Els 40 de Dagoll D4g0m!

Els turistes no ho entenien, què s’hi organitzava aquell vespre a les fonts de Montjuïc? Quina una s’estava preparant a davant del Pavelló Mies van der Rohe? Doncs s’hi preparava una gran nit, una nit per recordar, una nit per commemorar, una nit Dagoll Dagom! Perquè 40 anys no es fan cada dia i ha plogut molt des d’aquell primer “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos” de l’any 1974.

26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món. Durant l’època franquista ja feien mans i mànigues per tirar endavant les seves produccions davant la censura i la manca d’ajuts a la cultura. 40 anys més tard les privacions són unes altres i la situació econòmica no és que hagi millorat massa. Però com deia en Bozzo: “Si vam aguantar llavors, per què no ara?!”

La desfilada d’actors, cantants, productors, autoritats i col·laboradors al pavelló Mies van der Rohe era constant. Retrobaments, abraçades, somriures, canapés, copes de cava i els organitzadors amunt i avall perquè tot fos perfecte.

Però arriba l’hora d’arrencar. Pep Cruz i Montse Guallar expliquen a la gernació d’afins a la companyia i passavolants diversos que això que farem avui és una festa sorpresa i que casualment cada dimecres “els 3 Dagolls” (Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel) fan running per davant del pavelló i que ignoren tot aquell muntatge. Evidentment en un tres i no res, apareixen els tres mosqueters vestits amb roba d’esport corrents per allí davant i fora de guió rellisquen i de cap al rec del pavelló van a caure! Però són gent d’escena, s’aixequen, riuen i endavant, que comenci l’espectacle!

A partir d’aquest moment els turistes i passavolants ja es podien ben retirar, perquè Dagoll Dagom forma part de l’ADN català, són el nostre Sondheim particular. Han configurat un corpus de cançons i sintonies que difícilment ens traurem del cap i una rere l’altra començaven a sonar.

El gran Albert Guinovart al piano i Muntsa Rius acompanyada dels “Deu de Veu” donaven el tret de sortida a la vetllada amb el tema “Ciutat d’Ivori” del musical “Flor de Nit”, del qual també la cantant Beth n’ha interpretat una peça.

Però vell records ens venien a tots al cap quan en Ferran Ranyé, la Teresa Vallicrosa i en Pep Molina acompanyats pel piano de Joan Vives ens van transportar a les orientals atmosferes del “Mikado” i els seus ocellets!

Les transicions entre cançó i cançó estaven estudiades al mil·límetre i tot ha avançat amb un ritme àgil i amè. Però per molt que estimem a Dagoll Dagom i als seus actors i actrius, l’amor no pot ser mai cec. Quan es tracta d’aquesta companyia, de tan llarga trajectòria, haurem de dir sempre que l’amor és borni o això ens recordava la polifacètica Isabel Soriano recuperant de nou “Flor de Nit”.

Però tothom hi ha volgut ser i si la Nina ens interpretava un tema de “T’odio amor meu”, l’Elena Gadel en feia un de “Cacao” i ho brodava el Roger Pera amb “Poe” i donava així pas als grans musicals com “La nit de Sant Joan” o “Boscos Endins”, liderat per la cantant Gisela.

A partir d’aquell moment tots ens adonàvem que encara faltaven les vaques grasses i van irrompre Alfonso Vilallonga i la gran Carme Sansa per fer un petit homenatge a “Aloma”. Després va entrar totalment èbria la Marta Marco per fer la “Mitja Bufa” del musical “La Perritxola” i donar pas així al galàctic Jaume Sisa i la seva “Antaviana”.

Si heu arribat fins aquest punt del text, deu ser un senyal que porteu Dagoll Dagom tan endins com jo. Ara bé, si ho heu deixat ha estat perquè el cúmul de noms us ha destarotat per complet i heu seguit direcció al MNAC com feien els turistes distrets. I si així ho heu fet haureu perdut el gran moment de la nit, quan Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje, la primera Blanca i el primer Saïd de “Mar i Cel” han fet el clàssic “Per què he plorat?”!

L’emoció era màxima i els presentadors Cruz i Guallar van aprofitar per anunciar el repartiment de la nova producció que enguany es reestrenarà de “Mar i Cel”. Si, si, el reestrenen!

I així anant fent per acabar amb un bon “Cop de Rock” dels germans Ten.

Però la nit és jove i la ciutat comtal no pot oblidar el gran llegat d’aquesta companyia teatral. Les fonts de Montjuïc posaven la cirereta al pastís desplegant el seu màxim esplendor al ritme dels “hits dagolldagomians” per acabar amb la mítica “Cançó dels Pirates” de “Mar i Cel” a ple pulmó cantada per actors i públic en general.

Quina nit! Quin cantar! I quan li preguntem al J. LL. Bozzo: “I ara què, 40 anys més?” Ell respon: “Tampoc cal posar-hi límits no? De moment, esteu tots convidats al centenari de la companyia, segurament la farem a les Llars Mundet!”.

Els clarobscurs del Flautista d’Hamelín

Cada cap de setmana i fins el 27 de juliol podeu gaudir a la Sala Fènix del Raval del nou espectacle de teatre d’ombres de la cia. Olveira/Salcedo. Oriol Toro n’ha vist una funció i ens en parla a Núvol.

“Fent sonar la seva flauta, el Flautista, es va endur les rates. El poble, que era força més rata que els anteriors invasors es va negar a pagar el preu acordat i l’incansable bufador els va deixar sense el seu bé, que tot i desconèixer-ho, era el més preuat”.

Tothom coneix la llegenda alemanya del més famós flautista de tots els temps, aquell bon home que va alliberar Hamelín d’una terrible plaga. Ens hem cansat de llegir el conte, veure les mil i una adaptacions cinematogràfiques i d’animació i també de sentir-lo narrat una i altra vegada. Però el què ens ofereix en aquesta ocasió la companyia Olveira/Salcedo no té res a veure amb tot això!

La revisió dels clàssics és una magnífica tasca gens fàcil de dur a terme. Ells aposten per un nou text, una nova interpretació de l’original que fins i tot es permet el luxe de fer-hi aparèixer dos dels personatges més dolços de l’imaginari germànic, Hänsel i Gretel. Però això és una mera anècdota ja que el que realment ens interessa és com, amb el poder de les ombres, porten a escena tota aquesta amalgama de personatges.

Un conjunt d’entorns, vilatans, rates, alcaldes i flautistes prenen vida a gràcies a les magnífiques habilitats com a titellaires que exhibeixen l’Olga i en Juvenal, dos dels integrants d’aquesta companyia, que en el seu dia ja ens van encisar amb la seva adaptació del conte del Patufet.

En aquesta ocasió la màgia es multiplica, la companyia ha fet un pas endavant claríssim i s’han fet grans. La història se’ns presenta onírica i cinematogràfica, angoixant i fins i tot macabra, i tot això passa gràcies a la gran obra d’enginyeria que s’amaga rere la pantalla. El treball de llums, les transicions entre seqüències, el joc de perspectives i en general la feina que fan, són excel·lents.

En acabar l’espectacle, el públic pot creuar la quarta paret i descobrir així el batibull de llums, objectes, materials i peces vàries que configuren l’arsenal i doten d’ànima els diferents personatges. Cada detall, cada figura de cartolina, cada articulació, cada petit objecte estan cuidats i dissenyats amb una exquisidesa que fa feredat. Els rails per on transiten els personatges, els espais on tenen lloc les escenes, les cases i el mateix flautista són obra d’uns autèntics artesans i poc t’imagines quan estàs assegut al pati de butaques que rere la pantalla que et fa somiar t’hi trobaràs tota aquella bellesa tan espectacular. És llavors quan t’adones i valores molt més tot allò que acabes de veure!

Però a cops tanta inversió en infraestructura pot deixar llacunes en el diàlegs i en general en el guió que cal acabar de polir, com el sobtat final on el públic no sap si ha o no d’aplaudir.

La música del compositor mallorquí Jaume Tugores posa la cirereta a un pastís del que podeu gaudir cada cap de setmana i fins el 27 de juliol a la Sala Fènix de Barcelona.

Què s’hi amaga #Traslapuerta?

Fa tres dies que hi ha dos actors tancats a la sala d’un hotel de Barcelona i no en poden sortir. El públic els observa i ells hauran de fer un gran exercici d’autoconeixença si no volen fracassar. Una experiència teatral, dirigida per Marc González de la Varga, única i explosiva que trobarem tots els caps de setmana fins al 13 d’abril a l’hotel Acevi Barcelona i que té com a protagonistes Frank Capdet (a qui ja havíem vist a ‘T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré’) i Ferran Terraza (conegut sobretot pel seu paper a la saga ‘REC’).

Quan Plató va plantejar el seu mite cavernari, poc es podia imaginar que li sortirien tants imitadors. Però era lògic que acabés passant, ja que en el fons ens estava plantejant el problema vital. Què hi hem vingut a fer el món? Com podem seguir avançant? Estem enfocant correctament les nostres vides? Tancats en una caverna, en una torre calderoniana o en la sala d’un hotel, els dubtes ens assalten. Ens plantegem qui som, cap a on anem i quin és el següent pas que hem de donar. I la resposta mai és senzilla. La nostra percepció del món està alterada, les ombres exteriors ens confonen i ens poden fer parar bojos si no anem amb compte. Caldrà que lluitem i ens enfrontem a les nostres pors més profundes. Serà necessari explorar tots els nostres records, els més primigenis, per tal d’esbrinar qui som en realitat! I aquesta serà l’única manera de seguir avançant. 

Aquesta és probablement la conclusió a què arribem després de mirar què s’amaga Tras la Puerta de la companyia Pentateatre. El que va néixer com un projecte embrionari de 15 minuts fa 3 anys, ara es desplega sumant una hora al tempo inicial i ho fa de manera un xic massa agosarada. El públic, tancat a la sala d’un cèntric hotel de Barcelona, observa com els dos actors protagonistes exhibeixen la seva mestria i llarga experiència. En Frank Capdet, a qui ja havíem pogut veure a T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré demostra que està totalment a l’alçada de les circumstàncies i desplega el seu personatge amb una naturalitat gens forçada i atraient. Per la seva banda el gran Ferran Terraza, conegut pels seus nombrosos papers en sèries televisives i sobretot pel seu paper a la saga REC, demostra que és un home polifacètic i ens il·lustra amb un reguitzell de personatges múltiples i canviants que tot i estar magistralment interpretats no acaben d’estar ben resolts. 

El joveníssim Marc González de la Varga ha volgut allargassar excessivament un text que funcionava de manera exquisita en el quart d’hora original i que ara t’obliga a fer un cop d’ull al rellotge en més d’una ocasió. El clímax de l’obra, presentat en forma de judici final, queda totalment estroncat amb l’arribada d’una noia (molt ben interpretada per Lluna Gay) que trenca radicalment amb tot el que estava passant anteriorment. És com si res del que l’espectador havia vist fins llavors tingués validesa. A partir d’aquell moment tot fa baixada i arribem al final de l’obra sense gaire complicació i amb un regust amarg. 

Fins al 13 d’abril podeu espiar que hi ha #traslapuerta, i no patiu, ja que la taquilla inversa de l’espectacle permet a l’espectador fer el judici de valor que cregui més oportú.

Quan l’assassí no és el majordom…

L’any 1926 Agatha Christie, la reina del suspens, va desaparèixer durant 11 dies. Ningú no sabia on era. Tothom estava profundament preocupat. La darrera vegada que l’havien vista havia fet un petó a la seva filla i havia marxat conduint el seu cotxe. Aquell dia no va tornar a casa i van trobar el seu vehicle abandonat al sud de Londres. La desaparició va provocar una gran inquietud al govern britànic que va mobilitzar la policia en una recerca incessant en la qual hi va participar fins i tot Arthur Conan Doyle. Els fans de la cèlebre escriptora van començar a configurar les més macabres teories. Hi havia qui deia que el seu marit l’havia assassinada, d’altres deien que s’havia suïcidat i fins i tot n’hi havia que la creien abduïda per éssers d’altres planetes. Durant gairebé 90 anys ningú ha resolt el misteri de l’estrany, sobtat i efímer esvaïment de l’escriptora. Al cap d’11 dies, la mare d’Hèrcules Poirot i Miss Marple va aparèixer en un hotel del nord d’Anglaterra fent-se dir Teresa Neele. L’hotel era sumptuós, probablement com el prestigiós Monkswell Manor que ara ens ocupa.



A casa sempre m’han ensenyat que en cas de dubte l’assassí és sempre el majordom. És per això, que quan em dirigia al Teatre Apolo a veure La Ratonera hi anava convençut de tenir la resposta a l’enigma que se’m plantejaria. Però en veure la paramenta del misteri vaig quedar, com ho deurien estar l’any 1926, totalment desconcertat:

Dos propietaris

 

Mollie (Mariona Ribas) i Giles (Aleix Rengel) Ralston, el feliç i novell matrimoni que ha heretat recentment la finca Monkswell, una preciosa mansió victoriana que han decidit convertir en un hostal. Allò que se’n diu fer la primera pela. Els dos menteixen, perquè ho fan? Han d’amagar res?

Cinc hostes

 

En Christopher Wren (Joan Amargós), jove, hiperactiu, amb un punt infantil i un toc lleugerament afeminat. És inquietant i té el perfil d’un autèntic psicòpata.

La senyora Boyle (Isabel Rocatti), de classe mitja-alta, estirada i molt crítica amb la qualitat del servei. Vindria a ser una mena de senyoreta Rotenmeyer.

El coronel Metcalf (Santi Ibáñez), de mitjana edat. Militar i força seriós. Ja està retirat i és força autoritari. No para d’entrar i sortir de la casa. Què deu fer-hi a fora amb la nevada que hi cau?

La senyoreta Casewell (Anna Gras-Carreño), jove, ruda, amb cara de pocs amics i força distant. Arriba a la mansió amb l’objectiu de quedar-s’hi indefinidament fins que arregli uns temes pendents que no vol explicar a ningú!

Paravicini (Xavier Bertran), extravagant i misteriós. És el convidat inesperat. Diu que se l’hi ha espatllat el cotxe, però ningú no ha vist el vehicle! Porta una piga falsa i es maquilla que dóna gust! Vol amagar la seva edat? La seva identitat? Qui és en realitat?

Un policia

 

El sargent Trotter (Ferran Carvajal), jove, segur de si mateix. Vol descobrir l’assassí d’un crim ocorregut el dia anterior i està convençut que en breu se’n cometrà un altre. Com en pot estar tan segur?

La ratonera d'Agatha Christie al teatre Apolo

Però on és el majordom? Tothom pot ser culpable si no hi ha majordom! Però concentrem-nos bé. Els 8 personatges estan aïllats del món per culpa de la forta nevada. Tots callen i s’observen i a més tenen la certesa de que un d’ells és l’assassí i que qualsevol d’ells pot morir. De fet l’octet d’actors no són més que una mera circumstància espacio-temporal que en d’altres ocasions trobarem ubicats a la riba del Nil o pels passadissos de l’Orient Express. Però ara la mansió Monkswell els reté i els obliga a mirar-se als ulls i a dubtar els uns dels altres com si d’una partida del Cluedo es tractés. Tothom desenvolupa el seu paper amb meticulosa exactitud i fins i tot, personatges agraïts com el d’en Xavier Bertran o en Joan Amargós aconsegueixen arrencar, en mig de la tensió, més d’un somriure als espectadors. L’ambient, la música, les escenes, les aparicions de personatges, tot qualla, fins i tot el text és fidel a l’esperit de la seva autora, però hi ha quelcom, no sabria exactament el què, que no encaixa enmig de tota aquesta auca. Hi ha escenes forçades, innecessàries i davant del joc de mirades i inquisicions, els silencis es poden arribar a fer, en algun moment, excessivament llargs.

Diu el sargent Trotter: “si demà algun de vostès es lleva mort serà només culpa seva” i això és exactament el què ha d’intentar evitar aquesta obra. Caure en el seu propi parany i convertir el misteri en paròdia del mateix.

Després de més de 60 anys d’èxit als teatres britànics, ara a Barcelona, el cas està servit. I com en la desaparició de la senyora Christie ara fa 88 anys, si voleu resoldre’l haureu d’anar-hi i investigar-lo vosaltres mateixos.

Mummenschanz. Els músics del silenci

La sala ja era força plena a 15 minuts de l’inici. El públic esperava la tan anhelada companyia. Reconeguts crítics teatrals, productors, la “tele” i criatures, moltes criatures. Sembla mentida que sigui un dia entre setmana, que no tenen classe demà aquests nens?  Els llums s’apaguen i tot queda en silenci. Ningú no gosa parpellejar, respirar o dur a terme alguna acció que pugui emetre un so. Passats 30 segons, que semblen eterns, una mà gegant emergeix rere el teló. A partir d’aquell instant tot creix, tot es magnifica i comencen a desfilar per damunt l’escenari els éssers més estranys que us pugueu arribar a imaginar. Cucs animats, formes geomètriques, serps desafiants, rinoceronts, parelles obeses sortides de les escombraries i fins i tot fulls de paper gegants que se’ns posen sentimentals.

Tot això és Mummenschanz, una companyia que, després de quatre dècades actuant arreu del món, arriba a Barcelona per oferir-nos les seves millors escenes. I és que tot l’espectacle són això, escenes. No mireu de trobar-hi un argument, tampoc no us vulgueu centrar en la interpretació dels personatges o en l’inexistent escenografia. Si aneu a la Sala Barts aquests dies hi trobareu mims. O encara més, els reis del mim de gran format i emmascarat. De fet ja ho indica el seu nom (mummen “màscara” / schanz “broma”). Prescindint de tota mena de so, aquest artesans del silenci ofereixen un espectacular desplegament d’humor blanc, simpàtic i innocent. El seu llenguatge no verbal és universal i la funció és un no parar d’emocions. El públic queda astorat contemplant tota mena de moviments i accions que van contra les lleis de la gravetat, el realisme o la física en general. “Com ho han fet això?!” pregunten alguns després de cada esquetx.

El silenci és tan sepulcral que fins i tot els actors han d’aclarir al públic que si volen poden aplaudir. La gent surt del seu estat d’embriaguesa escènica i aplaudeix enfollida quan cau el teló. Els protagonistes surten a saludar a cara descoberta i entenem llavors que la veterania i el rodatge són claus per a un èxit tan flagrant.

Si teniu nens petits, aneu-hi (tot i que l’horari no és el més idoni), si teniu avis, porteu-los-hi, si teniu amics, recomaneu-los-ho, si esteu deprimits, acosteu-vos-hi i si voleu gaudir d’un gran poema visual i mordaç no us ho perdeu!

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Homenatge àcid À la ville de... Barcelona

Oh benvinguts, passeu, passeu... tothom hi és convidat i no hi faltarà ningú. La Monyos, el tramviaire, el sereno, el gafapasta que va als Verdi, el perroflauta, el floquet de neu...

Joan Ollé ens ha portat al Teatre Grec un àcid homenatge a la ciutat comtal. Barcelona es posa damunt de l’escenari per deixar-se retratar i retractar-se de glòries i faltes. El dramaturg deixa clar, i sense pèls a la llengua, la seva particular relació d’amor-odi amb la ciutat i ens convida a viatjar pel temps sense ordre ni concert, però amb un denominador comú; la passió encesa per Barcelona i els seus protagonistes.

L’elenc que l’acompanya tampoc no es queda curt. Així veiem com grans figures i joves promeses comparteixen escenes tan rocambolesques com una conversa entre Cristòfol Colom (Joan Anguera) i la dona del paraigües (Paula Blanco) o el fantàstic monòleg on Ivan Benet es desdobla en els alcaldes Maragall, Clos, Hereu i Trias. Però també hi ha estopa i de la bona: el Samaranch falangista (Jordi Vidal), la confessió de Fèlix Millet, la consulta de la Diagonal, la dona burgesa del Liceu (Victòria Pagès) cantant les pestes dels immigrants, el monopoli de Núñez i Navarro o la repressió policial als indignats en
són alguns dels exemples.

La música de grups com els Clippers ens porten pel camí de la nostàlgia i ens recorden temps i fites passades a les que posa veu el croner i latin lover Jerôme Lavoix acompanyat dels acords dels Lisboa Zentral Cafè. Però tampoc no hi faltarà l’exaltació culé o la tírria als pericos amb una retransmissió Escobar-Puyal que fa jugar en un mateix equip Kubala, Quini, Cruyff, Koeman, Guardiola i Messi. I per seguir jugant amb els salts cronològics podem passar de la mort de Gaudí a la manifestació que duia
per lema #laculturanoésunluxe.

L’espectador barceloní d’avançada edat reviurà la seva història amb nostàlgia, mentre que l’espectador jove s’indignarà amb la situació actual i aprendrà alguns detalls del passat. Ara bé, aquesta obra és indiscutiblement barcelonina i ...ara ja no hi falta ningú, o potser sí ara m’adono que tan sols... hi faltes tu!

Enllaç a l'article a nuvol.com

La candidesa d'un Raspall

Si per alguna cosa es caracteritzava Pere Calders era per ubicar les situacions més fantàstiques en els ambients més quotidians. El dia que el nen Sala va haver de donar el seu gos estimat, en Turc, va passar molta pena per omplir aquell buit que li havia quedat, però la seva imaginació i el seu enginy el van fer cercar un bon substitutiu. Després de remenar làmpades, rellotges, pilotes i tota mena de caixes i baguls va trobar un Raspall. Polsós, vell i rònec, se li presentava com un ésser fantàstic al qui abraçar i amanyagar com si es tractés talment d’un gos. La intransigència dels progenitors es veurà contrariada pels fets fantàstics que tindran lloc a partir d’aquell moment. 

Delicada, suau i tendra és l’obra de teatre que ens presenten els igualadins de Teatre Nu, una companyia de llarga trajectòria que ha sabut acostar als més menuts els mots de Calders en el centenari de l’escriptor. Una escenografia senzilla però suficient i pintada per la il·lustradora Carme Solé, la mateixa que va il·lustrar en el seu dia l’obra que va publicar l’associació de mestres Rosa Sensat. I és que Raspall és un magnífic conte pedagògic que ens parla de l’educació dels fills, de la importància de la imaginació i de la llibertat humana enfront la innocència infantil.

L’obra atrapa per complet petits i grans i apaivaga tot intent de menystenir al teatre infantil. Un teatre professional i rigorós que en aquesta ocasió interpreten fantàsticament Maria Hervàs i Francesc Mas. Amb ells us emocionareu, somiareu i viatjareu al món fantàstic de Pere Calders. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

La metamorfosi de Metamorphosis

Un fred matí d’hivern un grup d’amics que havien just acabat els seus estudis teatrals van decidir llogar un petit local a Reykjavik per a presentar-hi els seus espectacles. Onze anys més tard i sota el nom de Vesturport, aquest grup islandès ha estrenat gairebé una vintena d’obres teatrals que han rodat per mig món i que els han dut a rodar unes quantes pel·lícules. Amb tot aquest safreig aterren ara al Festival Grec de Barcelona per explicar-nos una vella aventura kafkiana però des d’un punt de vista molt personal.

Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós.

Així és com comença el famós relat de l’escriptor txec, però l’obra que ens ocupa comença amb una esplèndida música de Nick Cave i amb una família que segueix unes pautes i unes rutines perfectament estipulades. Tota aquesta pau es veurà trencada quan s’adonin que el fill no ha anat a treballar i que rau al seu dormitori convertit en un ésser repulsiu que emet uns sons guturals inexplicables. 

A diferència del text de Kafka, aquí l’autèntica protagonista de l’obra és la família. Una família que s’angoixa, pateix i veu com el seu futur és cada vegada més fosc degut a la manca d’ingressos i a l’escarni públic al que es poden veure sotmesos per culpa de la transformació del primogènit. Mentre tot això passa a la sala d’estar, al pis superior l’espectador no perd mai de vista al suposat insecte que interpreta magistralment el director i actor Gisli Örn Gardarsson. La seva interpretació és tota una demostració de teatre físic i aeri evitant tocar el terra en tot moment, desplaçant-se penjat de les parets i recolzant-se en una escenografia fantàstica del dissenyador Börkur Jónsson.

L’espectador s’identifica amb la mare que no pot suportar haver perdut al seu fill, però que no suporta ni mirar-lo o bé amb la germana que malgrat el fàstic, proba de cuidar al seu “germà” fins a la desesperació. I amb duresa, la platea observa com el pare que repudia al seu nen fins al punt d’atonyinar-lo.

Tot plegat configura una metamorfosi de la Metarmorphosis on paradoxalment al què pugui semblar, el drama ens farà arrencar més d’un somriure. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

Tot reescrivint Lear...

Naixem febles i dèbils i quan arribem a la vellesa seguim sent febles i dèbils. La convivència entre pares i fills mai és senzilla. A l’adolescència els maleïm, a l’edat adulta els reclamem com a mainaderes, fusters improvisats o mecànics d’urgència i finalment quan ja no ens serveixen per a res de tot això, se’ns mostren com una càrrega no escollida que cal suportar.

El drama de les relacions entre diferents generacions es posa sobre la taula a Testament, l’obra punyent que els alemanys She She Pop presenten aquests dies al Mercat de les Flors en motiu del Festival Grec.
 
Sobre l’escenari pares i filles que miren d’ordenar les seves vides i arribar a un acord de compromís. La realitat i la ficció es confonen en un cúmul de pantalles, cançons, equacions, balls i auriculars que acabaran convertint un clàssic en una tragicomèdia gairebé onírica. L’eix de tot plegat, el paperògraf que manté en tot moment viva la referència al text del Rei Lear del dramaturg anglès, i que es va recitant en diferents moments. 

A la platea, empatia i angoixa per la constatació de que la realitat particular dels assistents no està tan allunyada de la caricatura que se’ns presenta damunt l’escenari. I l’espectador que nota com el seu cor es va encongint fins al punt de desitjar que l’obra acabi aviat per poder anar corrents cap a casa a abraçar al seu pare. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

El Festival Grec surt al carrer

Passaven pocs minuts de les vuit del vespre al Passeig de Lluís Companys de la ciutat comtal. Al backstage, els madrilenys de Canteca de Macao s’acabaven de pentinar les rastes mentre escuraven les últimes llaunes de cervesa. L’Arc de triomf dormia aliè a tot el que havia de venir i els tècnics enllestien els últims detalls. Alguns mitjans ja havien aparcat la seva mòbil i disposaven tot el necessari per les seves connexions. Els vianants s’acostaven a la taula de so i preguntaven a què es devia tot aquell rebombori.

Les nou i puntualment arrenca la festa. Són molts els qui es van acostant al gran escenari, atrets pel so mestís de les guitarres, els vents i la percussió dels Canteca. Es comencen a percebre alguns gruppies entre el públic, ells també fan moure les rastes al so de la música. Barcelona vibra, però encara ningú no en sap el motiu.

Dos quarts d’onze, s’acaba la música i el volum de despistats aplegats va en augment. De sobte s’apaguen els llums de l’escenari i a l’extrem oposat del passeig es comença a enlairar un immens cercle d’on pengen vuit angelets cantaires que emprenen el vol Pedalejant cap al cel. El públic, encara més desconcertat gira 180 graus i fixa la mirada en l’atraient cercle celestial. Arrenca llavors una projecció d’imatges que anuncien la imminent arrencada d’alguna mena de cicle o festival. Un festival de nom hel·lènic que durant un mes aplega circ, teatre, dansa i música i a més a més compta amb gent tant destacada com Pascal Comelade, Katie Melua, Marie Chouinard, Joan Ollé, David Marton, Rosa Maria Sardà, Tortell Poltrona o els Amics de les Arts.

El cercle segueix sobrevolant el públic aplegat i es configura en una espècie de pregària que els belgues de Theater Tol ofereixen a Barcelona entre música, pirotècnia i acrobàcies aèries.

Les onze. Ja són prop de quinze mil les persones que s’han sumat a la festa i que tornen a girar sobre si mateixes abduïdes pel diabòlic i enganxós so de l’acordió més famós de la Garriga. La Troba Kung-Fú salta a un escenari que coneixen prou bé per fer encomanar a tothom la seva rumba-fusió. La gent està encantada ballant i xalant, però encara són masses els qui desconeixen el motiu de la festa.

Les dotze. La música va afluixant i un coet s’enlaira i espetega damunt el cap dels curiosos. Ara sí, ha quedat inaugurat oficialment el Festival Grec 2012! El Muchacho rasca la guitarra com només ell ho sap fer i el ventilador fa passar la calor a tots els concentrats. A dos quarts de dues la gent marxa cap a casa després d’una gran nit. Però en Ramon Simó (director del Festival), encara es pregunta si algú sabia a què es devia tot aquell sarau.

Enllaç de l’article a nuvol.com

Avui, ara, aquí... Coriolà

Rigola ens desperta l’esperit amb una retallada i actual adaptació del clàssic shakespearià. 

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure, després d’haver-ne estat el director durant 8 anys, per plasmar-nos un Shakespeare més contemporani que mai. Tal i com va comentar Lluís Pasqual (actual director del teatre) “aquesta temporada estarà presidida per tots els temes dels Indignats”. I no només per aquests temes, sinó també per les retallades que imposa des del minut zero en Rigola presentant-nos un Coriolà reduït a la mínima expressió que tan sols dura una hora i quart. Malgrat la reducció del text, dels personatges (passa del 24 de l’original a només 8 en l’obra) i de l’escenografia: vuit cadires, un gong i un immens cartell lluminós on hi podem llegir DEMOCRACY, la intensitat de l’obra et crea la necessitat constant de què s’acabi per tal de poder assimilar tot el contingut que se’t regala.

El text està obert a tot tipus d’interpretacions. Segons Rigola “el cas d’Itàlia i Grècia” el van deixar estupefacte. De sobte dos governants escollits democràticament són suplantats (sense elecció prèvia) per dos tecnòcrates que imposen la dictadura de l’economia. Però l’obra va més enllà i ens planteja quin és l’autèntic valor de la democràcia i qui està legitimat per exercir-la. En Coriolà veiem com un general de l’exèrcit romà fracassa en l’intent de fer valer el seu honor militar com a únic actiu polític, enfrontant a la voluntat dels tribuns, els patricis i el poble. Repudiat pel mateix poble que l’ha escollit es revolta contra la seva pàtria, però el càndid infant que duu dins i que necessita de l’escalf matern es perdrà per culpa d’escoltar les paraules de Volumnia, la seva mare (interpretada per Mercè Arànega). Cal dir que és una llàstima tenir sobre l’escenari a una actriu de la talla de Mercè Arànega i no explotar-la més que per dir quatre frases aïllades, molt ben dites per altra banda.>

L’argument de l’obra ens interpel·la i veiem com Coriolà (Joan Carreras) ens planteja la pregunta “Tothom té dret a votar?” Avui en dia aquesta pregunta està latent a la nostra societat que s’adona que la democràcia actual no és ni de bon tros la millor que podríem tenir. En certa manera també es podria establir un cert paral·lelisme amb el cas de Francisco Camps i el jurat popular que el va absoldre... (tothom té dret a votar...). Tot i això cal valorar molt positivament l’excel·lent paper desenvolupa a la perfecció en Joan Carreras que actua com un autèntic cabotin al qual no pots deixar de mirar, fins i tot en els moments en què l’acció deixa de centrar-se en ell. De la resta del repartiment cal destacar el gran treball corporal, que no verbal, que desenvolupa l’actriu Aina Calpe passejant-se descalça per l’escenari mentre fa girar amb delicadesa un catana de kendo. El clímax de l’obra es produeix quan el gran cartell que presideix l’escenari s’encén i els seus neons comencen a giravoltar mentre els actors canten el Five Years de David Bowie. Un moment transcendental al màxim i una cançó perfectament escollida ja que ens parla de les misèries del nostre planeta. Un altre dels grans temes de fons a l’obra és el poder de la comunicació i com aquesta pot contribuir en la manipulació de les masses. Coriolà convenç al poble gràcies al seu “mediatisme”, però els tribuns, que també tenen el do de la comunicació, acaben posant al poble en contra de Coriolà que no ha sabut mantenir la seva quota de pantalla. Malgrat les tisorades, la sobrietat ambiental i el surrealisme tècnic, en general és una molt bona obra. Es posa tanta carn a l’escudella, que si la vols digerir bé caldrà que t’ho agafis amb gana.

Jo, tu, ell... nosaltres!

“Les ombres juguen millor amb l’amor”, amb aquesta frase es podria resumir el gran embolic que ens presenta Sacha Guitry a Faisons un rêve (1936). L’obra manté la clàssica estructura del teatre de bulevard on és més important el què no es diu que no pas allò que es diu i on el dit i el pensat no sempre són una mateixa cosa. Guitry fa tots els papers de l’auca: escriu l’obra, la dirigeix i la interpreta com a protagonista tot demostrant les seves dots de raisonneur, fet que aprofita per fer una veritable declaració d’amor a la seva companya de repertori i esposa real, Jacqueline Delubac. La incansable verborrea de Guitry, així com la seva presència escènica, el defineixen com un autèntic cabotin que acaba per suprimir tota voluntat de protagonisme als seus companys de repertori. Els seus monòlegs trepidants, intensos i amb dosis d’acidesa ens recorden al Woody Allen més en forma i fan que les escenes avancin a tota velocitat sense que l’espectador en sigui conscient.  

El film, com passava en l’obra de teatre d’homònim títol i argument, s’estructura en tres actes (inici – nus - desenllaç) amb els seus corresponents clímax, principalment al final de cada acte. Com en tota obra de bulevard el triangle amorós no hi pot faltar i l’espectador no quedarà ni de bon tros decebut ja que la cosa es complica molt més del què pugui semblar en un principi. El fiscalitzador i alhora confident de la parella adúltera serà, com acostuma a passar en aquest tipus d’obres, el majordom. Aquest personatge actua com una mena de Big Brother orwelià; tot ho veu, tot ho sap i es reserva la informació per a si mateix.

Guitry omple les escenes d’estereotips o referències que ens guien cap a la desembocadura final. D’entrada, l’amant es diferencia clarament del marit per la seva vestimenta. El segon se’ns mostra seriós, pessimista i clàssicament abillat amb bombí i vestit negre. L’amant, per contra, és alegre, optimista i llueix corbatí de colors, vestit de ratlles i cap destarotat. La modernitat triomfarà clarament per damunt d’allò més retrògrad. Però això no és tot. Si ens fixem en detall amb la vestimenta de la dama a qui pretenen els dos homes podrem observar unes boniques flors obertes en el seu capell. Unes altres flors molt semblants les retrobarem en un gerro que, com si d’una abella es tractés, l’amant s’encarregarà de pol•linitzar degudament tot ruixant-les amb ambientador. Res està fet perquè sí. Tot està estudiat. Tot està meticulosament preparat per tal que el desenllaç pugui esdevenir. Un altre element a tenir en compte és la il·luminació dels espais. En el moment en que ha d’arribar la dama, l’amant apaga les fredes llums generals del seu despatx i encén una petita làmpada que proporciona una calidesa més suggerent. Aquesta tènue ambientació està precisament situada al costat d’un petit sofà-llit que clama per ser desfet. 

El què hauria d’haver estat una tranquil•la vetllada final acabarà en un seguit de casualitats valleinclanesques que per sort acabarà per corroborar el All's Well That Ends Well shakespearià.

Quan l’Oxigen no és suficient...

Mar Monegal debuta al Teatre Gaudí amb una obra que posa sobre la taula els problemes de la maternitat.

Hi ha qui diu que una flor no fa estiu, però a vegades d’una flor si que se’n pot treure un bon grapat de pol·len que permetrà que moltes altres flors creixin amb energies renovades. Això és precisament el que li passa a Oxigen, una obra poc pretensiosa que arriba fins allà on ho vol fer, però que de ben segur que donarà fruits molt interessants a la novella Mar Monegal que firma la seva segona obra. Dues parelles d’estils i vides divergents però amb unes problemàtiques totalment convergents quan viuen el “drama” de la maternitat. L’una, histèrica perduda amb un marit que necessita l’oxigen que anuncia el títol i l’altra, bio hippy amb un company que es passa el dia viatjant per mars i oceans. Ells no estaven preparats per tenir fills, elles creien que ho estaven, però xoquen frontalment amb l’autèntica realitat de la vida. L’escenari trenca totalment l’estructura clàssica del teatre i d’aquesta manera els espectadors envolten l’escena mentre els quatre actors conversen entre ells i amb el públic tot provant d’obtenir una complicitat que no sempre s’aconsegueix. Dels quatre papers cal destacar el que desenvolupa Betsy Túrnez que demostra que és l’actriu més bregada del quartet acaparant l’atenció dels espectadors tot i que paradoxalment se’t fa molt difícil empatitzar amb ella. El seu paper de paranoica i consumista compulsiva li va com anell al dit i el defensa amb gràcia i estil. El decorat és força minimalista: un llit, un bressol, un gat de ceràmica, una cuineta, un urinari, una tauleta amb quatre mini cadires, un cotxet... tot molt petitó col•locat damunt d’una gran moqueta de quadres de colors i que la directora ha decidit fer d’aquesta manera per fer-nos entendre que tot es fa més petit quan la vida gira al voltant d’una criatura. 

Probablement aquesta obra passarà sense pena ni glòria per la cartellera barcelonina, però de moment han aconseguit, incomprensiblement, prorrogar-la. Tot està molt verd: els actors, la dramatúrgia, la direcció, el decorat, fins i tot els acudits, però d’altra banda és un molt bon començament per a una autora que fins fa poc més d’un any es dedicava completament al món de la infermeria.

La “nostra” Vampira treu pit!

El Teatre del Raval proposa un musical amb denominació d’origen que ens retornarà als inicis del segle passat.

Tinc uns amics dels qui presumeixo per les bones indicacions que em donen quan es tracta d’anar al teatre. Malgrat tot, no acostumen a coincidir mai en les observacions que em fan sobre els espectacles. No obstant, aquesta vegada ha estat diferent i per aquest motiu ahir em vaig palplantar a la lúgubre porta del Teatre del Raval. L’ambient del carrer Sant Antoni Abat ja és desolador per si sol. Llambordes alçades pels treballs de soterrament d’alguna línia, enllumenat municipal inexistent i en general una concurrència més pròpia del Halili marroquí que del centre de la ciutat comtal. Fas dos minuts de cua i de seguida entres a la tètrica escena que et depara el vestíbul del teatre: teranyines, una llar de foc d’estil victorià, unes quantes cabeces d’alls, una lletera, un carro de la compra rònec i en un racó la imatge de la protagonista; Enriqueta Martí, La Vampira del Raval. Creu-ho el llindar de la porta que separa el vestíbul de la platea i ja hi som. Una petita orquestra de quatre músics amenitza l’entrada del públic. Violí, contrabaix, clarinet i piano. Sonen bé. No tinc massa clar què he vingut a veure, però encara ressonen les alabances dels meus amics dins el meu cap. De sobte apareix en Pep Cruz, gran actor en tots els sentits i ens dóna la benvinguda a l’espectacle. Amb la seva particular vis còmica ens fa apagar els telèfons mòbils i comença a cantar: “Carrerons de Barcelona... nit tèrbola al Raval...” mentre ens avisa que ens anem aprenent la cançó perquè la cantarà unes quantes vegades. Comencen a aparèixer els personatges i ja em quedo sorprès per l’actorada que tenim sobre l’escenari: Roger Pera, Mingo Ràfols, Mercè Martínez, Jordi Coromina, Mingo Ràfols... Cal dir que aquest últim fa un paper brillant actuant tota l’estona dalt d’unes botes de taló que fan feredat només de pensar com s’ho fa per caminar-hi. L’obra va avançant i sense adonar-te’n ja ets a l’entreacte. En tornant, apareix en Ràfols vestit com una autèntica vedette del paral·lel per fer un esplèndid número de cabaret que serveix per presentar als músics de l’orquestra. També és destacable el paper de la cantant i actriu Valentina Raposo que amb una habilitat magistral fa moure les titelles que encarnen els infants robats per Enriqueta Martí i tot i que es fa una mica llarg, també els fa cantar amb molt bona veu.

L’obra va cavalcant a tota velocitat amb una escenografia molt funcional que aconsegueix recrear perfectament el lúgubre ambient del Raval de principis del segle XX. Tot i que no havia nascut en aquell temps, és com si hagués fet un viatge al passat i no només per l’ambient, sinó també pel musical que està fet a l’antiga. Pocs músics, pocs actors, un teatre petitó... i al final un moment Miserables molt interessant on es fa onejar la bandera de la República. En general és un musical per treure pit com a país i ciutat, ja que la creació pròpia en aquest gènere no abunda gaire per les nostres latituds. El llibret és de Josep Arias Velasco que no havia estrenat res des dels anys setanta i el gran Albert Guinovart hi posa desinteressadament la música al punt just. La llàstima és que acabin inventant el final de la història, previ avís del sempre diligent Pep Cruz. De fet, però, això és un problema ínfim si tenim en compte que en el mite d’Enriqueta Martí hi ha qui diu fins i tot que va ser precisament això, una hipèrbole del passat. Si encara no l’heu vista aneu-hi, aneu-hi que no us decebrà i si no em voleu creure, doncs creieu als meus amics que tenen molt bon criteri.