Pulsions a la vora del foc

Una parella d’escriptores que viatgen promocionant els seus llibres mentre s’envegen mútuament, un agent immobiliari que s’enamora d’una frígida ex nedadora, un retratista que es venja d’un client odiós, un home sobreprotector que pretén refer la seva vida amorosa sense abandonar els tics que li han fet perdre l’anterior, una parella que desplaça les seves crisis a pretesament innocents discussions sobre jardineria o un grup d’amics que es troben de manera recurrent a casa d’en Phil i la Joanna per discutir sobre el sexe dels àngels i arreglar el món. Tot això i molt més ho podem trobar magistralment relatat al darrer llibre de Julian Barnes, Pulso. Un recull de contes que l’autor ha completat ajuntant-ne de nous amb d’altres que ja havia publicat anteriorment en diaris com The New Yorker, The Guardian o The Sunday Times i que ara publica Anagrama.

Una vegada més Barnes fa honor al seus orígens i amb acidesa i classe britànica juga a fer autocrítica de l’espècie humana (sobretot de l’anglesa), de les nostres neures, dels nostres sentiments, de les nostres relacions i en definitiva de les nostres fòbies i filies. Ara bé, si hi ha un tema transversal al llarg del llibre, aquest és el del sentiment de pèrdua. Una pèrdua que probablement ha augmentat en el conjunt de pàgines donada l’aflicció que l’autor encara no ha abandonat després d’haver perdut a la seva dona tot just fa tres anys. El recentment guanyador del Man Booker Prize (el premi literari més prestigiós del món de parla anglesa) aconsegueix parlar-nos de temes profunds i intensos d’una manera planera i sense perdre un humor que sempre l’ha caracteritzat.

Així mateix l’autor demostra una alta capacitat per al diàleg regalant-nos quatre capítols on un grup d’amics es reuneixen per sopar i parlen sense parar, saltant d’un tema a l’altre per després tornar-hi. Sempre amb un fil argumental que no oblidarà temes cabdals per a l’existència com són: el sexe, el tabac, l’alcohol, una altra vegada el sexe i finalment el ser anglès. El llibre es divideix en dos parts i a la segona hi podem trobar cinc relats que equivalen als cinc sentits del cos humà. Barnes aconsegueix fer-te partícep de les seves històries. Pateixes i t’alegres al costat dels personatges i hi empatitzes fins al punt de veure’t reflectit en algun d’ells.

Diuen que un bon llibre és aquell que no només està ben escrit, sinó que ets capaç d’imaginar tot allò que va passant-hi mentre ho llegeixes. La teva ment elimina per complet les lletres impreses damunt del paper per donar lloc a un cúmul d’imatges projectades dins el teu cap que després d’haver-lo acabat difícilment podràs esborrar. Això és exactament el què passa amb el llibre que ens ocupa. Rodó per totes quatre cantonades i escrit de manera quadriculada com si d’una esfera perfecta es tractés. El text t’acull i t’aplega com si t’arraulissis al costat del foc amb una manta per damunt les espatlles. T’acompanya i t’asserena mentre t’amoïna i t’alegra el dia.

Sempre és més fàcil trobar la palla en l’ull veí però quan aconsegueixes apedregar la teva teulada i tot i això sortir-ne reforçat, està clar que el teu text ha aconseguit transcendir i de ben segur que superarà els quinze dies de rigor d’una llibreria.