Tot reescrivint Lear...

Naixem febles i dèbils i quan arribem a la vellesa seguim sent febles i dèbils. La convivència entre pares i fills mai és senzilla. A l’adolescència els maleïm, a l’edat adulta els reclamem com a mainaderes, fusters improvisats o mecànics d’urgència i finalment quan ja no ens serveixen per a res de tot això, se’ns mostren com una càrrega no escollida que cal suportar.

El drama de les relacions entre diferents generacions es posa sobre la taula a Testament, l’obra punyent que els alemanys She She Pop presenten aquests dies al Mercat de les Flors en motiu del Festival Grec.
 
Sobre l’escenari pares i filles que miren d’ordenar les seves vides i arribar a un acord de compromís. La realitat i la ficció es confonen en un cúmul de pantalles, cançons, equacions, balls i auriculars que acabaran convertint un clàssic en una tragicomèdia gairebé onírica. L’eix de tot plegat, el paperògraf que manté en tot moment viva la referència al text del Rei Lear del dramaturg anglès, i que es va recitant en diferents moments. 

A la platea, empatia i angoixa per la constatació de que la realitat particular dels assistents no està tan allunyada de la caricatura que se’ns presenta damunt l’escenari. I l’espectador que nota com el seu cor es va encongint fins al punt de desitjar que l’obra acabi aviat per poder anar corrents cap a casa a abraçar al seu pare. 

Enllaç a l'article a nuvol.com

Avui, ara, aquí... Coriolà

Rigola ens desperta l’esperit amb una retallada i actual adaptació del clàssic shakespearià. 

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure, després d’haver-ne estat el director durant 8 anys, per plasmar-nos un Shakespeare més contemporani que mai. Tal i com va comentar Lluís Pasqual (actual director del teatre) “aquesta temporada estarà presidida per tots els temes dels Indignats”. I no només per aquests temes, sinó també per les retallades que imposa des del minut zero en Rigola presentant-nos un Coriolà reduït a la mínima expressió que tan sols dura una hora i quart. Malgrat la reducció del text, dels personatges (passa del 24 de l’original a només 8 en l’obra) i de l’escenografia: vuit cadires, un gong i un immens cartell lluminós on hi podem llegir DEMOCRACY, la intensitat de l’obra et crea la necessitat constant de què s’acabi per tal de poder assimilar tot el contingut que se’t regala.

El text està obert a tot tipus d’interpretacions. Segons Rigola “el cas d’Itàlia i Grècia” el van deixar estupefacte. De sobte dos governants escollits democràticament són suplantats (sense elecció prèvia) per dos tecnòcrates que imposen la dictadura de l’economia. Però l’obra va més enllà i ens planteja quin és l’autèntic valor de la democràcia i qui està legitimat per exercir-la. En Coriolà veiem com un general de l’exèrcit romà fracassa en l’intent de fer valer el seu honor militar com a únic actiu polític, enfrontant a la voluntat dels tribuns, els patricis i el poble. Repudiat pel mateix poble que l’ha escollit es revolta contra la seva pàtria, però el càndid infant que duu dins i que necessita de l’escalf matern es perdrà per culpa d’escoltar les paraules de Volumnia, la seva mare (interpretada per Mercè Arànega). Cal dir que és una llàstima tenir sobre l’escenari a una actriu de la talla de Mercè Arànega i no explotar-la més que per dir quatre frases aïllades, molt ben dites per altra banda.>

L’argument de l’obra ens interpel·la i veiem com Coriolà (Joan Carreras) ens planteja la pregunta “Tothom té dret a votar?” Avui en dia aquesta pregunta està latent a la nostra societat que s’adona que la democràcia actual no és ni de bon tros la millor que podríem tenir. En certa manera també es podria establir un cert paral·lelisme amb el cas de Francisco Camps i el jurat popular que el va absoldre... (tothom té dret a votar...). Tot i això cal valorar molt positivament l’excel·lent paper desenvolupa a la perfecció en Joan Carreras que actua com un autèntic cabotin al qual no pots deixar de mirar, fins i tot en els moments en què l’acció deixa de centrar-se en ell. De la resta del repartiment cal destacar el gran treball corporal, que no verbal, que desenvolupa l’actriu Aina Calpe passejant-se descalça per l’escenari mentre fa girar amb delicadesa un catana de kendo. El clímax de l’obra es produeix quan el gran cartell que presideix l’escenari s’encén i els seus neons comencen a giravoltar mentre els actors canten el Five Years de David Bowie. Un moment transcendental al màxim i una cançó perfectament escollida ja que ens parla de les misèries del nostre planeta. Un altre dels grans temes de fons a l’obra és el poder de la comunicació i com aquesta pot contribuir en la manipulació de les masses. Coriolà convenç al poble gràcies al seu “mediatisme”, però els tribuns, que també tenen el do de la comunicació, acaben posant al poble en contra de Coriolà que no ha sabut mantenir la seva quota de pantalla. Malgrat les tisorades, la sobrietat ambiental i el surrealisme tècnic, en general és una molt bona obra. Es posa tanta carn a l’escudella, que si la vols digerir bé caldrà que t’ho agafis amb gana.

Analfabet, alcohòlic, faldiller... Shakespeare!

Roland Emmerich qüestiona l’autoria del gran dramaturg anglès

Va existir Shakespeare? I en cas que existís és digne de les obres que duen el seu nom? Després de films com ”Independence Day” o “2012” Roland Emmerich abandona la cienca ficció apocalíptica pro-americana i ens porta cap a l’Anglaterra isabelina per qüestionar l’autoria de les obres més celebrades de la dramatúrgia britànica. El film està basat en la teoría oxfordiana que defensa que l’autèntic artífex del gran corpus teatral i poètic atribuït a Shakespeare és en realitat Edward de Vere, compte d’Oxford i protegit de la reina d’Anglaterra. La teoria es basa en què durant el regnat isabelí, els escriptors, poetes i dramaturgs estaven mal vistos i per tant, un home de la categoria d’Edward de Vere no es podia permetre estrenar obres sota el seu propi nom i per això va buscar a un testaferro per tal que les signés. Va ser llavors quan un analfabet, alcohòlic, xantatgista, faldiller i pretensiós William Shakespeare va obtenir la fama sense moure un sol dit. 

Emmerich excel·leix en la posada en escena de tots els elements ambientals que aconsegueixen traslladar-te al segle XV anglès. Fins i tot la banda sonora és idònia, això per no parlar del meravellós vestuari que guarneix a un corpus actoral que en certs moments no sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Se’n salva la multi premiada Vanessa Redgrave que als seus 74 anys demostra que està en plena forma encarnant meravellosament a la reina d’Anglaterra. El film comença apassionant i intens, però no aconsegueix mantenir la tensió fins al final. L’abús de flashbacks fa que l’espectador perdi el fil argumental en alguna ocasió i en molt moments no acabi d’identificar a un mateix personatge recreat en diferents èpoques.

Tenim sobre la taula tots els ingredients per indignar als ferms idòlatres i defensors del dramaturg anglès, però l’època i l’esperit shakespereà estan tan ben recreats que la reconciliació arribarà ben aviat en contemplar les interpretacions teatrals dins del Globe. 

El més curiós de la cinta és que busca una lectura política en les obres de Shakespeare, com si aquestes s’haguessin escrit amb la voluntat de generar debat polític i crítica social i així influir en el seu temps. Un corpus que perviurà més enllà del seu autor, sigui qui sigui, i això queda palès en les paraules del suposat autor de Vere: “Tot art és polític. Tots els artistes expressen idees perquè, en cas contrari, es dedicarien a fer sabates.”