Avui, ara, aquí... Coriolà

Rigola ens desperta l’esperit amb una retallada i actual adaptació del clàssic shakespearià. 

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure, després d’haver-ne estat el director durant 8 anys, per plasmar-nos un Shakespeare més contemporani que mai. Tal i com va comentar Lluís Pasqual (actual director del teatre) “aquesta temporada estarà presidida per tots els temes dels Indignats”. I no només per aquests temes, sinó també per les retallades que imposa des del minut zero en Rigola presentant-nos un Coriolà reduït a la mínima expressió que tan sols dura una hora i quart. Malgrat la reducció del text, dels personatges (passa del 24 de l’original a només 8 en l’obra) i de l’escenografia: vuit cadires, un gong i un immens cartell lluminós on hi podem llegir DEMOCRACY, la intensitat de l’obra et crea la necessitat constant de què s’acabi per tal de poder assimilar tot el contingut que se’t regala.

El text està obert a tot tipus d’interpretacions. Segons Rigola “el cas d’Itàlia i Grècia” el van deixar estupefacte. De sobte dos governants escollits democràticament són suplantats (sense elecció prèvia) per dos tecnòcrates que imposen la dictadura de l’economia. Però l’obra va més enllà i ens planteja quin és l’autèntic valor de la democràcia i qui està legitimat per exercir-la. En Coriolà veiem com un general de l’exèrcit romà fracassa en l’intent de fer valer el seu honor militar com a únic actiu polític, enfrontant a la voluntat dels tribuns, els patricis i el poble. Repudiat pel mateix poble que l’ha escollit es revolta contra la seva pàtria, però el càndid infant que duu dins i que necessita de l’escalf matern es perdrà per culpa d’escoltar les paraules de Volumnia, la seva mare (interpretada per Mercè Arànega). Cal dir que és una llàstima tenir sobre l’escenari a una actriu de la talla de Mercè Arànega i no explotar-la més que per dir quatre frases aïllades, molt ben dites per altra banda.>

L’argument de l’obra ens interpel·la i veiem com Coriolà (Joan Carreras) ens planteja la pregunta “Tothom té dret a votar?” Avui en dia aquesta pregunta està latent a la nostra societat que s’adona que la democràcia actual no és ni de bon tros la millor que podríem tenir. En certa manera també es podria establir un cert paral·lelisme amb el cas de Francisco Camps i el jurat popular que el va absoldre... (tothom té dret a votar...). Tot i això cal valorar molt positivament l’excel·lent paper desenvolupa a la perfecció en Joan Carreras que actua com un autèntic cabotin al qual no pots deixar de mirar, fins i tot en els moments en què l’acció deixa de centrar-se en ell. De la resta del repartiment cal destacar el gran treball corporal, que no verbal, que desenvolupa l’actriu Aina Calpe passejant-se descalça per l’escenari mentre fa girar amb delicadesa un catana de kendo. El clímax de l’obra es produeix quan el gran cartell que presideix l’escenari s’encén i els seus neons comencen a giravoltar mentre els actors canten el Five Years de David Bowie. Un moment transcendental al màxim i una cançó perfectament escollida ja que ens parla de les misèries del nostre planeta. Un altre dels grans temes de fons a l’obra és el poder de la comunicació i com aquesta pot contribuir en la manipulació de les masses. Coriolà convenç al poble gràcies al seu “mediatisme”, però els tribuns, que també tenen el do de la comunicació, acaben posant al poble en contra de Coriolà que no ha sabut mantenir la seva quota de pantalla. Malgrat les tisorades, la sobrietat ambiental i el surrealisme tècnic, en general és una molt bona obra. Es posa tanta carn a l’escudella, que si la vols digerir bé caldrà que t’ho agafis amb gana.