Cada cap de setmana i fins el 27 de juliol podeu gaudir a la Sala Fènix
del Raval del nou espectacle de teatre d’ombres de la cia.
Olveira/Salcedo. Oriol Toro n’ha vist una funció i ens en parla a Núvol.
“Fent sonar la seva flauta, el Flautista, es va endur les rates. El
poble, que era força més rata que els anteriors invasors es va negar a
pagar el preu acordat i l’incansable bufador els va deixar sense el seu
bé, que tot i desconèixer-ho, era el més preuat”.
Tothom coneix la llegenda alemanya del més famós flautista de tots els temps, aquell bon home que va alliberar Hamelín d’una terrible plaga. Ens hem cansat de llegir el conte, veure les mil i una adaptacions cinematogràfiques i d’animació i també de sentir-lo narrat una i altra vegada. Però el què ens ofereix en aquesta ocasió la companyia Olveira/Salcedo no té res a veure amb tot això!
La revisió dels clàssics és una magnífica tasca gens fàcil de dur a terme. Ells aposten per un nou text, una nova interpretació de l’original que fins i tot es permet el luxe de fer-hi aparèixer dos dels personatges més dolços de l’imaginari germànic, Hänsel i Gretel. Però això és una mera anècdota ja que el que realment ens interessa és com, amb el poder de les ombres, porten a escena tota aquesta amalgama de personatges.
Un conjunt d’entorns, vilatans, rates, alcaldes i flautistes prenen vida a gràcies a les magnífiques habilitats com a titellaires que exhibeixen l’Olga i en Juvenal, dos dels integrants d’aquesta companyia, que en el seu dia ja ens van encisar amb la seva adaptació del conte del Patufet.
En aquesta ocasió la màgia es multiplica, la companyia ha fet un pas endavant claríssim i s’han fet grans. La història se’ns presenta onírica i cinematogràfica, angoixant i fins i tot macabra, i tot això passa gràcies a la gran obra d’enginyeria que s’amaga rere la pantalla. El treball de llums, les transicions entre seqüències, el joc de perspectives i en general la feina que fan, són excel·lents.
En acabar l’espectacle, el públic pot creuar la quarta paret i descobrir així el batibull de llums, objectes, materials i peces vàries que configuren l’arsenal i doten d’ànima els diferents personatges. Cada detall, cada figura de cartolina, cada articulació, cada petit objecte estan cuidats i dissenyats amb una exquisidesa que fa feredat. Els rails per on transiten els personatges, els espais on tenen lloc les escenes, les cases i el mateix flautista són obra d’uns autèntics artesans i poc t’imagines quan estàs assegut al pati de butaques que rere la pantalla que et fa somiar t’hi trobaràs tota aquella bellesa tan espectacular. És llavors quan t’adones i valores molt més tot allò que acabes de veure!
Però a cops tanta inversió en infraestructura pot deixar llacunes en el diàlegs i en general en el guió que cal acabar de polir, com el sobtat final on el públic no sap si ha o no d’aplaudir.
La música del compositor mallorquí Jaume Tugores posa la cirereta a un pastís del que podeu gaudir cada cap de setmana i fins el 27 de juliol a la Sala Fènix de Barcelona.
Tothom coneix la llegenda alemanya del més famós flautista de tots els temps, aquell bon home que va alliberar Hamelín d’una terrible plaga. Ens hem cansat de llegir el conte, veure les mil i una adaptacions cinematogràfiques i d’animació i també de sentir-lo narrat una i altra vegada. Però el què ens ofereix en aquesta ocasió la companyia Olveira/Salcedo no té res a veure amb tot això!
La revisió dels clàssics és una magnífica tasca gens fàcil de dur a terme. Ells aposten per un nou text, una nova interpretació de l’original que fins i tot es permet el luxe de fer-hi aparèixer dos dels personatges més dolços de l’imaginari germànic, Hänsel i Gretel. Però això és una mera anècdota ja que el que realment ens interessa és com, amb el poder de les ombres, porten a escena tota aquesta amalgama de personatges.
Un conjunt d’entorns, vilatans, rates, alcaldes i flautistes prenen vida a gràcies a les magnífiques habilitats com a titellaires que exhibeixen l’Olga i en Juvenal, dos dels integrants d’aquesta companyia, que en el seu dia ja ens van encisar amb la seva adaptació del conte del Patufet.
En aquesta ocasió la màgia es multiplica, la companyia ha fet un pas endavant claríssim i s’han fet grans. La història se’ns presenta onírica i cinematogràfica, angoixant i fins i tot macabra, i tot això passa gràcies a la gran obra d’enginyeria que s’amaga rere la pantalla. El treball de llums, les transicions entre seqüències, el joc de perspectives i en general la feina que fan, són excel·lents.
En acabar l’espectacle, el públic pot creuar la quarta paret i descobrir així el batibull de llums, objectes, materials i peces vàries que configuren l’arsenal i doten d’ànima els diferents personatges. Cada detall, cada figura de cartolina, cada articulació, cada petit objecte estan cuidats i dissenyats amb una exquisidesa que fa feredat. Els rails per on transiten els personatges, els espais on tenen lloc les escenes, les cases i el mateix flautista són obra d’uns autèntics artesans i poc t’imagines quan estàs assegut al pati de butaques que rere la pantalla que et fa somiar t’hi trobaràs tota aquella bellesa tan espectacular. És llavors quan t’adones i valores molt més tot allò que acabes de veure!
Però a cops tanta inversió en infraestructura pot deixar llacunes en el diàlegs i en general en el guió que cal acabar de polir, com el sobtat final on el públic no sap si ha o no d’aplaudir.
La música del compositor mallorquí Jaume Tugores posa la cirereta a un pastís del que podeu gaudir cada cap de setmana i fins el 27 de juliol a la Sala Fènix de Barcelona.
