Avui el Papa ha visitat Barcelona. Al llarg de tota la setmana hi ha hagut un rebombori considerable. Detractors i partidaris han omplert les tertúlies i els debats de ràdios i televisions defensant i queixant-se de l’acte organitzat. Em pregunto si era necessari fer tanta polseguera de la vinguda del pontífex. Els uns deien que la visita papal costaria a l’erari públic prop de 2 milions d’euros. Els altres deien que l’Església en pagaria una part. Els uns es queixaven de que no podrien sortir de casa, els altres demanaven que es valorés l’impacte turístic que suposaria per la ciutat. Els uns deien que no esperaven al Papa i que calia apartar les criatures, en un acte de demagògia pura. Els altres acusaven al govern central d’irresponsable al no assistir a rebre la màxima autoritat catòlica. Uns intentaven fer callar als altres sense adonar-se que no feien més que fer-se propaganda mútua. El Papa ja ha marxat i la ciutat no s’ha col·lapsat. He sentit a la ràdio com nombrosos oients deien que les imatges de TV3 els havien fet entrar ganes d’anar a visitar la, des d’avui, Basílica de la Sagrada Família. Les disputes han seguit al carrer on els uns cridaven: Aquest Papa si que mola i nosaltres fem la ola! I els altres anaven fent: Fora els rosaris dels nostres ovaris! Tot plegat esperpèntic mentre escoltava a la ràdio com en Lluís Pifarré, catedràtic de Filosofia, arengava en un acte d‘incultura, a una representant del col·lectiu Dones a l’Església, argumentant que Jesús no va ordenar dones i que les dones han d’entendre el seu paper secundari. Després d’haver vist tot el xou em pregunto: Pot l’església comunitat del s. XXI sobreviure a l’Església institució enquistada uns quants segles enrere?
