dilluns, 19 de desembre de 2011

Tot fent pedagogia mentre matem i robem


El gat amb botes ve del país de Molt molt llunyà, però... calia que vingués?

La recança comença a la guixeta quan l’amable venedora et demana 10’50€ amb un somriure d’orella a orella. En aquell moment, visualitzes la col·lecció d’ulleres de visió 3D que tens acumulada en un calaix de casa amb l’esperança de recordar que la propera vegada que vagis al cine les has de dur. Creues el llindar de la porta i al cap de cinc minuts de cua intercanvies 5’45€ per una paperina de crispetes i una aigua. Probablement això hauria de ser el pitjor de la vetllada, però no voldria avançar-me als aconteixements.
La sala és plena de criatures, lògic tenint en compte que m’he decantat per la darrera producció Dreamworks “El gato con botas”. La remor és considerable. S’apaguen els llums i després de quatre anuncis arrenca el film. 

Portem 15 minuts de pel·lícula i encara estic esperant sentir alguna rialla. La comissura dels meus llavis es manté ferma. No hi ha somriures. Ni per part dels nens, ni per part dels adults. Exactament què estem veient? Un western? Una comèdia de videoclub? Una pel·lícula romàntica? Però... què coi li passa a aquest gat? No se suposa que això és infantil? “Robar i matar és divertit!” diu en Humpty Dumpty! Senyors que la sala està plena de criatures! Però atenció, no us adormiu que aquesta només és la primera perla. Continuem amb un fantàstic reguitzell d’insinuacions “eròtico-festives” entre la parella protagonista. Dos felins en zel que es mosseguen els llavis, es repassen amb lascívia i s’arrapen l’un contra l’altre davant de la innocent mirada de la concurrència. Penseu que ja he acabat? Em falta la cirereta del pastís! Minut 50 del metratge el co-protagonista es cansa de lluitar i se suïcida. Bravo! Ara ja me’n puc anar a dormir tranquil. Ja hem llençat la moral infantil fins al fons del precipici. I dono gràcies de que tot plegat sigui tant efervescent ja que sinó la narcolèpsia que pateix en Jan (el de la mongetera màgica) al final de la pel·lícula, s’hauria encomanat a tots els assistents. 

Argument fluix per no dir inexistent. Gags molt suats i poc treballats tret de la batalla de ball a l’estil “Pulp Fiction”. Repetició de situacions una vegada i una altra. I en Chris Miller que pot passar a la història com l’encarregat de rebentar del tot la saga “Shrek”, si és què això encara era possible!

-Falta molt? – demana la nena a la mare. Les dues s’aixequen i abandonen la sala. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada