diumenge, 5 de febrer de 2012

Culture Jamming o Mass Culture?

Si camineu pels carrers de Barcelona pot ser que trobeu una paret mitgera on hi apareix el rostre d’algun dels vostres veïns. A primer cop d’ull us pot semblar que es tracta d’una malla publicitària molt fina col·locada sobre la paret, però a mida que us hi aneu acostant, descobrireu que la malla és inexistent i que la cara que esteu veient està pintada directament amb un llapis de carbó. Si veieu una d’aquestes parets, voldrà dir que en Jorge Rodríguez-Gerada ha passat pel vostre barri. Cofundador del Culture Jamming, aquest cubano-americà afincat a Barcelona, lluita per desmitificar tot allò que tingui a veure amb el sistema social establert, el consumisme o les imatges corporatives i/o publicitàries. Es podria dir que actua en certa manera com un guerriller que vol reivindicar una identitat social perduda. Rodríguez-Gerada, diu que quan està pintant una paret dalt d’una bastida o una grua el temps li passa volant i no nota el cansament ja que, segons ell, el cansament és efímer, igual que el carbó que utilitza per pintar. Ell no espera que la gent valori els seus dibuixos, sinó que entenguin el concepte, la idea del que està fent. L’important no és la seva obra, sinó tot el procés, desde que tria a una persona del barri fins que el seu dibuix se l’endu el vent. Aquest procés tant pot durar 3 setmanes, com un any i mig. 

Sobta, però, que un artista que es declara “antisistema” es presti a ser exposat a la Galeria Ignacio de Lassaletta, una de les més reconegudes sales d’exposició d’art contemporani de la ciutat comtal. És com si de sobte ja no li interessés allò efímer de la seva obra, com si les ressonàncies del seu art eteri ara es convertissin en forts cants de sirena del capital. Actualment aquest “activista” exposa la seves obres per mig món i val a dir que està força cotitzat. Fins i tot, el seu èxit l’ha dut a reinventar-se de tal manera que arrenca els empaperats de les mitgeres per enganxar-los sobre teles i així poder-ho pintar d’una manera més vendible. O sense anar més lluny, utilitza columnes o pedres del carrer per esculpir-hi els seus personatges anònims. És com si mica en mica la seva Culture Jamming estigués fent un clar salt cap a la Mass Culture. Però més val no dir-ho gaire alt, que sinó l’artista sent ferit el seu orgull.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada