Després d’unes paraules sobre l’essència i el missatge que s’ha volgut trametre amb la falca del Festival, l’amfitrió (E. Riambau) comença elogiant “la gran tasca que ha fet la organització davant la dificultat de destriar entre tots els films que han arribat”. Aquest any es projectaran 107 films, però explica en Toni Navarro que “ens han arribat prop de 3000 propostes d’arreu del món per ser projectades”, cosa que demostra “la bona salut que té aquest festival a nivell internacional”. Amb els parlaments aprofiten també per situar-nos a tots plegats sobre la magnitud dels actes que podrem viure fins al 22 de maig. Vuit espais de projecció, diverses exposicions sobre els drets humans i dues conferències on es discutirà sobre les revolucions ciutadanes actuals o el futur de Palestina com a membre de la UNESCO. La organització (T. Navarro) també ens explica que “com cada any al final del festival s’atorgaran els premis oficials a les categories de millor curtmetratge i millor llargmetratge”. Fora de competició també es concedeixen altres premis a personalitats, documentals o entitats que treballen pels drets humans a través de la gran o la petita pantalla.
Acaben els parlaments i la cap de premsa dóna pas a l’estrena de Whistleblower “La veritat oculta”, un film de Larysa Kondracki de l’any 2010 que ens parla sobre la postguerra bosniana. Tinc clar que m’esperen 112 minuts de tortures, barbàrie i situacions límit encarnades per l’oscaritzada Rachel Weiz. Comença la pel•lícula i la primera sorpresa de la nit no es fa esperar. Els subtítols van amb doble delay. És a dir, a la pantalla es diu una frase que dues frases més tard el subtítol anglès presenta i que tres frases més tard el subtítol català reprodueix. Davant d’aquest caos se senten els primers xiulets a la sala i jo opto per obviar els títols i aguditzar l’orella per provar de comprendre al màxim la pel•lícula. La intuïció no m’ha fallat i el film té tots els ingredients que m’esperava. Fins i tot en algun moment em veig obligat a apartar els ulls de la pantalla! El cert és que la pel•lícula és força emocionant, però quan només queden trenta minuts per arribar al final, la imatge queda travada i el pla fon a negre! El públic s’indigna. Hi ha qui pica de mans, hi ha qui xiula i força gent s’aixeca de les butaques per mirar enrere. No sembla que ningú de la organització es doni per al•ludit, així que aprofito per anar al bany. Molta gent segueix el meu exemple i és llavors quan m’adono de la internacionalització del Festival. Bona part dels assistents són estrangers, de fet no sento a ningú parlar en català, ni tan sols en castellà. Segurament deuen ser els directors o actors dels diferents films que es presenten. Tornem a la sala i la pel•lícula es reprèn, però un parell de minuts per davant d’on l’havíem deixada i després de molt patiment arribem al dramàtic i previsible final que ens deixa a tots els assistents amb un nus a la gola.
Poc a poc anem desfilant cap al carrer. Primers cigarrets i encara latent en l’ambient la indignació pel tall del film. “Últimament això els passa molt aquí” sento que comenta un noi d’uns trenta anys i que curiosament és català. Poc a poc tota la comitiva anem cap a l’Hotel Barceló Raval on ens hi esperen unes copes de cava i una mica de pica-pica. És molt tard i no em puc quedar. Surto de l’hotel i enfilo la Rambla del Raval amunt. Quin paradoxa! Dins de l’hotel productors, directors i públic d’un Festival que lluita per la defensa dels drets humans. A fora prostitució, desigualtat social, pobresa... probablement on més s’han vulnerat els drets humans (habitatge, educació, sanitat...) és al mateix espai on se celebra el Festival. Potser està fet expressament? O és només una manera d’amagar la realitat d’un barri que cada dia està més deixat de la mà de Déu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada