLIC, el podem trobar a qualsevol racó. Les seves activitats s’escampen per Barcelona, Bellver de Cerdanya, Girona, Salt, Sarrià de Ter, Sabadell i fins i tot Madrid i Bilbao.

En el programa d’enguany compten amb el millor de casa nostra i de part de l’estranger. Des de França ens visitarà la il·lustradora i grafista Marion Bataille, de terres hanseàtiques podrem gaudir de la multi premiada Jutta Bauer i a la festa no hi podia faltar el flamant guanyador del premi Llibreter, l’italià Roberto Innocenti. Però això no és tot. El festival té per objectiu acostar les diferents disciplines artístiques a la literatura. És per aquest motiu que gaudirà de la participació de gent com Laitrum Teatre, la companyia Pere Hosta, el col·lectiu d’art urbà Rebobinart, la fotògrafa Tanit Plana, les il·lustradores Neus Moscada i Mercè Galí, la música de les 2princesesbarbudes i narradors de la talla de Roser Ros, Yoshihira Hioki o Patricia McGill entre d’altres que completen un llistat inacabable d’artistes.

Amb la voluntat d’esdevenir el màxim transversals i de practicar el “crossing art”, el festival es passejarà per biblioteques, llibreries, centres escolars, cívics i culturals, museus, places i carrers. Els qui s’hi acostin gaudiran de xerrades, concerts, tallers formatius i creatius, exposicions, conferències, intercanvis, teatre, instal·lacions, narracions i fins i tot d’un cicle de cinema que es programarà a la Filmoteca de Catalunya.

Com diuen els organitzadors, el FLIC és família, és educació i és intercanvi professional. Les activitats programades formen un reguitzell inacabable de sorpreses i possibilitats que trobareu magníficament detallats a la web del festival. Perquè, en definitiva, el FLIC és Cultura!


Enllaç a l'article a Núvol.com

Narradors de cinc continents al Festival Munt de Mots

Del 19 al 26 d’octubre Barcelona s’omplirà de contes. Arriba el IV Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots. Narradors/es del cinc continents aterraran a la ciutat comtal per fer-nos volar la imaginació i descobrir-nos com es viu la narració oral fora de casa nostra. Enguany el festival comptarà amb més de 50 activitats realitzades per més de 40 narradors/es de 13 països diferents, en més de 40 espais de la ciutat. Els espectacles començaran el dia 19,  però la gran inauguració se celebrarà el proper dilluns 21 d’octubre a les 20h a la Sala Luz de Gas de Barcelona. L’entrada és gratuïta, però l’aforament està limitat a les 300 primeres persones que hi arribin.
 

Samuel Mountoumnjou actua al Festival Munt de Mots 2013

Com a novetat d’aquesta quarta edició i per primera vegada a Barcelona cinc magnífics contacontes, vinguts dels cinc continents, narraran les seves històries amb la veu de la seva cultura. Els cinc CONTEnents seran representats per Yoshi Hioki (Àsia), Samuel Mountoumnjou (Àfrica), Lilli Story (Oceania), Martha Escudero (Amèrica) i Mònica Torra (Europa).

Els cinc CONTEnents

Samuel Mountoumnjou
Fill de la tradició oral, Samuel Mountoumnjou va néixer al Camerun, a un llogaret de l’oest del país on encara avui segueixen vives tradicions i costums ancestrals. Es va criar en aquest context i aprenent molt dels seus pares i avis va iniciar-se en la narració quan encara era un adolescent. És professor de llengües estrangeres per la Universitat de Yaundé I (Camerun) i mediador intercultural. Diuen que les seves històries no són aptes per a ments adormides, així que si decidiu endinsar-vos en el seu món no ho feu de manera passiva ja que sinó el tigre del Camerun us devorarà i no us en podreu escapar.

Llocs on actuarà els dies del festival

Yoshi Hioki
Aquest pintor i narrador japonès ja fa vint-i-dos anys que viu a casa nostra. Durant aquest temps ha aprofitat el seu gai saber per impartir tota mena d’activitats tant al Museu Etnològic de Barcelona, com a la Casa Àsia. Des de 1999 es dedica a encantar, emocionar, fer viatjar i commoure a tots aquells qui volen escoltar els seus relats. Ell es defineix com un home de paraula i la tradició, mites i llegendes del seu país sempre l’acompanyen. No us relaxeu massa si l’aneu a escoltar, ja que de cop i volta, quan menys t’ho esperis, es pot posar a saltar i cridar i de sobte es tornarà a apaivagar.

Llocs on actuarà els dies del festival

El japonès Yoshi Hioki participa al Festival Munt de Mots 2013

Lilli Story: Lillian Rodrigues-Pang
Australiana de naixement i d’ascendència Índia –de Pipil-. Contacontes, professora de llengua anglesa, escriptora, percussionista… de fet és tan polifacètica que en el passat havia exercit fins i tot d’economista, però prefereix oblidar aquesta etapa fosca. Ha narrat les seves històries per quatre continents (li faltava Europa…!). Si en teniu ocasió no li perdeu la pista ja que per ella els contes són una eina d’identitat cultural! Qui sap si encara n’aprendrem alguna cosa útil per casa nostra? El que és ben segur és que les seus contes i sobretot el seu encant, us deixaran totalment bocabadats!

Llocs on actuarà els dies del festival

Mònica Torra
La seva trajectòria com a narradora de contes d’aquesta catalana va començar fa tot just quatre anys després de formar-se al costat del director del Festival, Rubén Martínez Santana. Des d’aleshores no ha deixat d’estar en contacte amb el món de la narració oral, tant per a petits com per a grans. Ha participat en l’activitat “L’Aventura de llegir” de la Diputació de Barcelona, en “hores de conte” de diverses biblioteques, escoles, centres cívics, bars, galeries d’art… i en llocs que ni us imaginaríeu! Els seus relats són tan captivadors que si l’escolteu en quedareu totalment enamorats. Avís per a navegants, en ocasions la Mònica es transforma i PATAPAM! es converteix en Alícia… si això passa no us amoïneu, voldrà dir que el surrealisme i l’univers de la fantasia tot just acaben d’aterrar!

Llocs on actuarà els dies del festival

Monica Torra Solano serà al Festival Munt de Mots

Martha Escudero
Tot i que va arribar a casa nostra el 1993, aquesta narradora mexicana no ha abandonat ni molt menys les seves arrels. El seu repertori es nodreix de mites, contes i llegendes tradicionals del seu país. Narra per a tots els públics, fins i tot, en ocasions, acompanyada de música i cançons. Val a dir que està molt integrada a casa nostra, tant és així que des de 1997 programa el cicle de contes per adults “Contes i Cuentos” del Harlem Jazz Club de Barcelona i és directora de la Trobada Internacional de Narradors Orals al Pririneu “Un Riu de Contes”. Com que és un cul inquiet no va poder parar quieta i també va fundar l’Associació de Narradores i Narradors de Barcelona, l’ANIN. Ha publicat llibres, discs de música i contes i articles de reflexió sobre el sector. La Martha és una professional com poques n’hi ha i si us la trobeu segur que un conte us acabarà explicant!

Llocs on actuarà els dies del festival

A més si els voleu veure a tots cinc junts, els cinc CONTEnents pujaran plegats a l’escenari del Teatre Tantarantana el proper dimarts 22 d’octubre a les 21’15h.

I si voleu veure actuar a qualsevol dels altres contacontes, gaudir de les exposicions, concursos, cine-fòrums, conferències i mil i una sorpreses que ens depara el festival, no deixeu de fer una ullada a la seva pàgina web!

Enllaç a l'article a Núvol.com

Mummenschanz. Els músics del silenci

La sala ja era força plena a 15 minuts de l’inici. El públic esperava la tan anhelada companyia. Reconeguts crítics teatrals, productors, la “tele” i criatures, moltes criatures. Sembla mentida que sigui un dia entre setmana, que no tenen classe demà aquests nens?  Els llums s’apaguen i tot queda en silenci. Ningú no gosa parpellejar, respirar o dur a terme alguna acció que pugui emetre un so. Passats 30 segons, que semblen eterns, una mà gegant emergeix rere el teló. A partir d’aquell instant tot creix, tot es magnifica i comencen a desfilar per damunt l’escenari els éssers més estranys que us pugueu arribar a imaginar. Cucs animats, formes geomètriques, serps desafiants, rinoceronts, parelles obeses sortides de les escombraries i fins i tot fulls de paper gegants que se’ns posen sentimentals.

Tot això és Mummenschanz, una companyia que, després de quatre dècades actuant arreu del món, arriba a Barcelona per oferir-nos les seves millors escenes. I és que tot l’espectacle són això, escenes. No mireu de trobar-hi un argument, tampoc no us vulgueu centrar en la interpretació dels personatges o en l’inexistent escenografia. Si aneu a la Sala Barts aquests dies hi trobareu mims. O encara més, els reis del mim de gran format i emmascarat. De fet ja ho indica el seu nom (mummen “màscara” / schanz “broma”). Prescindint de tota mena de so, aquest artesans del silenci ofereixen un espectacular desplegament d’humor blanc, simpàtic i innocent. El seu llenguatge no verbal és universal i la funció és un no parar d’emocions. El públic queda astorat contemplant tota mena de moviments i accions que van contra les lleis de la gravetat, el realisme o la física en general. “Com ho han fet això?!” pregunten alguns després de cada esquetx.

El silenci és tan sepulcral que fins i tot els actors han d’aclarir al públic que si volen poden aplaudir. La gent surt del seu estat d’embriaguesa escènica i aplaudeix enfollida quan cau el teló. Els protagonistes surten a saludar a cara descoberta i entenem llavors que la veterania i el rodatge són claus per a un èxit tan flagrant.

Si teniu nens petits, aneu-hi (tot i que l’horari no és el més idoni), si teniu avis, porteu-los-hi, si teniu amics, recomaneu-los-ho, si esteu deprimits, acosteu-vos-hi i si voleu gaudir d’un gran poema visual i mordaç no us ho perdeu!

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Alça Manela!

-Ei tinc entrades per l’assaig general de Manel, t’hi apuntes?

-Manel? Ui, no ho sé, crec que passo, ara s’han tornat massa comercials!

-Manel comercial? Au va! Però si no hi ha manera d’aprendre’s les seves lletres! Però si les seves músiques no són gens enganxoses. Però si és pràcticament impossible que entenguis les seves cançons abans d’haver-les escoltat com a mínim 15 vegades!

-Són número 1 de vendes a la setmana d’haver estrenat disc!

-No en facis cas. És pur fanatisme! La gent compra perquè toca fer-ho.

-Bé se’l podrien descarregar. No hi ha gaires grups que venguin discos avui en dia…

-Tu els has escoltat? No t’adones que estem amb les de sempre. Les subordinades són tan summament llargues que quan arribes al final has perdut l’antecedent.

-Són lletres enrevessades perquè estan plenes de referències, però són tan narratives que en podries fer una pel·lícula de cadascuna.

-Es passen! L’altre dia vaig haver de consultar la Wikipèdia tres vegades per entendre una frase.

-Ets un exagerat! Si bé és cert que no és de fàcil digestió, el disc té un munt de racons i secrets per on pots anar descobrint tot un seguit de móns paral·lels.

-Jo l’únic món paral·lel que hi he trobat ha estat l’estil nou que exhibeixen. Ara sonen com més anglesos. A mi m’agradava més la senzillesa folk de l’ukulele amb la Dolors, el Mar, les corrandes…

-És cert que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però en aquest nou disc si t’hi fixes rebaixen el barroquisme sonor del darrer treball i sonen més ells quatre.

-Això si que no t’ho nego. Sonen enxufats. Massa guitarra elèctrica i massa poc caliu.

-Poc caliu? I ara, però si precisament el to baix del cantant t’embolcalla i et condueix com si d’un mantra es tractés! A més, és el disc més “popero” que tenen. Guitarra, baix i bateria. És molt autèntic, és molt ells. I no només això. La musicalitat d’aquest nou treball si que és diferent, però aquesta és la riquesa del treball.

-Riquesa…?

-Mira, a mi a cops em recorda a Bob Dylan o a Los Planetas i fins i tot m’atreviria a comparar certes cançons amb Mishima.

-Vols dir que no et passes!?

-Ni de bon tros! Aquest darrer disc està ple de petits homenatges. El primer arriba ben d’hora amb “Ai, Yoko”, la maltractada heroïna artística i seguim amb els herois romàntics o la ja molt sonada “Teresa Rampell”. Això per no parlar de l’homenatge que es fa a totes les bandes de Rock caigudes en l’oblit. A més, si et queixes de que no hi ha cançons com les del primer disc et proposo que escoltis la que tanca l’àlbum. És una clara pantomima del nostre present tractada amb un to hilarant al més pur estil primigeni del grup.

(…)

-Què t’ha semblat eh, tant que et queixaves?

-Què vols que et digui. Fluixet. Es nota falta de rodatge. No tenen gaire feedback! I el públic l’he vist poc entusiasmat. A més, què han fet al final? Han acabat el concert d’una manera més estranya…?

-Aquí t’haig de donar la raó. El seu directe és poc potent. Potser si que els hi falta baixar de l’escenari per poder connectar amb el públic. M’imagino que és perquè era un assaig i que durant la gira intentaran fer un esforç per tal que el feedback amb els qui els escolten es consolidi i no siguin només ells qui gaudeixen de la seva música. Ho han de fer per força ja que es deuen a tots els qui els seguim. La seva cursa tot just comença i encara els hi queden moltes olimpíades per triomfar.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Recordaus dels passats!

L’any 2007 la Mancomunitat de la Vall de Llémena es va unir. Tenien un objectiu comú: no oblidar el passat. Un passat que els era i els és molt vigent. Un passat remença!

Els habitants dels municipis de Canet d’Adri, Sant Aniol de Finestres, Sant Gregori i Sant Martí de Llémena es van proposar recuperar un passat que de mica en mica els desapareixia. Així doncs, es van aplegar per tal d’organitzar el que al cap de 3 anys seria la gran Festa Remença de la Vall de Llémena.

L’objectiu era molt clar: fer conscients, als habitants de la vall, de la seva història i convocar així als hereus remences del segle XXI a una trobada anual que s’anés repetint any rere any. Allà hi ha els personatges que van viure les guerres, hi ha els emplaçaments… i es volien representar els esdeveniments més singulars de les dues guerres com: La Crida dels Constantins, la presa del castell de Cartellà o les trobades al castell dels Margarit. Tot plegat ho van estructurar entorn de la figura del llegendari bandoler Pere Joan Sala. Va ser així com més de 100 voluntaris i voluntàries dels diferents pobles van fer possible una festa que inclou elements festius creats per la mateixa gent de la vall: danses tradicionals, conferències d’història, escenificació teatral, gastronomia medieval…

El cap de setmana del 4 i 5 de maig s’ha celebrat la 4a edició d’aquesta gran festa a Sant Gregori. Com sempre ha comptat amb una magnífica recreació històrica dels fets i mals usos de l’època que amb il·lusió i dedicació la gent de la vall es va organitzar per representar. Els actors no havien trepitjat mai abans un escenari, però la sang remença que corre per les seves venes els fan aparèixer cada any com autèntics testimonis d’uns fets que, tot i que mai van presenciar, saben perfectament com els van afectar.

Aquest any, la festa va tornar a ser un autèntic èxit, ja que va incorporar els Jocs Remences. Una ferotge batalla entre els joves dels 4 pobles de la vall que van haver de competir en proves com el llançament de tronc, l’estirada de corda o la cursa de sacs… per tal de proclamar-se vencedors remences. El públic i el gegant del cabdill remença van animar als seus representants mentre sonava el corn que convoca cada any els llemenencs a la seva cita.

La Festa Remença finalitza amb el Relleu de la Forca Remença. Aquest és un acte simbòlic que consisteix en fer arribar la Forca Remença de la Vall de Llémena al municipi que l’any següent acollirà la Festa, mitjançant una caminada popular pels camins de la vall.

Passen els anys, però la llinda que presideix la portalada de Can Sala des de temps immemorials haurà assolit el seu objectiu: “Successors de esta recordaus dels passats”.

7 narradors inspirats per a 12 històries desexplicades

Conta la història que corria l’any 2009 quan l’il·lustrador Ignasi Blanch va decidir endegar, amb els seus alumnes de l’Escola de la Dona, un parell d’exposicions on es tergiversaven els contes tradicionals. El grup de contacontes Vivim del Cuentu va ser l’encarregat d’inaugurar aquelles exposicions i per fer-ho van preparar un espectacle on els contes que s’hi explicaven naixien de les il·lustracions plasmades pels alumnes de l’Ignasi.

Els narradors, van trobar el gust a capgirar les històries tradicionals. Va ser així com mica en mica van incorporar aquestes “petites perversions” en el seu repertori habitual. Curiosament aquelles noves sessions de contes van començar a tenir molt èxit i cada vegada els les demanaven més. A principis de l’any 2011 els 7 narradors de Vivim del Cuentu van decidir posar per escrit tots aquells relats i presentar-los a una editorial. Però el repte es presentava intens ja que escriure un text a 7 mans no és senzill. Va passar ben bé un any abans no van escriure, reescriure, revisar, “rerevisar” i enllestir les 12 històries que van presentar.

La sort els va bufar de cara i l’editor, un apassionat de la literatura infantil i juvenil, va apostar totalment per aquells textos. Però els narradors tenien una condició; si els seus contes s’havien de publicar, els il·lustradors no podien ser altres que els alumnes de l’Escola de la Dona. Aquells qui en el seu dia tant els havien inspirat. I a així va ser com va néixer la col·lecció de Contes Desexplicats!

Si pareu atenció aquests dies a les llibreries podreu trobar els 2 primers números de la col·lecció: “La Caputxeta Forçuda”, una intrèpida noieta que planta cara al llop i no se n’està d’escarmentar-lo, i “La Rateta que llegia a l’escaleta”, una interessant revisió del clàssic on la rateta no busca un nuvi que la faci presumir, sinó un nuvi que l’ajudi a llegir molt, ja que sense cultura, de què parlarien la resta dels seus dies?

Ara bé, si enlloc de llegir-los voleu que siguin els mateixos autors els qui us expliquin les històries, només cal que us deixeu caure per alguna de les moltes presentacions que faran! Especialment, però, és molt recomanable la sessió que oferiran el proper 22 d’abril a les 19’45h a la Casa Orlandai de Sarrià. Allí hi trobareu 7 “cuentistes” explicant històries capgirades com un mitjó, mentre els il·lustradors fan anar el seu llapis amunt i avall al ritme d’un suau so d’un violí.

Deixeu-li fer (o la història d’en Patufet)

Anar a veure titelles a La Puntual sempre té quelcom de màgic i especial. Aquesta minúscula sala de Barcelona, creada l’any 2005, va prendre el relleu de l’antic i igual de minúscul Teatre Malic, creat el 1984 per la companyia de titelles “La Fanfarra”. 50 localitats apretadetes pensades per a petites personetes que s’hi asseuran per gaudir de grans espectacles de petit format.  

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, encabir-me en un d’aquells bancs i gaudir de “Deixeu-li fer (o la història d’en Patufet)”. Una cosa és il·lustrar un conte amb imatges i una altra donar vida a uns personatges. Aquest és el gran repte d’aquest espectacle de teatre d’ombres adreçat al públic familiar: dotar d’ànima uns titelles. Uns titelles que en aquest cas són elements plàstics inanimats, plans, simples siluetes. Aconseguir que l’espectador cregui veure que un mateix titella varia l’expressió o l’emoció no resulta gens fàcil. Necessita d’uns actors-titellaires molt hàbils a l’hora de manipular i interpretar per provocar la imaginació i la participació creativa del públic. Però la companyia Olveira/Salcedo ho aconsegueix sense que ni te n’adonis. Pateixes, rius, t’espantes i t’emociones amb en Patufet, et poses a la seva pell, t’imbueixes del seu tarannà gamberro i tot plegat t’ho fa sentir un tros de paper negre curosament retallat. La delicadesa de l’espectacle et transporta durant 40 minuts a un món ple de cols, bous, botiguers, olles, dinerets, bugades i cotorres. 

A tot això s’hi suma una altra dificultat, pròpia d’aquest tipus de teatre, auster i senzill per definició: expressar el màxim amb el mínim d’elements. Però una vegada més l’Olga i en Juvenal, els dos actors-titellaires, aposten per la senzillesa d’un solitari llum d’Ikea i una barretina catalana per fer emergir tot un món que fascinarà a menuts i adults. Aquesta parella d’artistes s’atreveixen amb tot. I entren de ple dins la panxa del bou plantejant-se oferir al públic la possibilitat, si la sala ho permet, de gaudir de l’espectacle des de darrera de la pantalla.  

Diu Pilarín Bayés que el Patufet és un conte que ens defineix com a país, ja que el protagonista és petit i ha de vigilar constantment de no ser trepitjat. Aquesta mateixa màxima sembla que se l’hagin aplicat els artistes que han d’aconseguir, a batzegades, fer-se un lloc enmig d’un panorama cultural cada dia més menystingut, però per sort també cada dia més especialitzat i treballat. Potser, la Pilarín no anava tan errada i qui sap si tot plegat és una metàfora nacional que ens durà a sortir de la panxa de la fera, encara que sigui defecats, per poder assolir, finalment, la llibertat.

Properes funcions:
13 de gener 2013 - 11’30h - Societat cultural L’Espiga de les Corts - Barcelona

Enllaç a l'article a Núvol.com

De pessebres i Nadals

Ja no en queda pràcticament res d’aquell Nadal primigeni. El consum ha esdevingut protagonista juntament amb la golafreria i la lluminària d’ambient kitsch. Hem canviat la Festa per les festes i cada dia són menys els qui recorden el perquè de tot plegat. Pels carrers, botigues i cases s’utilitza tota mena d’imatgeria pròpia i aliena mesclada: arbres nòrdics, panxuts greco-anglo-germànics, calendaris xocolaters, político-caganers, tions... i pessebres! 

Avui en dia tota casa té el seu pessebre. Tan se val quines siguin les creences dels qui habiten la llar, el pessebre hi ha de ser, perquè és tradició! Però la cosa no mor aquí, sinó que el quadre diví transcendeix l’àmbit domèstic i surt al carrer, al poble i engoleix als seus habitants durant els freds dies d’hivern. Això ho saben molt bé els més de 50 municipis catalans que cada any organitzen pessebres vivents i que, com el seu nom indica, fan reviure l’autèntic origen de l’estampa nadalenca. Es parla que el primer pessebre vivent de la història fou el que Sant Francesc d’Assís organitzà l’any 1223 a Rieti (Itàlia) i fins i tot la tradició a casa nostra està documentada des del segle XIV, però no serà fins al segle XX que tindrà lloc el primer pessebre vivent tal i com el tenim entès avui en dia. 

L’any 1956 els veïns d’Escaldes d’Engordany (Andorra) es van aplegar sota la direcció d’Esteve Albert i Corb per representar el naixement de Jesús, ara bé, aquest pessebre es va deixar de fer l’any 1962 i tot just l’any passat es va recuperar després de mig segle desaparegut. El segon pessebre vivent del que es té constància és el de Castell d’Aro que data de 1959 on al principi tan sols s’hi representava l’escena del naixement. No va ser fins al 1962 que la revolució va arribar a aquest art amb la creació del pessebre vivent de Corbera de Llobregat. Els veïns de Corbera van decidir que representarien el pessebre a l’entorn natural de la Penya del Corb i que permetrien al públic desfilar entre els figurants gaudint així de les fogueres, els rabadans, les ovelles i els àngels anunciants. És així com cada any més de 200 actors encarnen un dels pessebres més espectaculars i que apleguen més visitants de tot Catalunya. És a partir d’aquest pessebre que van començar a néixer tota la resta arreu del territori català i que sempre es representen aprofitant un paratge rústic, un monument arquitectònic o un indret orogràficament espectacular.

Així doncs, potser sí que en queda alguna cosa d’aquell Nadal primigeni, però el que és segur és que cal anar als pobles a buscar-ho on potser veient la representació dels fets ens adonarem que la humilitat, la senzillesa, la solidaritat i el recolliment, eren i haurien de seguir essent els autèntics valors del Nadal.