dilluns, 23 de gener de 2012

La “nostra” Vampira treu pit!

El Teatre del Raval proposa un musical amb denominació d’origen que ens retornarà als inicis del segle passat.

Tinc uns amics dels qui presumeixo per les bones indicacions que em donen quan es tracta d’anar al teatre. Malgrat tot, no acostumen a coincidir mai en les observacions que em fan sobre els espectacles. No obstant, aquesta vegada ha estat diferent i per aquest motiu ahir em vaig palplantar a la lúgubre porta del Teatre del Raval. L’ambient del carrer Sant Antoni Abat ja és desolador per si sol. Llambordes alçades pels treballs de soterrament d’alguna línia, enllumenat municipal inexistent i en general una concurrència més pròpia del Halili marroquí que del centre de la ciutat comtal. Fas dos minuts de cua i de seguida entres a la tètrica escena que et depara el vestíbul del teatre: teranyines, una llar de foc d’estil victorià, unes quantes cabeces d’alls, una lletera, un carro de la compra rònec i en un racó la imatge de la protagonista; Enriqueta Martí, La Vampira del Raval. Creu-ho el llindar de la porta que separa el vestíbul de la platea i ja hi som. Una petita orquestra de quatre músics amenitza l’entrada del públic. Violí, contrabaix, clarinet i piano. Sonen bé. No tinc massa clar què he vingut a veure, però encara ressonen les alabances dels meus amics dins el meu cap. De sobte apareix en Pep Cruz, gran actor en tots els sentits i ens dóna la benvinguda a l’espectacle. Amb la seva particular vis còmica ens fa apagar els telèfons mòbils i comença a cantar: “Carrerons de Barcelona... nit tèrbola al Raval...” mentre ens avisa que ens anem aprenent la cançó perquè la cantarà unes quantes vegades. Comencen a aparèixer els personatges i ja em quedo sorprès per l’actorada que tenim sobre l’escenari: Roger Pera, Mingo Ràfols, Mercè Martínez, Jordi Coromina, Mingo Ràfols... Cal dir que aquest últim fa un paper brillant actuant tota l’estona dalt d’unes botes de taló que fan feredat només de pensar com s’ho fa per caminar-hi. L’obra va avançant i sense adonar-te’n ja ets a l’entreacte. En tornant, apareix en Ràfols vestit com una autèntica vedette del paral·lel per fer un esplèndid número de cabaret que serveix per presentar als músics de l’orquestra. També és destacable el paper de la cantant i actriu Valentina Raposo que amb una habilitat magistral fa moure les titelles que encarnen els infants robats per Enriqueta Martí i tot i que es fa una mica llarg, també els fa cantar amb molt bona veu.



L’obra va cavalcant a tota velocitat amb una escenografia molt funcional que aconsegueix recrear perfectament el lúgubre ambient del Raval de principis del segle XX. Tot i que no havia nascut en aquell temps, és com si hagués fet un viatge al passat i no només per l’ambient, sinó també pel musical que està fet a l’antiga. Pocs músics, pocs actors, un teatre petitó... i al final un moment Miserables molt interessant on es fa onejar la bandera de la República. En general és un musical per treure pit com a país i ciutat, ja que la creació pròpia en aquest gènere no abunda gaire per les nostres latituds. El llibret és de Josep Arias Velasco que no havia estrenat res des dels anys setanta i el gran Albert Guinovart hi posa desinteressadament la música al punt just. La llàstima és que acabin inventant el final de la història, previ avís del sempre diligent Pep Cruz. De fet, però, això és un problema ínfim si tenim en compte que en el mite d’Enriqueta Martí hi ha qui diu fins i tot que va ser precisament això, una hipèrbole del passat. Si encara no l’heu vista aneu-hi, aneu-hi que no us decebrà i si no em voleu creure, doncs creieu als meus amics que tenen molt bon criteri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada