Pulsions a la vora del foc

Una parella d’escriptores que viatgen promocionant els seus llibres mentre s’envegen mútuament, un agent immobiliari que s’enamora d’una frígida ex nedadora, un retratista que es venja d’un client odiós, un home sobreprotector que pretén refer la seva vida amorosa sense abandonar els tics que li han fet perdre l’anterior, una parella que desplaça les seves crisis a pretesament innocents discussions sobre jardineria o un grup d’amics que es troben de manera recurrent a casa d’en Phil i la Joanna per discutir sobre el sexe dels àngels i arreglar el món. Tot això i molt més ho podem trobar magistralment relatat al darrer llibre de Julian Barnes, Pulso. Un recull de contes que l’autor ha completat ajuntant-ne de nous amb d’altres que ja havia publicat anteriorment en diaris com The New Yorker, The Guardian o The Sunday Times i que ara publica Anagrama.

Una vegada més Barnes fa honor al seus orígens i amb acidesa i classe britànica juga a fer autocrítica de l’espècie humana (sobretot de l’anglesa), de les nostres neures, dels nostres sentiments, de les nostres relacions i en definitiva de les nostres fòbies i filies. Ara bé, si hi ha un tema transversal al llarg del llibre, aquest és el del sentiment de pèrdua. Una pèrdua que probablement ha augmentat en el conjunt de pàgines donada l’aflicció que l’autor encara no ha abandonat després d’haver perdut a la seva dona tot just fa tres anys. El recentment guanyador del Man Booker Prize (el premi literari més prestigiós del món de parla anglesa) aconsegueix parlar-nos de temes profunds i intensos d’una manera planera i sense perdre un humor que sempre l’ha caracteritzat.

Així mateix l’autor demostra una alta capacitat per al diàleg regalant-nos quatre capítols on un grup d’amics es reuneixen per sopar i parlen sense parar, saltant d’un tema a l’altre per després tornar-hi. Sempre amb un fil argumental que no oblidarà temes cabdals per a l’existència com són: el sexe, el tabac, l’alcohol, una altra vegada el sexe i finalment el ser anglès. El llibre es divideix en dos parts i a la segona hi podem trobar cinc relats que equivalen als cinc sentits del cos humà. Barnes aconsegueix fer-te partícep de les seves històries. Pateixes i t’alegres al costat dels personatges i hi empatitzes fins al punt de veure’t reflectit en algun d’ells.

Diuen que un bon llibre és aquell que no només està ben escrit, sinó que ets capaç d’imaginar tot allò que va passant-hi mentre ho llegeixes. La teva ment elimina per complet les lletres impreses damunt del paper per donar lloc a un cúmul d’imatges projectades dins el teu cap que després d’haver-lo acabat difícilment podràs esborrar. Això és exactament el què passa amb el llibre que ens ocupa. Rodó per totes quatre cantonades i escrit de manera quadriculada com si d’una esfera perfecta es tractés. El text t’acull i t’aplega com si t’arraulissis al costat del foc amb una manta per damunt les espatlles. T’acompanya i t’asserena mentre t’amoïna i t’alegra el dia.

Sempre és més fàcil trobar la palla en l’ull veí però quan aconsegueixes apedregar la teva teulada i tot i això sortir-ne reforçat, està clar que el teu text ha aconseguit transcendir i de ben segur que superarà els quinze dies de rigor d’una llibreria.

Visca la democràcia!

<<Los puerros de la categoría I (...) al menos un tercio de su longitud total o la mitad de su parte envuelta deberá presentar una coloración entre blanca y blanca verdosa. En el caso de los puerros tempranos, esa coloración podrá limitarse a sólo un cuarto de la longitud total del puerro o un tercio de su parte envuelta>>. Directives com aquesta neixen cada dia al cor de la Comissió Europea que treballa incansablement per reglamentar la mida dels plàtans i les pomes per a la seva comercialització i ja no entrarem a comentar la que fa referència a la mida dels preservatius. Però mentre la Comissió mou el seu immens, car i influenciat engranatge cap a la suposada millora de les nostres necessitats vitals, la Unió Europea s’entreté jugant al gat i el ratolí amb els països que en formen part i així fiscalitza amb total impunitat i sempre pacíficament, polítiques econòmiques, immigració, tecnologia, sanitat, investigació, educació... Com a mínim cal agrair-los que la cultura no els hi hagi interessat massa ja que sinó potser també ens dirien com hem de llegir, què cal escriure i amb quin estil hem de pintar. Però no ens hem de preocupar ja que el Parlament Europeu garanteix la representació de la ciutadania en aquest món controlat des de Brussel·les, Luxemburg, Estrasburg i... Alemanya? El Parlament, debat, discuteix, qüestiona i al cap i a la fi acata i com que la reflexió és molt profunda necessita d’innumerables comissions annexes de sigles indesxifrables que en certes ocasions compten amb el doble d’assessors que de membres.

En El gentil monstruo de Bruselas o Europa bajo tutela, H. M. Enzensberger carrega amb suavitat i delicadesa contra la macroestructura que suposen les institucions europees. Unes institucions que s’han saltat impunement els seus propis tractats assumint un endeutament i un engreixament que no els pertoquen. Sota el paraigües de la homogeneïtat social i cultural els comissaris, delegats, representats, presidents, secretaris i funcionaris augmenten cada dia sense aturador, mentre la Unió va reclamant als països un aprimament de l’administració. La moneda única i el tractat de Schengen s’alcen com dos bastions militars que semblen justificar tota la burocràcia que els precedeix. Però aquests dos acords també justifiquen el titllar d’antieuropeus a tots els qui s’oposen a les polítiques europees.

La Unió Europea ens brinda un fantàstic exemple de la importància de la comunicació. Tots els tractats, normatives, reglaments i decrets s’aproven internament sense passa per un referèndum i en ocasions sense ni tan sols sotmetre-les a la votació del Parlament Europeu. Tot i això quan han provat d’escriure una Constitució Europea han intentat que els habitants de la vella Europa la valoressin, però la manca d’interès de la població, en part deguda a la manca d’una bona comunicació del fet, porta a que el gran projecte constitucional europeu es quedés en allò que el va precedir, és a dir, el no res. Malgrat tot, no podem dir que la Unió no s’hi esforci i conscients de que cap govern no pot viure sense la pertinent propaganda gasten cada any cinc milions d’euros en el canal Euronews i sis milions en la desconeguda emissora Euranet. De ben segur que tots els habitants dels països de la Unió passen hores ansiosos de les notícies que els hi arriben a través d’aquests dos canals d’informació.

Sigui com sigui cal un esforç comú. Cal una reflexió comuna i potser fins i tot una autèntica unió, ja que si es pretén una força monetària i social a nivell europeu i influent a nivell mundial, potser hauríem de començar per plantejar-nos si són vàlides les actuals estructures estatals o si hem de derivar cap a una estructura més semblant al què podrien ser uns hipotètics Estats Units d’Europa on les coses es facin més o menys bé, però on com a mínim siguem els ciutadans els qui decidim qui són els nostres governants.

La gata Marga i el misteri del cargol

Contemplar Barcelona des del campanar de la catedral, gaudir de la façana dels 4 gats, endinsar-se a la casa de l’ardiaca, passejar per la plaça del Pi acompanyat dels gegants de la ciutat, fer una xocolata al carrer Petrixol després d’haver fet escala a la llibreria de muntanya, navegar pel sostre del mercat de Santa Caterina i acabar en una festa modernista acompanyats d’en Santiago Rusiñol. Tot això és el què faran la gata Marga i el seu bon amic, el mosquit Barcino, per tal de salvar al cargol Gori de les malvades gàrgoles de la catedral. Aquesta és la darrera proposta amb la què ens sorprèn la gran Pilarín Bayés. 

Després de més de 50 anys dedicats a la il·lustració infantil, aquesta incansable artista no para d’oferir-nos nous productes fruit de la seva imaginació. El seu dibuix amable i tendre de cares arrodonides, galtes rosades i cossos esprimatxats, ens porta a passejar pel barri gòtic barceloní sense oblidar cap dels detalls que el conformen. El lector haurà d’estar atent a les il·lustracions ja que cada pàgina hi descobrirem les curiositats pròpies de l’entorn i l’època que s’hi recrea ja que la història passa, a cops d’una manera una mica confusa, a cavall entre els segles XIX i XXI. Així mateix, hi podrem trobar als personatges més típics dels dibuixos de la Pilarín com poden ser el senyor mossèn, el nen del Barça o les estrelles d’aura groga, així com uns antagonistes amb cara de bona persona. Als seus 70 anys, Pilarín Bayés demostra que està en plena forma i segueix dedicant 14 hores diàries al dibuix. Precisament, la seva llarga i fructífera trajectòria (més de 600 llibres publicats) l’ha dut a guanyar nombrosos reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Serra d’Or (1993) o el més recent la Medalla d’Or de la ciutat de Vic (2011), la seva vila natal sempre present en tots els seus dibuixos. Tots aquests homenatges i un estil molt particular són els que han dut a celebrar el què s’ha denominat com l’Any Pilarín, un conjunt d’actes que s’allargaran fins a mitjans de l’any vinent i que inclouran una exposició al Palau Robert, un programa d’El Convidat o l’exposició retrospectiva que podem veure fins al 8 de gener al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 

 

Així mateix, el llibre que ens ocupa, forma part d’una col·lecció que duu per títol “Les 7 vides de la gata Marga”, i neix d’una inquietud personal de la il·lustradora sempre dedicada a recuperar la història de Catalunya i els seus protagonistes per tal que les noves generacions puguin tenir-ne constància. En concret, aquesta col·lecció pretén fer un repàs per la història de tots els barris i personatges il·lustres de la ciutat comtal. El text és de Núria Parera, guionista de sèries com La Riera, Polseres Vermelles o Infidels, que debuta amb nota com a escriptora de contes infantils amb “La gata Marga i el misteri del cargol”. Tots els llibres mantenen el to fresc, divertit i irònic que caracteritza l’obra i la personalitat de Pilarín Bayés. En alguna ocasió s’ha criticat a aquesta il·lustradora per tenir un dibuix antic i poc evolucionat, però el cert és que amb aquests llibres demostra que les seves obres estan totalment a la page i ens presenta a una gata amb un llaç al coll i unes ulleres de sol molt atrevides que recorden vagament a la directora Isabel Coixet. El seu dibuix, lluny d’avorrir al lector, convida a entretenir-se analitzant tota mena de detalls que la Pilarín ha amagat per als ulls més entrenats.  

Tots els llibres acaben amb una guia didàctica per tal que els pares puguin aprofundir en la història amb els seus fills. Aquesta voluntat pedagògica és pràcticament obligada en tots els llibres de la Pilarín, que va treballar molts anys amb el pedagog i animador infantil Xesco Boix, i que sempre s’ha caracteritzat per ser una abanderada de l’educació i la preservació dels drets dels infants. Tot plegat ho han recollit perfectament els editors d’AlRevés que publiquen aquesta col·lecció en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona.  


Autores: Pilarín Bayés i Núria Parera
Editorial: AlRevés i Ajuntament de Barcelona – 2011