Els turistes no ho entenien, què s’hi organitzava aquell
vespre a les fonts de Montjuïc? Quina una s’estava preparant a davant
del Pavelló Mies van der Rohe? Doncs s’hi preparava una gran nit, una
nit per recordar, una nit per commemorar, una nit Dagoll Dagom! Perquè
40 anys no es fan cada dia i ha plogut molt des d’aquell primer “Yo era
un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos” de l’any 1974.
26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món.
Durant l’època franquista ja feien mans i mànigues per tirar endavant
les seves produccions davant la censura i la manca d’ajuts a la cultura.
40 anys més tard les privacions són unes altres i la situació econòmica
no és que hagi millorat massa. Però com deia en Bozzo: “Si vam aguantar
llavors, per què no ara?!”
La desfilada d’actors, cantants, productors, autoritats i col·laboradors al pavelló Mies van der Rohe era constant. Retrobaments, abraçades, somriures, canapés, copes de cava i els organitzadors amunt i avall perquè tot fos perfecte.
Però arriba l’hora d’arrencar. Pep Cruz i Montse Guallar expliquen a la gernació d’afins a la companyia i passavolants diversos que això que farem avui és una festa sorpresa i que casualment cada dimecres “els 3 Dagolls” (Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel) fan running per davant del pavelló i que ignoren tot aquell muntatge. Evidentment en un tres i no res, apareixen els tres mosqueters vestits amb roba d’esport corrents per allí davant i fora de guió rellisquen i de cap al rec del pavelló van a caure! Però són gent d’escena, s’aixequen, riuen i endavant, que comenci l’espectacle!
A partir d’aquest moment els turistes i passavolants ja es podien ben retirar, perquè Dagoll Dagom forma part de l’ADN català, són el nostre Sondheim particular. Han configurat un corpus de cançons i sintonies que difícilment ens traurem del cap i una rere l’altra començaven a sonar.
El gran Albert Guinovart al piano i Muntsa Rius acompanyada dels “Deu de Veu” donaven el tret de sortida a la vetllada amb el tema “Ciutat d’Ivori” del musical “Flor de Nit”, del qual també la cantant Beth n’ha interpretat una peça.
Però vell records ens venien a tots al cap quan en Ferran Ranyé, la Teresa Vallicrosa i en Pep Molina acompanyats pel piano de Joan Vives ens van transportar a les orientals atmosferes del “Mikado” i els seus ocellets!
Les transicions entre cançó i cançó estaven estudiades al mil·límetre i tot ha avançat amb un ritme àgil i amè. Però per molt que estimem a Dagoll Dagom i als seus actors i actrius, l’amor no pot ser mai cec. Quan es tracta d’aquesta companyia, de tan llarga trajectòria, haurem de dir sempre que l’amor és borni o això ens recordava la polifacètica Isabel Soriano recuperant de nou “Flor de Nit”.
Però tothom hi ha volgut ser i si la Nina ens interpretava un tema de “T’odio amor meu”, l’Elena Gadel en feia un de “Cacao” i ho brodava el Roger Pera amb “Poe” i donava així pas als grans musicals com “La nit de Sant Joan” o “Boscos Endins”, liderat per la cantant Gisela.
A partir d’aquell moment tots ens adonàvem que encara faltaven les vaques grasses i van irrompre Alfonso Vilallonga i la gran Carme Sansa per fer un petit homenatge a “Aloma”. Després va entrar totalment èbria la Marta Marco per fer la “Mitja Bufa” del musical “La Perritxola” i donar pas així al galàctic Jaume Sisa i la seva “Antaviana”.
Si heu arribat fins aquest punt del text, deu ser un senyal que porteu Dagoll Dagom tan endins com jo. Ara bé, si ho heu deixat ha estat perquè el cúmul de noms us ha destarotat per complet i heu seguit direcció al MNAC com feien els turistes distrets. I si així ho heu fet haureu perdut el gran moment de la nit, quan Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje, la primera Blanca i el primer Saïd de “Mar i Cel” han fet el clàssic “Per què he plorat?”!
L’emoció era màxima i els presentadors Cruz i Guallar van aprofitar
per anunciar el repartiment de la nova producció que enguany es
reestrenarà de “Mar i Cel”. Si, si, el reestrenen!
I així anant fent per acabar amb un bon “Cop de Rock” dels germans Ten.
Però la nit és jove i la ciutat comtal no pot oblidar el gran llegat d’aquesta companyia teatral. Les fonts de Montjuïc posaven la cirereta al pastís desplegant el seu màxim esplendor al ritme dels “hits dagolldagomians” per acabar amb la mítica “Cançó dels Pirates” de “Mar i Cel” a ple pulmó cantada per actors i públic en general.
Quina nit! Quin cantar! I quan li preguntem al J. LL. Bozzo: “I ara què, 40 anys més?” Ell respon: “Tampoc cal posar-hi límits no? De moment, esteu tots convidats al centenari de la companyia, segurament la farem a les Llars Mundet!”.
La desfilada d’actors, cantants, productors, autoritats i col·laboradors al pavelló Mies van der Rohe era constant. Retrobaments, abraçades, somriures, canapés, copes de cava i els organitzadors amunt i avall perquè tot fos perfecte.
Però arriba l’hora d’arrencar. Pep Cruz i Montse Guallar expliquen a la gernació d’afins a la companyia i passavolants diversos que això que farem avui és una festa sorpresa i que casualment cada dimecres “els 3 Dagolls” (Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel) fan running per davant del pavelló i que ignoren tot aquell muntatge. Evidentment en un tres i no res, apareixen els tres mosqueters vestits amb roba d’esport corrents per allí davant i fora de guió rellisquen i de cap al rec del pavelló van a caure! Però són gent d’escena, s’aixequen, riuen i endavant, que comenci l’espectacle!
A partir d’aquest moment els turistes i passavolants ja es podien ben retirar, perquè Dagoll Dagom forma part de l’ADN català, són el nostre Sondheim particular. Han configurat un corpus de cançons i sintonies que difícilment ens traurem del cap i una rere l’altra començaven a sonar.
El gran Albert Guinovart al piano i Muntsa Rius acompanyada dels “Deu de Veu” donaven el tret de sortida a la vetllada amb el tema “Ciutat d’Ivori” del musical “Flor de Nit”, del qual també la cantant Beth n’ha interpretat una peça.
Però vell records ens venien a tots al cap quan en Ferran Ranyé, la Teresa Vallicrosa i en Pep Molina acompanyats pel piano de Joan Vives ens van transportar a les orientals atmosferes del “Mikado” i els seus ocellets!
Les transicions entre cançó i cançó estaven estudiades al mil·límetre i tot ha avançat amb un ritme àgil i amè. Però per molt que estimem a Dagoll Dagom i als seus actors i actrius, l’amor no pot ser mai cec. Quan es tracta d’aquesta companyia, de tan llarga trajectòria, haurem de dir sempre que l’amor és borni o això ens recordava la polifacètica Isabel Soriano recuperant de nou “Flor de Nit”.
Però tothom hi ha volgut ser i si la Nina ens interpretava un tema de “T’odio amor meu”, l’Elena Gadel en feia un de “Cacao” i ho brodava el Roger Pera amb “Poe” i donava així pas als grans musicals com “La nit de Sant Joan” o “Boscos Endins”, liderat per la cantant Gisela.
A partir d’aquell moment tots ens adonàvem que encara faltaven les vaques grasses i van irrompre Alfonso Vilallonga i la gran Carme Sansa per fer un petit homenatge a “Aloma”. Després va entrar totalment èbria la Marta Marco per fer la “Mitja Bufa” del musical “La Perritxola” i donar pas així al galàctic Jaume Sisa i la seva “Antaviana”.
Si heu arribat fins aquest punt del text, deu ser un senyal que porteu Dagoll Dagom tan endins com jo. Ara bé, si ho heu deixat ha estat perquè el cúmul de noms us ha destarotat per complet i heu seguit direcció al MNAC com feien els turistes distrets. I si així ho heu fet haureu perdut el gran moment de la nit, quan Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje, la primera Blanca i el primer Saïd de “Mar i Cel” han fet el clàssic “Per què he plorat?”!
I així anant fent per acabar amb un bon “Cop de Rock” dels germans Ten.
Però la nit és jove i la ciutat comtal no pot oblidar el gran llegat d’aquesta companyia teatral. Les fonts de Montjuïc posaven la cirereta al pastís desplegant el seu màxim esplendor al ritme dels “hits dagolldagomians” per acabar amb la mítica “Cançó dels Pirates” de “Mar i Cel” a ple pulmó cantada per actors i públic en general.
Quina nit! Quin cantar! I quan li preguntem al J. LL. Bozzo: “I ara què, 40 anys més?” Ell respon: “Tampoc cal posar-hi límits no? De moment, esteu tots convidats al centenari de la companyia, segurament la farem a les Llars Mundet!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada