Els 40 de Dagoll D4g0m!

Els turistes no ho entenien, què s’hi organitzava aquell vespre a les fonts de Montjuïc? Quina una s’estava preparant a davant del Pavelló Mies van der Rohe? Doncs s’hi preparava una gran nit, una nit per recordar, una nit per commemorar, una nit Dagoll Dagom! Perquè 40 anys no es fan cada dia i ha plogut molt des d’aquell primer “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos” de l’any 1974.

26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món. Durant l’època franquista ja feien mans i mànigues per tirar endavant les seves produccions davant la censura i la manca d’ajuts a la cultura. 40 anys més tard les privacions són unes altres i la situació econòmica no és que hagi millorat massa. Però com deia en Bozzo: “Si vam aguantar llavors, per què no ara?!”

La desfilada d’actors, cantants, productors, autoritats i col·laboradors al pavelló Mies van der Rohe era constant. Retrobaments, abraçades, somriures, canapés, copes de cava i els organitzadors amunt i avall perquè tot fos perfecte.

Però arriba l’hora d’arrencar. Pep Cruz i Montse Guallar expliquen a la gernació d’afins a la companyia i passavolants diversos que això que farem avui és una festa sorpresa i que casualment cada dimecres “els 3 Dagolls” (Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel) fan running per davant del pavelló i que ignoren tot aquell muntatge. Evidentment en un tres i no res, apareixen els tres mosqueters vestits amb roba d’esport corrents per allí davant i fora de guió rellisquen i de cap al rec del pavelló van a caure! Però són gent d’escena, s’aixequen, riuen i endavant, que comenci l’espectacle!

A partir d’aquest moment els turistes i passavolants ja es podien ben retirar, perquè Dagoll Dagom forma part de l’ADN català, són el nostre Sondheim particular. Han configurat un corpus de cançons i sintonies que difícilment ens traurem del cap i una rere l’altra començaven a sonar.

El gran Albert Guinovart al piano i Muntsa Rius acompanyada dels “Deu de Veu” donaven el tret de sortida a la vetllada amb el tema “Ciutat d’Ivori” del musical “Flor de Nit”, del qual també la cantant Beth n’ha interpretat una peça.

Però vell records ens venien a tots al cap quan en Ferran Ranyé, la Teresa Vallicrosa i en Pep Molina acompanyats pel piano de Joan Vives ens van transportar a les orientals atmosferes del “Mikado” i els seus ocellets!

Les transicions entre cançó i cançó estaven estudiades al mil·límetre i tot ha avançat amb un ritme àgil i amè. Però per molt que estimem a Dagoll Dagom i als seus actors i actrius, l’amor no pot ser mai cec. Quan es tracta d’aquesta companyia, de tan llarga trajectòria, haurem de dir sempre que l’amor és borni o això ens recordava la polifacètica Isabel Soriano recuperant de nou “Flor de Nit”.

Però tothom hi ha volgut ser i si la Nina ens interpretava un tema de “T’odio amor meu”, l’Elena Gadel en feia un de “Cacao” i ho brodava el Roger Pera amb “Poe” i donava així pas als grans musicals com “La nit de Sant Joan” o “Boscos Endins”, liderat per la cantant Gisela.

A partir d’aquell moment tots ens adonàvem que encara faltaven les vaques grasses i van irrompre Alfonso Vilallonga i la gran Carme Sansa per fer un petit homenatge a “Aloma”. Després va entrar totalment èbria la Marta Marco per fer la “Mitja Bufa” del musical “La Perritxola” i donar pas així al galàctic Jaume Sisa i la seva “Antaviana”.

Si heu arribat fins aquest punt del text, deu ser un senyal que porteu Dagoll Dagom tan endins com jo. Ara bé, si ho heu deixat ha estat perquè el cúmul de noms us ha destarotat per complet i heu seguit direcció al MNAC com feien els turistes distrets. I si així ho heu fet haureu perdut el gran moment de la nit, quan Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje, la primera Blanca i el primer Saïd de “Mar i Cel” han fet el clàssic “Per què he plorat?”!

L’emoció era màxima i els presentadors Cruz i Guallar van aprofitar per anunciar el repartiment de la nova producció que enguany es reestrenarà de “Mar i Cel”. Si, si, el reestrenen!

I així anant fent per acabar amb un bon “Cop de Rock” dels germans Ten.

Però la nit és jove i la ciutat comtal no pot oblidar el gran llegat d’aquesta companyia teatral. Les fonts de Montjuïc posaven la cirereta al pastís desplegant el seu màxim esplendor al ritme dels “hits dagolldagomians” per acabar amb la mítica “Cançó dels Pirates” de “Mar i Cel” a ple pulmó cantada per actors i públic en general.

Quina nit! Quin cantar! I quan li preguntem al J. LL. Bozzo: “I ara què, 40 anys més?” Ell respon: “Tampoc cal posar-hi límits no? De moment, esteu tots convidats al centenari de la companyia, segurament la farem a les Llars Mundet!”.

Els clarobscurs del Flautista d’Hamelín

Cada cap de setmana i fins el 27 de juliol podeu gaudir a la Sala Fènix del Raval del nou espectacle de teatre d’ombres de la cia. Olveira/Salcedo. Oriol Toro n’ha vist una funció i ens en parla a Núvol.

“Fent sonar la seva flauta, el Flautista, es va endur les rates. El poble, que era força més rata que els anteriors invasors es va negar a pagar el preu acordat i l’incansable bufador els va deixar sense el seu bé, que tot i desconèixer-ho, era el més preuat”.

Tothom coneix la llegenda alemanya del més famós flautista de tots els temps, aquell bon home que va alliberar Hamelín d’una terrible plaga. Ens hem cansat de llegir el conte, veure les mil i una adaptacions cinematogràfiques i d’animació i també de sentir-lo narrat una i altra vegada. Però el què ens ofereix en aquesta ocasió la companyia Olveira/Salcedo no té res a veure amb tot això!

La revisió dels clàssics és una magnífica tasca gens fàcil de dur a terme. Ells aposten per un nou text, una nova interpretació de l’original que fins i tot es permet el luxe de fer-hi aparèixer dos dels personatges més dolços de l’imaginari germànic, Hänsel i Gretel. Però això és una mera anècdota ja que el que realment ens interessa és com, amb el poder de les ombres, porten a escena tota aquesta amalgama de personatges.

Un conjunt d’entorns, vilatans, rates, alcaldes i flautistes prenen vida a gràcies a les magnífiques habilitats com a titellaires que exhibeixen l’Olga i en Juvenal, dos dels integrants d’aquesta companyia, que en el seu dia ja ens van encisar amb la seva adaptació del conte del Patufet.

En aquesta ocasió la màgia es multiplica, la companyia ha fet un pas endavant claríssim i s’han fet grans. La història se’ns presenta onírica i cinematogràfica, angoixant i fins i tot macabra, i tot això passa gràcies a la gran obra d’enginyeria que s’amaga rere la pantalla. El treball de llums, les transicions entre seqüències, el joc de perspectives i en general la feina que fan, són excel·lents.

En acabar l’espectacle, el públic pot creuar la quarta paret i descobrir així el batibull de llums, objectes, materials i peces vàries que configuren l’arsenal i doten d’ànima els diferents personatges. Cada detall, cada figura de cartolina, cada articulació, cada petit objecte estan cuidats i dissenyats amb una exquisidesa que fa feredat. Els rails per on transiten els personatges, els espais on tenen lloc les escenes, les cases i el mateix flautista són obra d’uns autèntics artesans i poc t’imagines quan estàs assegut al pati de butaques que rere la pantalla que et fa somiar t’hi trobaràs tota aquella bellesa tan espectacular. És llavors quan t’adones i valores molt més tot allò que acabes de veure!

Però a cops tanta inversió en infraestructura pot deixar llacunes en el diàlegs i en general en el guió que cal acabar de polir, com el sobtat final on el públic no sap si ha o no d’aplaudir.

La música del compositor mallorquí Jaume Tugores posa la cirereta a un pastís del que podeu gaudir cada cap de setmana i fins el 27 de juliol a la Sala Fènix de Barcelona.

Cristina Spanó: “Sempre que dibuixo necessito tenir un objectiu final!”

Cristina Spanó és una il·lustradora italiana que va arribar a Barcelona cercant el ‘somni català’. Mentre valora si la ciutat comtal és o no és la terra promesa, ha aprofitat per publicar la seva primera novel·la gràfica Habitaciones íntimas que ha estat impresa i s’ha distribuït a Espanya i França de la mà de Bang Ediciones. Conversem amb Spanó per tal de descobrir com va néixer la seva passió pel dibuix i com ha nascut la seva òpera prima.

El dibuix va trobar la Cristina o la Cristina va descobrir el dibuix?
A l’escola, com tots els nens petits, dibuixava i des de llavors, que jo sàpiga, mai no he deixat de fer-ho! Ara bé, des que vaig començar a estudiar disseny dibuixo sempre amb un objectiu final. Em costa dibuixar sense un objectiu.

Llavors… no dibuixes mai per plaer?
No és que em costi dibuixar per plaer. El llibre que acabo de publicar va començar per pur plaer, després s’ha convertit en una agonia [riu]… Necessito una excusa per dibuixar!

Per tant, tu no ets de les que van al parc i s’asseuen a dibuixar?
No! Em fa molta mandra. I alhora em fa vergonya! M’agrada més pensar un projecte, encara que sigui un fanzín. Dibuixar per dibuixar no m’agrada.

Si no t’agrada dibuixar…
M’agrada dibuixar! Ja de ben jove tenia al cap que volia ser dibuixant de còmics. Llavors comences a buscar gent que faci el mateix que tu, per tal que t’aconsellin i  compartir inquietuds. Un dia em van presentar un guionista que necessitava una dibuixant i allà vaig començar a entrar al mundillo dels festivals de còmic, però de manera molt amateur.

Tot anava sobre rodes, llavors, per què decideixes abandonar la teva Roma natal?
A vint-i-tres anys vaig començar a treballar en un estudi de disseny, allà vaig entendre que el que jo volia fer no era dissenyar, sinó dibuixar! I després d’un any d’agonia vaig deixar l’estudi de Roma i vaig venir cap aquí.

Per què Barcelona?
Sempre m’havien parlat molt bé de la ciutat i del mundillo dels il·lustradors que hi havia.

Va ser fàcil?
Has provat mai d’arribar a una ciutat nova sense feina i treballar com a il·lustradora? No sabia per on començar! Encara que hagués tingut la formació tècnica, mai no s’està preparat per enfrontar-se al món laboral. Com a dissenyadora vaig tenir l’oportunitat d’anar a un estudi i créixer professionalment, però amb la il·lustració aquesta possibilitat no existeix! Ja tenia el meu llibre al cap, però encara no era capaç d’articular-lo. Tot plegat m’angoixava.

I què vas fer?
 Fanzins! Era una excusa genial per dibuixar amb una finalitat concreta. Els distribuíem en llibreries, festivals… i anava molt bé per introduir-nos en el món de la il·lustració de la ciutat sense haver d’estar rere un editor…

I decideixes quedar-te per les possibilitats que t’oferia la ciutat?!
Quan vaig arribar creia això, i de fet encara ho segueixo pensant. Aquí hi ha molta competència d’il·lustradors, cosa que a Roma no passa! Tot i que Barcelona és una ciutat cara, Roma encara ho és més! La gent cobra els mateixos sous que aquí, però els lloguers costen el doble! Estàs obligat, per tant, a viure a la perifèria, perquè el centre és prohibitiu i com que la gent està tan disgregada no poden sorgir gaires estudis compartits, perquè prou feina tens a pagar el lloguer. L’única manera de generar aquests espais és si vius a casa els pares o si ets ric. En canvi a Barcelona, encara que sembli una ximpleria, hi ha moltes possibilitats de coworking. Treballar amb algú altre que fa la mateixa feina que tu, t’enriqueix un munt!

I ara, després d’uns anys, has aconseguit definir un estil i una línia de treball?
El que sé és quin no és el meu estil. El llenguatge que utilitzo en el còmic és molt diferent que el llenguatge que utilitzo quan faig il·lustració. Jo tinc un estil de narrar molt lent. És com si tot passés a temps real. Quan vaig fer el meu primer còmic, era un thriller. Per mi les coses allà no fluïen, tot era massa ràpid. No ho sentia, i quan una cosa no la sents, no pots fer-la de gust.

Acabes de publicar la teva primera novel·la gràfica. És un treball molt personal. Què hi ha de tu en aquest llibre?
Tot i res! És a dir, és normal que en tot llibre hi hagi una part de tu. Del qui l’escriu. I no només de mi mateixa, sinó també d’altra gent. Són com anècdotes que he viscut i les reprodueixo. Però en el llibre sí que hi ha certes situacions que he viscut jo.

El llibre descriu les etapes d’una noia des de la infantesa fins a la maduresa…
Sí, però el meu primer petó no va ser com el del llibre! El llibre és ‘jo’, però no sóc  jo de manera absoluta. Quan vaig començar a escriure’l volia crear una història molt normal, que hagués pogut passar-li a qualsevol. Les coses passen, són importants, però són normals i corrents… Al llibre, la mare de la protagonista és algeriana, la meva mare és tunisiana. La mare mai no va ensenyar el francès a la filla. A mi, la meva mare tampoc no me’l va ensenyar. Hi ha detalls que es corresponen amb mi, però si ho vaig posar, no va ser tant perquè formava part de mi sinó perquè volia introduir alguns elements quotidians per tal que fluïssin amb total normalitat, sense ser extraordinaris.

Anem a les il·lustracions. Per què hi ha tan poc color?
M’agradava que el color només hi fos en alguns casos. En records… els records normalment passen, però n’hi ha alguns de concrets que són més forts. I això ho destaco.

Llegint el llibre m’imagino un curtmetratge
Jo m’imagino el llibre per seqüències, per mi cada capítol neix del particular i va cap a l’universal. De fet hi ha un dibuixant francès que vaig descobrir quan tenia vint anys i que m’agrada molt que es diu Chabouté. M’encantaven els seus inicis d’història. Si t’havia d’explicar un tribunal, ell feia: primer una mosca que es movia una mica, després la mosca volava, la vèiem volar, després vèiem que la mosca estava en un tribunal…  i així et va introduint! Això m’encanta! I això és el que m’agrada del còmic perquè, no ens enganyem, dibuixar un llibre sencer és un rotllo! [riu]. Si em vaig enamorar del còmic va ser perquè m’agrada aquesta tensió dels particulars, dels elements petits… El còmic en el fons és cinema! Però aquí no necessites els pressupostos que mou el cinema! Ni tant de temps.

Quin procés creatiu has seguit?
L’ordre el tenia clar. Cada espai té el seu significat, per exemple, quan la protagonista és petita i es presenta la família, situo l’escena al menjador, l’espai de socialització. El balcó és la descoberta del món, la curiositat…

Creus, un cop fet realitat el projecte, que Barcelona era la terra d’oportunitats que havies vingut a buscar?
Del còmic crec que no. Del llibre il·lustrat potser sí, però del còmic no! Ara, de fet, estic treballant en un llibre il·lustrat i en una col·lecció de tres llibres més. El còmic de moment el deixem descansar, perquè és molt esgotador, hi dediques massa hores i econòmicament és molt poc rendible.

Una primavera per a Xesco Boix

Els Cinc Dits d’Una Mà tornen als escenaris després de més de 30 anys. L’inici oficial d’aquesta nova etapa serà en una actuació al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona el dia 31 de maig (19h), en què homenatjaran l’impulsor del grup, Xesco Boix, i també el seu principal inspirador Pete Seeger. Ens hem trobat amb en Noè Rivas, membre del grup, per tal que ens expliqui alguns dels secrets d’aquest concert.

Cinc dits d'una mà

Ara fa 30 anys de la mort d’en Xesco Boix i va morir fa no res en Pete Seeger, però perquè us heu tornat a ajuntar just ara? 

S’han fet una sèrie d’homenatges. El més maco, per a mi, és el que es va fer al Parc de la Ciutadella el desembre de 1984 on ningú volia constar, però tothom volia col·laborar. Després es va fer el vol d’oreneta, el dels 25 anys. I jo penso que els “5 dits” que havíem estat amb ell teníem un deute d’alguna manera. Ell va ser el nostre mestre, el nostre amic, va ser el que va creure en nosaltres i calia públicament reunir-nos i dir-li: gràcies! A més a més ell ens va presentar  Pete Seeger.

Com va anar això?

Quan va venir a Barcelona a fer l’últim concert a la Festa del Treball del PSUC l’any 1980, vam anar al seu hotel. Anàvem carregats amb els instruments i no ens van deixar entrar les guitarres. De sobte va arribar en Pete Seeger, en Xesco ens el va presentar  i de sobte, per trencar el gel, va començar a cantar el Yupiyaya! I nosaltres amb ell. El nostre ídol, del qual teníem tots els discos, i era qui va fer que en Xesco comencés la seva tasca de músic-animador cantava amb nosaltres!

I com era?

Era un home tipus Xesco. Un home que creia en la gent i escoltava. No hi ha gaire gent que cregui tant en la humanitat com en Pete Seeger. Als anys 30 cantava a les manifestacions i amb en Woody Guthrie corrien a amagar els instruments perquè, com deien ells, eren les seves armes de matar feixistes! Són gent que ens han marcat i ens calia dir gràcies de la manera que ho farien ells.

Quina seria aquesta manera?

Ells no voldrien un homenatge, ells el que volien era que les seves cançons volessin. Com que en Xesco havia versionat molt en Seeger, perquè els dos ens ho posen molt fàcil. El que volem amb l’homenatge és dir gràcies per haver compartit vida i per haver-nos ensenyat tant.

I en Xesco com era?

Era un home que ho compartia tot. Un  treballador incansable. Quan agafava un llibre comentava als marges i encerclava paraules, escrivia sinònims. Era un investigador de la llengua total. La cançó de l’Estima Estima, té algunes frases fetes de diferents països que ell va traduir. Ho feia per entendre la filosofia que hi havia rere aquelles paraules. En Xesco era un home que de cop i volta et venia a veure un dia i et deia: “et vaig a fer el regal més gran del món” i et regalava una llibreta en blanc i et deia “omple-la!” era molt especial i ens ho va donar tot! En Xesco tenia també una màgia comunicativa i  una capacitat de seducció del públic úniques.

Cinc dits d'una mà el 1981

Com ha estat el retrobament del “5 dits”? Feia molts anys que no tocàveu plegats!

Ha estat molt fàcil! Jo, per exemple, amb en Toni feia 30 anys que no ens havíem trobat. En Toni i jo havíem fet molts “bolos” junts i ha estat posar-se ell al banjo i jo a la guitarra i de sobte hem recuperat la màgia. És com si la darrera actuació que vam fer junts fos ahir mateix. Amb l’Àngel com que ja ens anàvem trobant, igual com amb el Lluís M. també, hem encaixat ràpidament. Sí que ens hem hagut de posar al dia de què ha passat en les nostres vides al llarg d’aquests anys, perquè ens hem casat, hem sigut pares… però musicalment ens hem entès molt ràpid i en energies, de vida, ha estat un plaer!

De qui va ser la idea?

D’en Lluís M.  Ell feia temps que ens volia reunir. I ens hi hem trobat molt a gust!

I la cosa té futur? Tornareu a rodar pels escenaris?

De moment farem això i no sabem que hi haurà més enllà. Sabem que farem una actuació a Girona al juliol i qui sap… De moment anem caminant a poc a poc, que ja no tenim edat per córrer cap de nosaltres! La continuïtat depèn de nosaltres i de la resposta de la gent, les ganes hi són. Quan va néixer “5 dits” no era un grup de música, era un col·lectiu d’animadors que ens trobàvem per berenar, passar-nos materials, compartíem descobertes musicals que havíem fet  i en Xesco a vegades ens explicava com expressar-nos millor a l’escenari. D’això van anar sortint algunes actuacions, però no era el nostre objectiu.
D’aquí el nostre nom. “Cinc dits d’una mà”. Tenim en comú tot el palmell de la mà, però cadascun de nosaltres volíem ser lliures. I ara ens passa el mateix. Tenim un projecte i volem gaudir-ne, però sense perdre la nostra llibertat.

I com era el vostre dia a dia?

Els que més ens agradava era compartir un berenar, parlar sobre com podíem fer que aquell circuit d’animació funcionés, què ens havíem d’exigir nosaltres per ser bons animadors… i tot això en un moment políticament i social molt complicat! Llavors ens tocava ser reivindicatius i dir allò “D’aquesta terra és la nostra terra”. Però tampoc no volem ser polítics ni predicar massa. El que volem és fer festa i que la gent tregui el millor de si. El millor record que podem tenir del concert és que el públic gairebé canti sol. Si aconseguim això el concert haurà valgut la pena perquè ens haurem retrobat amics, celebrant vida d’amics. Com deia en Xesco, “cantar és omplir de sentit i contingut la vida de tothom”.

Hi ha moltes cançons que no poden faltar en el concert. Com heu fet la tria? 

Ha estat complicadíssim. La selecció inicial era per fer un concert de 6 hores. I no volem que se’ns adormi el públic. Però al final tenim un repertori de 22 cançons, no hem estat capaços de reduir-ho més.

Series capaç de quedar-te amb una sola cançó? 

Buf! N’hi ha tantes… És com si em demanessis que triés entre un dels meus fills. Darrere de cada cançó que cantem hi ha una història i hi ha uns sentiments. Si estem cantant l’Estima, Estima és perquè l’hem cantat “tropecientasmil” vegades amb en Xesco i ens ho passàvem en gran cantant-la. Tinc una llum al cor, qui no l’ha cantada alguna vegada, Ma vida és un cercle, és molt especial perquè la vam cantar cap al final de la vida d’en Xesco i va ser un moment molt dolç i molt amarg a la vegada.

Explica’ns algun secret del concert que podrem veure el dia 31!

Hem fet que cadascú escollís una cançó seva fora dels “Cinc dits d’una mà”, i les cantarem entre els quatre. També farem alguna cançó instrumental que havíem fet amb “5 dits”, alguna coseta  a capella…, serà una cosa bastant maca si estem fins!  L’objectiu és anar buscant petits colors musicals que amb el temps també demostrin que hem evolucionat musicalment.

Els components de Cinc dits d'una mà

Què creus que en queda als animadors d’avui dia de l’esperit d’en Xesco d’ara fa 30 anys? 

Jo penso que encara n’hi ha d’animadors d’aquells, però tampoc tots han de ser així. Quan vam començar érem tots pedagogs o mestres. Dissortadament hi ha gent que creu que fer d’animador és fer tres acords i prou! I no és això! El nostre objectiu és que quan la gent vingui participi. Volem provocar somnis, que la gent s’aixequi i rigui. Has de fer que es creguin que no estan davant d’un televisor. Que no som davant d’un món virtual. Que el que estem fent allà és viure, és crear, experimentar. Hem d’ajudar que cada persona tregui l’artista que porta amagat.

Amb què et quedes de tots aquests anys? 

Em quedo amb tantes mirades de criatures, amb tantes mirades de pares i mares feliços. Crec que això m’ha donat el millor medicament del món. I també tota la gent que he tingut la gran sort d’anar-me trobant pel camí.

Quin consell donaries a un animador que tot just comença?

Que es prepari molt! Perquè la vida no és fàcil! Que sigui molt autèntic amb si mateix i sobretot amb els nens! Que les seves idees siguin les que transmeti, que no intenti ser el que no és. Hi ha tanta gent que parla i fa eslògans, però només arribaràs als altres si ets autèntic. Has de saber que davant tens nens, que no són futur sinó un tresor del present. Has de fer una feina digna, poètica, viscuda, perquè els nens t’abandonaran ràpidament si no els aportes res. Ells són els protagonistes. Nosaltres som provocadors de somnis, d’experiències. Cal treure el millor dels nens que tens al davant. Has de dignificar molt la teva feina i no surtis mai content d’un “bolo”, sempre pots millorar. No siguis mai un funcionari de l’animació! I recorda que si et vols fer ric, pel que als diners, aquest no  és el teu ofici, però si vols enriquir-te com a persona, aquest és un bon ofici!

Què s’hi amaga #Traslapuerta?

Fa tres dies que hi ha dos actors tancats a la sala d’un hotel de Barcelona i no en poden sortir. El públic els observa i ells hauran de fer un gran exercici d’autoconeixença si no volen fracassar. Una experiència teatral, dirigida per Marc González de la Varga, única i explosiva que trobarem tots els caps de setmana fins al 13 d’abril a l’hotel Acevi Barcelona i que té com a protagonistes Frank Capdet (a qui ja havíem vist a ‘T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré’) i Ferran Terraza (conegut sobretot pel seu paper a la saga ‘REC’).

Quan Plató va plantejar el seu mite cavernari, poc es podia imaginar que li sortirien tants imitadors. Però era lògic que acabés passant, ja que en el fons ens estava plantejant el problema vital. Què hi hem vingut a fer el món? Com podem seguir avançant? Estem enfocant correctament les nostres vides? Tancats en una caverna, en una torre calderoniana o en la sala d’un hotel, els dubtes ens assalten. Ens plantegem qui som, cap a on anem i quin és el següent pas que hem de donar. I la resposta mai és senzilla. La nostra percepció del món està alterada, les ombres exteriors ens confonen i ens poden fer parar bojos si no anem amb compte. Caldrà que lluitem i ens enfrontem a les nostres pors més profundes. Serà necessari explorar tots els nostres records, els més primigenis, per tal d’esbrinar qui som en realitat! I aquesta serà l’única manera de seguir avançant. 

Aquesta és probablement la conclusió a què arribem després de mirar què s’amaga Tras la Puerta de la companyia Pentateatre. El que va néixer com un projecte embrionari de 15 minuts fa 3 anys, ara es desplega sumant una hora al tempo inicial i ho fa de manera un xic massa agosarada. El públic, tancat a la sala d’un cèntric hotel de Barcelona, observa com els dos actors protagonistes exhibeixen la seva mestria i llarga experiència. En Frank Capdet, a qui ja havíem pogut veure a T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré demostra que està totalment a l’alçada de les circumstàncies i desplega el seu personatge amb una naturalitat gens forçada i atraient. Per la seva banda el gran Ferran Terraza, conegut pels seus nombrosos papers en sèries televisives i sobretot pel seu paper a la saga REC, demostra que és un home polifacètic i ens il·lustra amb un reguitzell de personatges múltiples i canviants que tot i estar magistralment interpretats no acaben d’estar ben resolts. 

El joveníssim Marc González de la Varga ha volgut allargassar excessivament un text que funcionava de manera exquisita en el quart d’hora original i que ara t’obliga a fer un cop d’ull al rellotge en més d’una ocasió. El clímax de l’obra, presentat en forma de judici final, queda totalment estroncat amb l’arribada d’una noia (molt ben interpretada per Lluna Gay) que trenca radicalment amb tot el que estava passant anteriorment. És com si res del que l’espectador havia vist fins llavors tingués validesa. A partir d’aquell moment tot fa baixada i arribem al final de l’obra sense gaire complicació i amb un regust amarg. 

Fins al 13 d’abril podeu espiar que hi ha #traslapuerta, i no patiu, ja que la taquilla inversa de l’espectacle permet a l’espectador fer el judici de valor que cregui més oportú.

Quan l’assassí no és el majordom…

L’any 1926 Agatha Christie, la reina del suspens, va desaparèixer durant 11 dies. Ningú no sabia on era. Tothom estava profundament preocupat. La darrera vegada que l’havien vista havia fet un petó a la seva filla i havia marxat conduint el seu cotxe. Aquell dia no va tornar a casa i van trobar el seu vehicle abandonat al sud de Londres. La desaparició va provocar una gran inquietud al govern britànic que va mobilitzar la policia en una recerca incessant en la qual hi va participar fins i tot Arthur Conan Doyle. Els fans de la cèlebre escriptora van començar a configurar les més macabres teories. Hi havia qui deia que el seu marit l’havia assassinada, d’altres deien que s’havia suïcidat i fins i tot n’hi havia que la creien abduïda per éssers d’altres planetes. Durant gairebé 90 anys ningú ha resolt el misteri de l’estrany, sobtat i efímer esvaïment de l’escriptora. Al cap d’11 dies, la mare d’Hèrcules Poirot i Miss Marple va aparèixer en un hotel del nord d’Anglaterra fent-se dir Teresa Neele. L’hotel era sumptuós, probablement com el prestigiós Monkswell Manor que ara ens ocupa.



A casa sempre m’han ensenyat que en cas de dubte l’assassí és sempre el majordom. És per això, que quan em dirigia al Teatre Apolo a veure La Ratonera hi anava convençut de tenir la resposta a l’enigma que se’m plantejaria. Però en veure la paramenta del misteri vaig quedar, com ho deurien estar l’any 1926, totalment desconcertat:

Dos propietaris

 

Mollie (Mariona Ribas) i Giles (Aleix Rengel) Ralston, el feliç i novell matrimoni que ha heretat recentment la finca Monkswell, una preciosa mansió victoriana que han decidit convertir en un hostal. Allò que se’n diu fer la primera pela. Els dos menteixen, perquè ho fan? Han d’amagar res?

Cinc hostes

 

En Christopher Wren (Joan Amargós), jove, hiperactiu, amb un punt infantil i un toc lleugerament afeminat. És inquietant i té el perfil d’un autèntic psicòpata.

La senyora Boyle (Isabel Rocatti), de classe mitja-alta, estirada i molt crítica amb la qualitat del servei. Vindria a ser una mena de senyoreta Rotenmeyer.

El coronel Metcalf (Santi Ibáñez), de mitjana edat. Militar i força seriós. Ja està retirat i és força autoritari. No para d’entrar i sortir de la casa. Què deu fer-hi a fora amb la nevada que hi cau?

La senyoreta Casewell (Anna Gras-Carreño), jove, ruda, amb cara de pocs amics i força distant. Arriba a la mansió amb l’objectiu de quedar-s’hi indefinidament fins que arregli uns temes pendents que no vol explicar a ningú!

Paravicini (Xavier Bertran), extravagant i misteriós. És el convidat inesperat. Diu que se l’hi ha espatllat el cotxe, però ningú no ha vist el vehicle! Porta una piga falsa i es maquilla que dóna gust! Vol amagar la seva edat? La seva identitat? Qui és en realitat?

Un policia

 

El sargent Trotter (Ferran Carvajal), jove, segur de si mateix. Vol descobrir l’assassí d’un crim ocorregut el dia anterior i està convençut que en breu se’n cometrà un altre. Com en pot estar tan segur?

La ratonera d'Agatha Christie al teatre Apolo

Però on és el majordom? Tothom pot ser culpable si no hi ha majordom! Però concentrem-nos bé. Els 8 personatges estan aïllats del món per culpa de la forta nevada. Tots callen i s’observen i a més tenen la certesa de que un d’ells és l’assassí i que qualsevol d’ells pot morir. De fet l’octet d’actors no són més que una mera circumstància espacio-temporal que en d’altres ocasions trobarem ubicats a la riba del Nil o pels passadissos de l’Orient Express. Però ara la mansió Monkswell els reté i els obliga a mirar-se als ulls i a dubtar els uns dels altres com si d’una partida del Cluedo es tractés. Tothom desenvolupa el seu paper amb meticulosa exactitud i fins i tot, personatges agraïts com el d’en Xavier Bertran o en Joan Amargós aconsegueixen arrencar, en mig de la tensió, més d’un somriure als espectadors. L’ambient, la música, les escenes, les aparicions de personatges, tot qualla, fins i tot el text és fidel a l’esperit de la seva autora, però hi ha quelcom, no sabria exactament el què, que no encaixa enmig de tota aquesta auca. Hi ha escenes forçades, innecessàries i davant del joc de mirades i inquisicions, els silencis es poden arribar a fer, en algun moment, excessivament llargs.

Diu el sargent Trotter: “si demà algun de vostès es lleva mort serà només culpa seva” i això és exactament el què ha d’intentar evitar aquesta obra. Caure en el seu propi parany i convertir el misteri en paròdia del mateix.

Després de més de 60 anys d’èxit als teatres britànics, ara a Barcelona, el cas està servit. I com en la desaparició de la senyora Christie ara fa 88 anys, si voleu resoldre’l haureu d’anar-hi i investigar-lo vosaltres mateixos.

Literatura és Cultura!

