dissabte, 4 de febrer de 2012

Quan l’Oxigen no és suficient...

Mar Monegal debuta al Teatre Gaudí amb una obra que posa sobre la taula els problemes de la maternitat.

Hi ha qui diu que una flor no fa estiu, però a vegades d’una flor si que se’n pot treure un bon grapat de pol·len que permetrà que moltes altres flors creixin amb energies renovades. Això és precisament el que li passa a Oxigen, una obra poc pretensiosa que arriba fins allà on ho vol fer, però que de ben segur que donarà fruits molt interessants a la novella Mar Monegal que firma la seva segona obra. Dues parelles d’estils i vides divergents però amb unes problemàtiques totalment convergents quan viuen el “drama” de la maternitat. L’una, histèrica perduda amb un marit que necessita l’oxigen que anuncia el títol i l’altra, bio hippy amb un company que es passa el dia viatjant per mars i oceans. Ells no estaven preparats per tenir fills, elles creien que ho estaven, però xoquen frontalment amb l’autèntica realitat de la vida. L’escenari trenca totalment l’estructura clàssica del teatre i d’aquesta manera els espectadors envolten l’escena mentre els quatre actors conversen entre ells i amb el públic tot provant d’obtenir una complicitat que no sempre s’aconsegueix. Dels quatre papers cal destacar el que desenvolupa Betsy Túrnez que demostra que és l’actriu més bregada del quartet acaparant l’atenció dels espectadors tot i que paradoxalment se’t fa molt difícil empatitzar amb ella. El seu paper de paranoica i consumista compulsiva li va com anell al dit i el defensa amb gràcia i estil. El decorat és força minimalista: un llit, un bressol, un gat de ceràmica, una cuineta, un urinari, una tauleta amb quatre mini cadires, un cotxet... tot molt petitó col•locat damunt d’una gran moqueta de quadres de colors i que la directora ha decidit fer d’aquesta manera per fer-nos entendre que tot es fa més petit quan la vida gira al voltant d’una criatura. 


Probablement aquesta obra passarà sense pena ni glòria per la cartellera barcelonina, però de moment han aconseguit, incomprensiblement, prorrogar-la. Tot està molt verd: els actors, la dramatúrgia, la direcció, el decorat, fins i tot els acudits, però d’altra banda és un molt bon començament per a una autora que fins fa poc més d’un any es dedicava completament al món de la infermeria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada