Recordaus dels passats!

L’any 2007 la Mancomunitat de la Vall de Llémena es va unir. Tenien un objectiu comú: no oblidar el passat. Un passat que els era i els és molt vigent. Un passat remença!

Els habitants dels municipis de Canet d’Adri, Sant Aniol de Finestres, Sant Gregori i Sant Martí de Llémena es van proposar recuperar un passat que de mica en mica els desapareixia. Així doncs, es van aplegar per tal d’organitzar el que al cap de 3 anys seria la gran Festa Remença de la Vall de Llémena.

L’objectiu era molt clar: fer conscients, als habitants de la vall, de la seva història i convocar així als hereus remences del segle XXI a una trobada anual que s’anés repetint any rere any. Allà hi ha els personatges que van viure les guerres, hi ha els emplaçaments… i es volien representar els esdeveniments més singulars de les dues guerres com: La Crida dels Constantins, la presa del castell de Cartellà o les trobades al castell dels Margarit. Tot plegat ho van estructurar entorn de la figura del llegendari bandoler Pere Joan Sala. Va ser així com més de 100 voluntaris i voluntàries dels diferents pobles van fer possible una festa que inclou elements festius creats per la mateixa gent de la vall: danses tradicionals, conferències d’història, escenificació teatral, gastronomia medieval…

El cap de setmana del 4 i 5 de maig s’ha celebrat la 4a edició d’aquesta gran festa a Sant Gregori. Com sempre ha comptat amb una magnífica recreació històrica dels fets i mals usos de l’època que amb il·lusió i dedicació la gent de la vall es va organitzar per representar. Els actors no havien trepitjat mai abans un escenari, però la sang remença que corre per les seves venes els fan aparèixer cada any com autèntics testimonis d’uns fets que, tot i que mai van presenciar, saben perfectament com els van afectar.

Aquest any, la festa va tornar a ser un autèntic èxit, ja que va incorporar els Jocs Remences. Una ferotge batalla entre els joves dels 4 pobles de la vall que van haver de competir en proves com el llançament de tronc, l’estirada de corda o la cursa de sacs… per tal de proclamar-se vencedors remences. El públic i el gegant del cabdill remença van animar als seus representants mentre sonava el corn que convoca cada any els llemenencs a la seva cita.

La Festa Remença finalitza amb el Relleu de la Forca Remença. Aquest és un acte simbòlic que consisteix en fer arribar la Forca Remença de la Vall de Llémena al municipi que l’any següent acollirà la Festa, mitjançant una caminada popular pels camins de la vall.

Passen els anys, però la llinda que presideix la portalada de Can Sala des de temps immemorials haurà assolit el seu objectiu: “Successors de esta recordaus dels passats”.

De pessebres i Nadals

Ja no en queda pràcticament res d’aquell Nadal primigeni. El consum ha esdevingut protagonista juntament amb la golafreria i la lluminària d’ambient kitsch. Hem canviat la Festa per les festes i cada dia són menys els qui recorden el perquè de tot plegat. Pels carrers, botigues i cases s’utilitza tota mena d’imatgeria pròpia i aliena mesclada: arbres nòrdics, panxuts greco-anglo-germànics, calendaris xocolaters, político-caganers, tions... i pessebres! 

Avui en dia tota casa té el seu pessebre. Tan se val quines siguin les creences dels qui habiten la llar, el pessebre hi ha de ser, perquè és tradició! Però la cosa no mor aquí, sinó que el quadre diví transcendeix l’àmbit domèstic i surt al carrer, al poble i engoleix als seus habitants durant els freds dies d’hivern. Això ho saben molt bé els més de 50 municipis catalans que cada any organitzen pessebres vivents i que, com el seu nom indica, fan reviure l’autèntic origen de l’estampa nadalenca. Es parla que el primer pessebre vivent de la història fou el que Sant Francesc d’Assís organitzà l’any 1223 a Rieti (Itàlia) i fins i tot la tradició a casa nostra està documentada des del segle XIV, però no serà fins al segle XX que tindrà lloc el primer pessebre vivent tal i com el tenim entès avui en dia. 

L’any 1956 els veïns d’Escaldes d’Engordany (Andorra) es van aplegar sota la direcció d’Esteve Albert i Corb per representar el naixement de Jesús, ara bé, aquest pessebre es va deixar de fer l’any 1962 i tot just l’any passat es va recuperar després de mig segle desaparegut. El segon pessebre vivent del que es té constància és el de Castell d’Aro que data de 1959 on al principi tan sols s’hi representava l’escena del naixement. No va ser fins al 1962 que la revolució va arribar a aquest art amb la creació del pessebre vivent de Corbera de Llobregat. Els veïns de Corbera van decidir que representarien el pessebre a l’entorn natural de la Penya del Corb i que permetrien al públic desfilar entre els figurants gaudint així de les fogueres, els rabadans, les ovelles i els àngels anunciants. És així com cada any més de 200 actors encarnen un dels pessebres més espectaculars i que apleguen més visitants de tot Catalunya. És a partir d’aquest pessebre que van començar a néixer tota la resta arreu del territori català i que sempre es representen aprofitant un paratge rústic, un monument arquitectònic o un indret orogràficament espectacular.

Així doncs, potser sí que en queda alguna cosa d’aquell Nadal primigeni, però el que és segur és que cal anar als pobles a buscar-ho on potser veient la representació dels fets ens adonarem que la humilitat, la senzillesa, la solidaritat i el recolliment, eren i haurien de seguir essent els autèntics valors del Nadal. 

El gall de Ripoll

Conten que, un any, ningú recorda quin era, en un dia de mercat, una pagesa portava polls per vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més i a mig camí li pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer-los caminar. Va deslligar-los de les potes i els posà a terra. Tots marxaven eixerits menys un de menut que sempre quedava enrere i la pagesa tocant-lo amb la canyeta que portava li deia: “Arri, poll”, “arri, poll”.

Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà:

-On aneu, mestressa?

La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i com que el poll petit tornava a quedar-se enrera, repetia “Arri, poll”.

L’home va entendre “a Ripoll” i atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà; vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu.

El qui va contar-ho, va dir-nos: “Per això veuràs que a l’escut d’aquesta Vila hi ha un gall”.

Ahir Ripoll va presentar en societat el seu Gall. Una nova bèstia creada pels diables de la vila amb la inestimable ajuda de l’expert en bestiari Lluís Musté, que durant dos anys ha guiat als joves ripollencs fins al resultat que ahir van presentar.  Aquesta nova bèstia acompanyarà a la ja existent; el drac Lluert de coll de Canes.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Del poble i pel poble

Per tots és coneguda i ben sabuda la dita que diu que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. En un context de crisi com el que estem vivint la cultura popular s’ha tornat cada vegada més necessària. Lluny queden les èpoques en que els ajuntaments es podien permetre subvencionar al 100% les festes majors i encara més contractar a grups forans per actuar-hi. Davant d’aquesta perspectiva es fa cada cop més necessari tornar a l’autèntic origen de la cultura popular, és a dir, el poble. 

El fet de ser autosuficients i autogestors de la propia cultura propicia la cohesió dels diferents agents que hi participen, així com la unió de les diferents entitats locals i l’intercanvi intergeneracional. I és que la cultura sempre ha esdevingut una eina de promoció econòmica per als municipis a nivell de gastronomia, hoteleria, comerç, turisme, desenvolupament local i, especialment, ha actuat com a oportunitat d’integració de les persones nouvingudes. Però sobretot, crea un sentiment de pertinença i identitat que permet una major implicació dels habitants en el projecte municipal o supramunicipal i, així, s’aconsegueix la perdurabilitat del mateix i es reconeix socialment el fet festiu. Precisament aquesta implicació personal de tots els integrants és el que afavoreix el seu creixement personal i el treball en xarxa, que enforteix els vincles creats, ja siguin individuals o col·lectius. 

Són moltes les iniciatives que intenten recuperar el vell “del poble i pel poble”, una de les més destacades és la que porta uns quants anys impulsant la Generalitat de Catalunya i que duu per nom Tallers per a la Festa. Aquest programa ofereix als municipis un conjunt de talleristes que formen a les entitats municipals per tal d’enfortir les seves capacitats i dotar-los de les eines necessàries per tal de desenvolupar per si sols les seves pròpies festes. Programes com aquest són una gran oportunitat per als municipis que veuen així com poden assolir grans objectius amb pocs recursos i basant-se únicament en les pròpies capacitats. A més l’actuació durant un sol any en un municipi ha donat resultats molt positius en quant a la continuïtat dels projectes endegats. 

Quan la cultura cada vegada es veu més amenaçada des de l’àmbit econòmic, però també des del polític, cal que ens arromanguem i ens posem a treballar des del poble i per al nostre poble. 

Enllaç a l'article a bloc de Xarxanet.org

Força Blanca, Força Blava!

Diu que corria l’any 1897, quan dos rajolers (el blanco Bonet y el azul Maynou) de Granollers es van enfrontar per provar qui dels dos era capaç de fer més maons en una hora de treball. Arrel d’aquesta anècdota, l’any 1983, una colla de joves va presentar-se a l’Ajuntament de la vila per proposar la celebració d’una Festa Major competitiva entre diferents colles. Així és com la festa de Blancs i Blaus a Granollers s’ha convertit en poc temps en una de les més sonades del patrimoni festiu català.

Cada any quan arriba el final de l’estiu Granollers es divideix i la majoria d’habitants del municipi opten per un dels dos colors. A partir d’aquí ambdues colles competeixen per ser els qui han animat més la festa major. 

 

Tot comença amb la cercavila de lluïment, on cada colla treu a passejar les seves comparses per tal de posar sobre la taula les cartes amb les que pretenen jugar aquell any. La rua arriba fins a la famosa plaça Porxada on després d’exhibir les diferents comparses la colla guanyadora de l’any anterior reptarà a la competició als perdedors. El repte té un caire provocador i gamberro i les dues colles deixen molt clar que seran les següents a guanyar. Enguany la festa ve marcada per la modificació de les bases del concurs que s’han dut a terme davant la pressió que ha fet la colla dels blancs. Aquests han perdut els darrers tres anys i per aquest motiu el repte Blau va ser especialment punyent en aquest fet, mentre que els Blancs van apostar per fer una versió del programa “APM”, que van titular “Algun Blanc Més? (ABM)”, basada en la festa major i els valors de la colla.

 

Un cop acabi el repte sonarà la Guimbada, l’himne de la festa major i serà llavors quan tots els granollerins i les ganollerines trauran els seus mocadors blancs i blaus i se’ls lligaran al coll per tal de deixar clar per quina colla prenen partit.

La festa és una competició constant i un jurat secret analitzarà quin dels dos grups mereix més la victòria. Les colles competiran en estirada de corda, creació, passada i llançament de rajoles, escacs, futbolí i dòmino. Així mateix, el jurat valorarà la diversitat, cooperació, organització i innovació dels actes que blancs i blaus organitzin.

D’altra banda la vila convida cada any alguna personalitat per tal que actuï de relator de la festa. Aquest any en Juanjo Sáez serà l’encarregat de desenvolupar aquest paper i publicar cada dia les seves il·lustracions a La Pedra de l’Encant, per tal d’explicar com ha viscut el dia anterior.

A diferència de moltes altres festes majors, la de Granollers compta amb la quasi totalitat d’implicació del habitants de la vila i a més és una festa feta des del poble i pel poble. De tota manera, si sou curiosos i voleu impregnar-vos una mica de l’ambient podeu fer-ho fins el proper 2 de setembre. I si a més a més teniu un smartphone podeu jugar a capturar els mocadors que s’amaguen rere codis QR per tot el municipi i guanyar un munt de premis.

Finalment quan la festa s’acabi i s’hagi fet públic el veredicte del jurat, blancs i blaus s’intercanviaran els seus mocadors en senyals de pau i ho celebraran plegats amb un sopar de germanor. 

Enllaç a l'article a Nuvol.com

Arriba Sant Joan i la Flama del Canigó

La festa de la nit de Sant Joan és probablement la més participativa dels Països Catalans. D'un temps ençà és també una ocasió per evocar la unitat cultural, gràcies a la popularitat cada cop més estesa de la Flama del Canigó.

La Flama del Canigó és un esdeveniment de caire popular que es realitza des del 1955. Els darrers anys ha agafat molta embranzida. La Flama es va a buscar al cim del Canigó i es fa arribar a centenars de municipis d'arreu dels Països Catalans per encendre les fogueres de Sant Joan. El foc de la flama del Canigó no s'apaga mai: durant tot l'any resta al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà fins que, cada 22 de juny, es porta al cim del Canigó. A les dotze de la nit, el foc de la flama comença el seu recorregut per encendre les fogueres de Sant Joan a centenars de poblacions.

Òmnium Cultural organitza la rebuda de la Flama del Canigó arreu dels Països Catalans i els actes de lliurament d'aquesta al Parlament de Catalunya. A més, ofereix la tasca de coordinació i suport als diferents equips de foc de Tradicions i Costums. El nombre d'entitats que organitzen revetlles de Sant Joan amb la Flama del Canigó augmenta any rere any. En aquest sentit, si l'any 2009 eren 140 entitats, l'any 2010 eren 263, l'any passat eren 312 i enguany s'enfilen fins les 371. Aquestes entitats repartiran la Flama per unes 350 poblacions.

La Revetlla de Sant Joan

L'arribada de l'estiu se celebra des de fa una pila d'anys als carrers, a les places, als terrats... amb pirotècnia -coets, bombetes, piules, petards...-, fogueres i revetlles populars amb orquestres i ball. Les platges també són un dels escenaris preferits per compartir la nit més curta de l'any.

Sant Joan 2.0

Aquest any des de l'Ajuntament de Barcelona es convida a tothom a participar de la Festa de Sant Joan a través de la viquirevetlla, una proposta per compartir el coneixement popular sobre la revetlla. Es pot omplir el formulari disponible al web, enviar una piulada a Twitter o una imatge amb Instagram amb el hastag #viquirevetlla i compartir allò que hom sap sobre la revetlla de Sant Joan i els seus elements característics.

Més informació a santjoan.bcn.cat

Així mateix s'ha creat una aplicació per a smartphones que informa sobre on trobar fogueres, petards, així com on es fan les principals revetlles i on comprar les millors coques. També hi trobareu el recorregut de la Flama del Canigó, un sistema d'enviament de flames virtuals i un simulador de focs d'artifici.

Vídeo de la Flama del Canigó

Enllaç a l'article a Núvol.com i a Xarxanet.org

Decennals impopulars?

Aquest cap de setmana hem tingut la oportunitat de gaudir de l’estrena de les Festes Decennals de la Candela a Valls. Ha estat una experiència molt gratificant, realment la ciutat de Valls es bolca en aquestes festes que duraran 10 dies i que reten homenatge a la Verge de la Candela que va salvar als vallencs de la Pesta. Les decennals se celebren cada 10 anys des del 1791 i han esdevingut una tradició que ha augmentat de manera exponencial. 10 dies sense escola, 10 dies festius a la capital de l’Alt Camp i un exemple de cultura popular irrefutable amb la macro trobada castellera, els balls de moixigangues o la recent recuperació del ball de la Candela. Ara bé, com pot ser que el 90% de les activitats siguin de pagament? És cap aquí cap on va la cultura popular? Cap a la privatització? Com pot ser que l’Ajuntament hagi contractat una empresa externa per organitzar la festa POPULAR de casa? Com pot ser que les carpes les hagin llogat al Regne Unit, els Llums a Itàlia, o que el personal que treballa a les barres de beguda i entrepans o en el manteniment de les festes vingui tot de fora. Hi ha qui diu que així els vallencs poden gaudir tranquil·lament de la festa, però altra gent es queixa de que s’ha deixat de banda a les entitats del municipi, que amb els diners que s’han gastat (7% del pressupost anual del consistori) es podria haver remodelat el decrèpit casc antic de la ciutat o reaprofitar espais que estan en desús per tal de potenciar-los de nou. La cultura popular l’han de fer aquells qui se la senten seva. Aquells qui l’han convertit en popular, ja que si es privatitza deixa de ser popular i en certa manera deixa de ser “cultura”. Si això se celebra un cop cada 10 anys, perquè no es dóna més força a les entitats locals?

El nou logotip de les Decennals.