Narradors de cinc continents al Festival Munt de Mots

Del 19 al 26 d’octubre Barcelona s’omplirà de contes. Arriba el IV Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots. Narradors/es del cinc continents aterraran a la ciutat comtal per fer-nos volar la imaginació i descobrir-nos com es viu la narració oral fora de casa nostra. Enguany el festival comptarà amb més de 50 activitats realitzades per més de 40 narradors/es de 13 països diferents, en més de 40 espais de la ciutat. Els espectacles començaran el dia 19,  però la gran inauguració se celebrarà el proper dilluns 21 d’octubre a les 20h a la Sala Luz de Gas de Barcelona. L’entrada és gratuïta, però l’aforament està limitat a les 300 primeres persones que hi arribin.
 

Samuel Mountoumnjou actua al Festival Munt de Mots 2013

Com a novetat d’aquesta quarta edició i per primera vegada a Barcelona cinc magnífics contacontes, vinguts dels cinc continents, narraran les seves històries amb la veu de la seva cultura. Els cinc CONTEnents seran representats per Yoshi Hioki (Àsia), Samuel Mountoumnjou (Àfrica), Lilli Story (Oceania), Martha Escudero (Amèrica) i Mònica Torra (Europa).

Els cinc CONTEnents

Samuel Mountoumnjou
Fill de la tradició oral, Samuel Mountoumnjou va néixer al Camerun, a un llogaret de l’oest del país on encara avui segueixen vives tradicions i costums ancestrals. Es va criar en aquest context i aprenent molt dels seus pares i avis va iniciar-se en la narració quan encara era un adolescent. És professor de llengües estrangeres per la Universitat de Yaundé I (Camerun) i mediador intercultural. Diuen que les seves històries no són aptes per a ments adormides, així que si decidiu endinsar-vos en el seu món no ho feu de manera passiva ja que sinó el tigre del Camerun us devorarà i no us en podreu escapar.

Llocs on actuarà els dies del festival

Yoshi Hioki
Aquest pintor i narrador japonès ja fa vint-i-dos anys que viu a casa nostra. Durant aquest temps ha aprofitat el seu gai saber per impartir tota mena d’activitats tant al Museu Etnològic de Barcelona, com a la Casa Àsia. Des de 1999 es dedica a encantar, emocionar, fer viatjar i commoure a tots aquells qui volen escoltar els seus relats. Ell es defineix com un home de paraula i la tradició, mites i llegendes del seu país sempre l’acompanyen. No us relaxeu massa si l’aneu a escoltar, ja que de cop i volta, quan menys t’ho esperis, es pot posar a saltar i cridar i de sobte es tornarà a apaivagar.

Llocs on actuarà els dies del festival

El japonès Yoshi Hioki participa al Festival Munt de Mots 2013

Lilli Story: Lillian Rodrigues-Pang
Australiana de naixement i d’ascendència Índia –de Pipil-. Contacontes, professora de llengua anglesa, escriptora, percussionista… de fet és tan polifacètica que en el passat havia exercit fins i tot d’economista, però prefereix oblidar aquesta etapa fosca. Ha narrat les seves històries per quatre continents (li faltava Europa…!). Si en teniu ocasió no li perdeu la pista ja que per ella els contes són una eina d’identitat cultural! Qui sap si encara n’aprendrem alguna cosa útil per casa nostra? El que és ben segur és que les seus contes i sobretot el seu encant, us deixaran totalment bocabadats!

Llocs on actuarà els dies del festival

Mònica Torra
La seva trajectòria com a narradora de contes d’aquesta catalana va començar fa tot just quatre anys després de formar-se al costat del director del Festival, Rubén Martínez Santana. Des d’aleshores no ha deixat d’estar en contacte amb el món de la narració oral, tant per a petits com per a grans. Ha participat en l’activitat “L’Aventura de llegir” de la Diputació de Barcelona, en “hores de conte” de diverses biblioteques, escoles, centres cívics, bars, galeries d’art… i en llocs que ni us imaginaríeu! Els seus relats són tan captivadors que si l’escolteu en quedareu totalment enamorats. Avís per a navegants, en ocasions la Mònica es transforma i PATAPAM! es converteix en Alícia… si això passa no us amoïneu, voldrà dir que el surrealisme i l’univers de la fantasia tot just acaben d’aterrar!

Llocs on actuarà els dies del festival

Monica Torra Solano serà al Festival Munt de Mots

Martha Escudero
Tot i que va arribar a casa nostra el 1993, aquesta narradora mexicana no ha abandonat ni molt menys les seves arrels. El seu repertori es nodreix de mites, contes i llegendes tradicionals del seu país. Narra per a tots els públics, fins i tot, en ocasions, acompanyada de música i cançons. Val a dir que està molt integrada a casa nostra, tant és així que des de 1997 programa el cicle de contes per adults “Contes i Cuentos” del Harlem Jazz Club de Barcelona i és directora de la Trobada Internacional de Narradors Orals al Pririneu “Un Riu de Contes”. Com que és un cul inquiet no va poder parar quieta i també va fundar l’Associació de Narradores i Narradors de Barcelona, l’ANIN. Ha publicat llibres, discs de música i contes i articles de reflexió sobre el sector. La Martha és una professional com poques n’hi ha i si us la trobeu segur que un conte us acabarà explicant!

Llocs on actuarà els dies del festival

A més si els voleu veure a tots cinc junts, els cinc CONTEnents pujaran plegats a l’escenari del Teatre Tantarantana el proper dimarts 22 d’octubre a les 21’15h.

I si voleu veure actuar a qualsevol dels altres contacontes, gaudir de les exposicions, concursos, cine-fòrums, conferències i mil i una sorpreses que ens depara el festival, no deixeu de fer una ullada a la seva pàgina web!

Enllaç a l'article a Núvol.com

Mummenschanz. Els músics del silenci

La sala ja era força plena a 15 minuts de l’inici. El públic esperava la tan anhelada companyia. Reconeguts crítics teatrals, productors, la “tele” i criatures, moltes criatures. Sembla mentida que sigui un dia entre setmana, que no tenen classe demà aquests nens?  Els llums s’apaguen i tot queda en silenci. Ningú no gosa parpellejar, respirar o dur a terme alguna acció que pugui emetre un so. Passats 30 segons, que semblen eterns, una mà gegant emergeix rere el teló. A partir d’aquell instant tot creix, tot es magnifica i comencen a desfilar per damunt l’escenari els éssers més estranys que us pugueu arribar a imaginar. Cucs animats, formes geomètriques, serps desafiants, rinoceronts, parelles obeses sortides de les escombraries i fins i tot fulls de paper gegants que se’ns posen sentimentals.

Tot això és Mummenschanz, una companyia que, després de quatre dècades actuant arreu del món, arriba a Barcelona per oferir-nos les seves millors escenes. I és que tot l’espectacle són això, escenes. No mireu de trobar-hi un argument, tampoc no us vulgueu centrar en la interpretació dels personatges o en l’inexistent escenografia. Si aneu a la Sala Barts aquests dies hi trobareu mims. O encara més, els reis del mim de gran format i emmascarat. De fet ja ho indica el seu nom (mummen “màscara” / schanz “broma”). Prescindint de tota mena de so, aquest artesans del silenci ofereixen un espectacular desplegament d’humor blanc, simpàtic i innocent. El seu llenguatge no verbal és universal i la funció és un no parar d’emocions. El públic queda astorat contemplant tota mena de moviments i accions que van contra les lleis de la gravetat, el realisme o la física en general. “Com ho han fet això?!” pregunten alguns després de cada esquetx.

El silenci és tan sepulcral que fins i tot els actors han d’aclarir al públic que si volen poden aplaudir. La gent surt del seu estat d’embriaguesa escènica i aplaudeix enfollida quan cau el teló. Els protagonistes surten a saludar a cara descoberta i entenem llavors que la veterania i el rodatge són claus per a un èxit tan flagrant.

Si teniu nens petits, aneu-hi (tot i que l’horari no és el més idoni), si teniu avis, porteu-los-hi, si teniu amics, recomaneu-los-ho, si esteu deprimits, acosteu-vos-hi i si voleu gaudir d’un gran poema visual i mordaç no us ho perdeu!

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Alquímia musical!

Possiblement qualsevol intent d’explicar el que va tenir lloc el passat 14 de juliol a l’Espai Lliure de Montjuïc serà totalment inútil i impossible. Tot i això ho provaré.

Quatre instruments: piano, bateria, saxo i guitarra.

Quatre músics: Agustí Fernández, Ramon Prats, Albert Cirera i Joe Morris.

Entren, saluden, s’asseuen i... fan MÚSICA, en majúscules!

De sobte la sala es va convertir en un gran laboratori d’experimentació musical. No es tractava de tocar els instruments, sinó que l’objectiu era fer-los sonar. La disbauxa és màxima, però tot sembla formar part d’un mateix cos harmònic. L’un colpeja les cordes del piano amb caixes xineses de diferents mides, l’altre refrega una bossa de paper per damunt de les caixes de la bateria o inspecciona el so que es produeix al entortolligar les baquetes entre l’espai que deixen els diferents tambors. El de més enllà prova d’evitar que el seu saxofon emeti un so digne i en tapa l’obertura amb la cama alhora que provoca un diàleg musical amb la pròpia inspiració pulmonar. I el darrer elimina la vibració de les cordes de la guitarra interceptant-les amb un pal de polo o colpejant-les amb dos llapis. Tot plegat, una autèntica bogeria. Bogeria sonora, bogeria auditiva i cardíaca. El públic s’ha d’esforçar de valent per aguantar les llargues peces improvisades de prop de 15 minuts! El pols de l’oient augmenta al mateix ritme que el frenesí musical. Una pausa siusplau, deixeu-me respirar!!! Els músics assoleixen els seus particulars estats d’èxtasi musical, els sons que emeten els seus instruments aparentment descoordinats, arrítmics, amelòdics... teixeixen una mena de teranyina musical que fa que el públic arribi al nirvana a tota velocitat, tanta velocitat, que al finalitzar cada cançó molts decideixen abandonar la sala, probablement embriagats de l’epifania musical que acaben de viure les seves aurícules.

Mai de la vida, es podrà repetir un espectacle com el que ens va oferir el Liquid Trio i en Joe Morris. Pocs eren conscients dels talents musicals que tenien al davant. Molt pocs sabien que l’Agustí Fernández i en Joe Morris són dos dels improvisadors més reconeguts a nivell mundial, probablement per això molts no van ser capaços d’aguantar l’envestida creativa que, acompanyats dels prodigiosos Ramon Prats i Albert Cirera, ens van oferir en motiu del Festival Grec de Barcelona.

No en compreu mai cap disc, no en llegiu mai cap llibre, ep i consti que tots els materials que tenen són molt bons, però res no valdrà la pena un cop els hagueu sentit en directe.

Ara només em resta tancar-me a casa i evitar sentir cap so extern, no voldria que la meva orella s’endugués una decepció! 

Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Alça Manela!

-Ei tinc entrades per l’assaig general de Manel, t’hi apuntes?

-Manel? Ui, no ho sé, crec que passo, ara s’han tornat massa comercials!

-Manel comercial? Au va! Però si no hi ha manera d’aprendre’s les seves lletres! Però si les seves músiques no són gens enganxoses. Però si és pràcticament impossible que entenguis les seves cançons abans d’haver-les escoltat com a mínim 15 vegades!

-Són número 1 de vendes a la setmana d’haver estrenat disc!

-No en facis cas. És pur fanatisme! La gent compra perquè toca fer-ho.

-Bé se’l podrien descarregar. No hi ha gaires grups que venguin discos avui en dia…

-Tu els has escoltat? No t’adones que estem amb les de sempre. Les subordinades són tan summament llargues que quan arribes al final has perdut l’antecedent.

-Són lletres enrevessades perquè estan plenes de referències, però són tan narratives que en podries fer una pel·lícula de cadascuna.

-Es passen! L’altre dia vaig haver de consultar la Wikipèdia tres vegades per entendre una frase.

-Ets un exagerat! Si bé és cert que no és de fàcil digestió, el disc té un munt de racons i secrets per on pots anar descobrint tot un seguit de móns paral·lels.

-Jo l’únic món paral·lel que hi he trobat ha estat l’estil nou que exhibeixen. Ara sonen com més anglesos. A mi m’agradava més la senzillesa folk de l’ukulele amb la Dolors, el Mar, les corrandes…

-És cert que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però en aquest nou disc si t’hi fixes rebaixen el barroquisme sonor del darrer treball i sonen més ells quatre.

-Això si que no t’ho nego. Sonen enxufats. Massa guitarra elèctrica i massa poc caliu.

-Poc caliu? I ara, però si precisament el to baix del cantant t’embolcalla i et condueix com si d’un mantra es tractés! A més, és el disc més “popero” que tenen. Guitarra, baix i bateria. És molt autèntic, és molt ells. I no només això. La musicalitat d’aquest nou treball si que és diferent, però aquesta és la riquesa del treball.

-Riquesa…?

-Mira, a mi a cops em recorda a Bob Dylan o a Los Planetas i fins i tot m’atreviria a comparar certes cançons amb Mishima.

-Vols dir que no et passes!?

-Ni de bon tros! Aquest darrer disc està ple de petits homenatges. El primer arriba ben d’hora amb “Ai, Yoko”, la maltractada heroïna artística i seguim amb els herois romàntics o la ja molt sonada “Teresa Rampell”. Això per no parlar de l’homenatge que es fa a totes les bandes de Rock caigudes en l’oblit. A més, si et queixes de que no hi ha cançons com les del primer disc et proposo que escoltis la que tanca l’àlbum. És una clara pantomima del nostre present tractada amb un to hilarant al més pur estil primigeni del grup.

(…)

-Què t’ha semblat eh, tant que et queixaves?

-Què vols que et digui. Fluixet. Es nota falta de rodatge. No tenen gaire feedback! I el públic l’he vist poc entusiasmat. A més, què han fet al final? Han acabat el concert d’una manera més estranya…?

-Aquí t’haig de donar la raó. El seu directe és poc potent. Potser si que els hi falta baixar de l’escenari per poder connectar amb el públic. M’imagino que és perquè era un assaig i que durant la gira intentaran fer un esforç per tal que el feedback amb els qui els escolten es consolidi i no siguin només ells qui gaudeixen de la seva música. Ho han de fer per força ja que es deuen a tots els qui els seguim. La seva cursa tot just comença i encara els hi queden moltes olimpíades per triomfar.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Recordaus dels passats!

L’any 2007 la Mancomunitat de la Vall de Llémena es va unir. Tenien un objectiu comú: no oblidar el passat. Un passat que els era i els és molt vigent. Un passat remença!

Els habitants dels municipis de Canet d’Adri, Sant Aniol de Finestres, Sant Gregori i Sant Martí de Llémena es van proposar recuperar un passat que de mica en mica els desapareixia. Així doncs, es van aplegar per tal d’organitzar el que al cap de 3 anys seria la gran Festa Remença de la Vall de Llémena.

L’objectiu era molt clar: fer conscients, als habitants de la vall, de la seva història i convocar així als hereus remences del segle XXI a una trobada anual que s’anés repetint any rere any. Allà hi ha els personatges que van viure les guerres, hi ha els emplaçaments… i es volien representar els esdeveniments més singulars de les dues guerres com: La Crida dels Constantins, la presa del castell de Cartellà o les trobades al castell dels Margarit. Tot plegat ho van estructurar entorn de la figura del llegendari bandoler Pere Joan Sala. Va ser així com més de 100 voluntaris i voluntàries dels diferents pobles van fer possible una festa que inclou elements festius creats per la mateixa gent de la vall: danses tradicionals, conferències d’història, escenificació teatral, gastronomia medieval…

El cap de setmana del 4 i 5 de maig s’ha celebrat la 4a edició d’aquesta gran festa a Sant Gregori. Com sempre ha comptat amb una magnífica recreació històrica dels fets i mals usos de l’època que amb il·lusió i dedicació la gent de la vall es va organitzar per representar. Els actors no havien trepitjat mai abans un escenari, però la sang remença que corre per les seves venes els fan aparèixer cada any com autèntics testimonis d’uns fets que, tot i que mai van presenciar, saben perfectament com els van afectar.

Aquest any, la festa va tornar a ser un autèntic èxit, ja que va incorporar els Jocs Remences. Una ferotge batalla entre els joves dels 4 pobles de la vall que van haver de competir en proves com el llançament de tronc, l’estirada de corda o la cursa de sacs… per tal de proclamar-se vencedors remences. El públic i el gegant del cabdill remença van animar als seus representants mentre sonava el corn que convoca cada any els llemenencs a la seva cita.

La Festa Remença finalitza amb el Relleu de la Forca Remença. Aquest és un acte simbòlic que consisteix en fer arribar la Forca Remença de la Vall de Llémena al municipi que l’any següent acollirà la Festa, mitjançant una caminada popular pels camins de la vall.

Passen els anys, però la llinda que presideix la portalada de Can Sala des de temps immemorials haurà assolit el seu objectiu: “Successors de esta recordaus dels passats”.