Cristina Spanó: “Sempre que dibuixo necessito tenir un objectiu final!”

Cristina Spanó és una il·lustradora italiana que va arribar a Barcelona cercant el ‘somni català’. Mentre valora si la ciutat comtal és o no és la terra promesa, ha aprofitat per publicar la seva primera novel·la gràfica Habitaciones íntimas que ha estat impresa i s’ha distribuït a Espanya i França de la mà de Bang Ediciones. Conversem amb Spanó per tal de descobrir com va néixer la seva passió pel dibuix i com ha nascut la seva òpera prima.

El dibuix va trobar la Cristina o la Cristina va descobrir el dibuix?
A l’escola, com tots els nens petits, dibuixava i des de llavors, que jo sàpiga, mai no he deixat de fer-ho! Ara bé, des que vaig començar a estudiar disseny dibuixo sempre amb un objectiu final. Em costa dibuixar sense un objectiu.

Llavors… no dibuixes mai per plaer?
No és que em costi dibuixar per plaer. El llibre que acabo de publicar va començar per pur plaer, després s’ha convertit en una agonia [riu]… Necessito una excusa per dibuixar!

Per tant, tu no ets de les que van al parc i s’asseuen a dibuixar?
No! Em fa molta mandra. I alhora em fa vergonya! M’agrada més pensar un projecte, encara que sigui un fanzín. Dibuixar per dibuixar no m’agrada.

Si no t’agrada dibuixar…
M’agrada dibuixar! Ja de ben jove tenia al cap que volia ser dibuixant de còmics. Llavors comences a buscar gent que faci el mateix que tu, per tal que t’aconsellin i  compartir inquietuds. Un dia em van presentar un guionista que necessitava una dibuixant i allà vaig començar a entrar al mundillo dels festivals de còmic, però de manera molt amateur.

Tot anava sobre rodes, llavors, per què decideixes abandonar la teva Roma natal?
A vint-i-tres anys vaig començar a treballar en un estudi de disseny, allà vaig entendre que el que jo volia fer no era dissenyar, sinó dibuixar! I després d’un any d’agonia vaig deixar l’estudi de Roma i vaig venir cap aquí.

Per què Barcelona?
Sempre m’havien parlat molt bé de la ciutat i del mundillo dels il·lustradors que hi havia.

Va ser fàcil?
Has provat mai d’arribar a una ciutat nova sense feina i treballar com a il·lustradora? No sabia per on començar! Encara que hagués tingut la formació tècnica, mai no s’està preparat per enfrontar-se al món laboral. Com a dissenyadora vaig tenir l’oportunitat d’anar a un estudi i créixer professionalment, però amb la il·lustració aquesta possibilitat no existeix! Ja tenia el meu llibre al cap, però encara no era capaç d’articular-lo. Tot plegat m’angoixava.

I què vas fer?
 Fanzins! Era una excusa genial per dibuixar amb una finalitat concreta. Els distribuíem en llibreries, festivals… i anava molt bé per introduir-nos en el món de la il·lustració de la ciutat sense haver d’estar rere un editor…

I decideixes quedar-te per les possibilitats que t’oferia la ciutat?!
Quan vaig arribar creia això, i de fet encara ho segueixo pensant. Aquí hi ha molta competència d’il·lustradors, cosa que a Roma no passa! Tot i que Barcelona és una ciutat cara, Roma encara ho és més! La gent cobra els mateixos sous que aquí, però els lloguers costen el doble! Estàs obligat, per tant, a viure a la perifèria, perquè el centre és prohibitiu i com que la gent està tan disgregada no poden sorgir gaires estudis compartits, perquè prou feina tens a pagar el lloguer. L’única manera de generar aquests espais és si vius a casa els pares o si ets ric. En canvi a Barcelona, encara que sembli una ximpleria, hi ha moltes possibilitats de coworking. Treballar amb algú altre que fa la mateixa feina que tu, t’enriqueix un munt!

I ara, després d’uns anys, has aconseguit definir un estil i una línia de treball?
El que sé és quin no és el meu estil. El llenguatge que utilitzo en el còmic és molt diferent que el llenguatge que utilitzo quan faig il·lustració. Jo tinc un estil de narrar molt lent. És com si tot passés a temps real. Quan vaig fer el meu primer còmic, era un thriller. Per mi les coses allà no fluïen, tot era massa ràpid. No ho sentia, i quan una cosa no la sents, no pots fer-la de gust.

Acabes de publicar la teva primera novel·la gràfica. És un treball molt personal. Què hi ha de tu en aquest llibre?
Tot i res! És a dir, és normal que en tot llibre hi hagi una part de tu. Del qui l’escriu. I no només de mi mateixa, sinó també d’altra gent. Són com anècdotes que he viscut i les reprodueixo. Però en el llibre sí que hi ha certes situacions que he viscut jo.

El llibre descriu les etapes d’una noia des de la infantesa fins a la maduresa…
Sí, però el meu primer petó no va ser com el del llibre! El llibre és ‘jo’, però no sóc  jo de manera absoluta. Quan vaig començar a escriure’l volia crear una història molt normal, que hagués pogut passar-li a qualsevol. Les coses passen, són importants, però són normals i corrents… Al llibre, la mare de la protagonista és algeriana, la meva mare és tunisiana. La mare mai no va ensenyar el francès a la filla. A mi, la meva mare tampoc no me’l va ensenyar. Hi ha detalls que es corresponen amb mi, però si ho vaig posar, no va ser tant perquè formava part de mi sinó perquè volia introduir alguns elements quotidians per tal que fluïssin amb total normalitat, sense ser extraordinaris.

Anem a les il·lustracions. Per què hi ha tan poc color?
M’agradava que el color només hi fos en alguns casos. En records… els records normalment passen, però n’hi ha alguns de concrets que són més forts. I això ho destaco.

Llegint el llibre m’imagino un curtmetratge
Jo m’imagino el llibre per seqüències, per mi cada capítol neix del particular i va cap a l’universal. De fet hi ha un dibuixant francès que vaig descobrir quan tenia vint anys i que m’agrada molt que es diu Chabouté. M’encantaven els seus inicis d’història. Si t’havia d’explicar un tribunal, ell feia: primer una mosca que es movia una mica, després la mosca volava, la vèiem volar, després vèiem que la mosca estava en un tribunal…  i així et va introduint! Això m’encanta! I això és el que m’agrada del còmic perquè, no ens enganyem, dibuixar un llibre sencer és un rotllo! [riu]. Si em vaig enamorar del còmic va ser perquè m’agrada aquesta tensió dels particulars, dels elements petits… El còmic en el fons és cinema! Però aquí no necessites els pressupostos que mou el cinema! Ni tant de temps.

Quin procés creatiu has seguit?
L’ordre el tenia clar. Cada espai té el seu significat, per exemple, quan la protagonista és petita i es presenta la família, situo l’escena al menjador, l’espai de socialització. El balcó és la descoberta del món, la curiositat…

Creus, un cop fet realitat el projecte, que Barcelona era la terra d’oportunitats que havies vingut a buscar?
Del còmic crec que no. Del llibre il·lustrat potser sí, però del còmic no! Ara, de fet, estic treballant en un llibre il·lustrat i en una col·lecció de tres llibres més. El còmic de moment el deixem descansar, perquè és molt esgotador, hi dediques massa hores i econòmicament és molt poc rendible.