Cada any, des de fa quatre anys, entre els mesos de novembre i febrer, ens arriba de mans de Tantàgora, el FLIC (Festival de literatures i arts infantil i juvenil). El FLIC té per objectiu donar a conèixer la literatura oral i escrita al públic de 0 a 18 anys. El FLIC és una festa de la literatura per a famílies, escoles, professionals i joves creadors. El FLIC aposta per una programació d’experiències literàries per a tots els públics amb convidats nacionals i internacionals. El FLIC, en definitiva, vol consolidar-se com la cita anual imprescindible i compromesa amb la transmissió de literatura infantil de qualitat.

Però quan i on podrem gaudir d’aquest festival? El cert és que, el FLIC, el podem trobar a qualsevol racó. Les seves activitats s’escampen per Barcelona, Bellver de Cerdanya, Girona, Salt, Sarrià de Ter, Sabadell i fins i tot Madrid i Bilbao.

En el programa d’enguany compten amb el millor de casa nostra i de part de l’estranger. Des de França ens visitarà la il·lustradora i grafista Marion Bataille, de terres hanseàtiques podrem gaudir de la multi premiada Jutta Bauer i a la festa no hi podia faltar el flamant guanyador del premi Llibreter, l’italià Roberto Innocenti. Però això no és tot. El festival té per objectiu acostar les diferents disciplines artístiques a la literatura. És per aquest motiu que gaudirà de la participació de gent com Laitrum Teatre, la companyia Pere Hosta, el col·lectiu d’art urbà Rebobinart, la fotògrafa Tanit Plana, les il·lustradores Neus Moscada i Mercè Galí, la música de les 2princesesbarbudes i narradors de la talla de Roser Ros, Yoshihira Hioki o Patricia McGill entre d’altres que completen un llistat inacabable d’artistes.

Amb la voluntat d’esdevenir el màxim transversals i de practicar el “crossing art”, el festival es passejarà per biblioteques, llibreries, centres escolars, cívics i culturals, museus, places i carrers. Els qui s’hi acostin gaudiran de xerrades, concerts, tallers formatius i creatius, exposicions, conferències, intercanvis, teatre, instal·lacions, narracions i fins i tot d’un cicle de cinema que es programarà a la Filmoteca de Catalunya.

Com diuen els organitzadors, el FLIC és família, és educació i és intercanvi professional. Les activitats programades formen un reguitzell inacabable de sorpreses i possibilitats que trobareu magníficament detallats a la web del festival. Perquè, en definitiva, el FLIC és Cultura!


Enllaç a l'article a Núvol.com

Narradors de cinc continents al Festival Munt de Mots

Del 19 al 26 d’octubre Barcelona s’omplirà de contes. Arriba el IV Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots. Narradors/es del cinc continents aterraran a la ciutat comtal per fer-nos volar la imaginació i descobrir-nos com es viu la narració oral fora de casa nostra. Enguany el festival comptarà amb més de 50 activitats realitzades per més de 40 narradors/es de 13 països diferents, en més de 40 espais de la ciutat. Els espectacles començaran el dia 19,  però la gran inauguració se celebrarà el proper dilluns 21 d’octubre a les 20h a la Sala Luz de Gas de Barcelona. L’entrada és gratuïta, però l’aforament està limitat a les 300 primeres persones que hi arribin.
 

Samuel Mountoumnjou actua al Festival Munt de Mots 2013

Com a novetat d’aquesta quarta edició i per primera vegada a Barcelona cinc magnífics contacontes, vinguts dels cinc continents, narraran les seves històries amb la veu de la seva cultura. Els cinc CONTEnents seran representats per Yoshi Hioki (Àsia), Samuel Mountoumnjou (Àfrica), Lilli Story (Oceania), Martha Escudero (Amèrica) i Mònica Torra (Europa).

Els cinc CONTEnents

Samuel Mountoumnjou
Fill de la tradició oral, Samuel Mountoumnjou va néixer al Camerun, a un llogaret de l’oest del país on encara avui segueixen vives tradicions i costums ancestrals. Es va criar en aquest context i aprenent molt dels seus pares i avis va iniciar-se en la narració quan encara era un adolescent. És professor de llengües estrangeres per la Universitat de Yaundé I (Camerun) i mediador intercultural. Diuen que les seves històries no són aptes per a ments adormides, així que si decidiu endinsar-vos en el seu món no ho feu de manera passiva ja que sinó el tigre del Camerun us devorarà i no us en podreu escapar.

Llocs on actuarà els dies del festival

Yoshi Hioki
Aquest pintor i narrador japonès ja fa vint-i-dos anys que viu a casa nostra. Durant aquest temps ha aprofitat el seu gai saber per impartir tota mena d’activitats tant al Museu Etnològic de Barcelona, com a la Casa Àsia. Des de 1999 es dedica a encantar, emocionar, fer viatjar i commoure a tots aquells qui volen escoltar els seus relats. Ell es defineix com un home de paraula i la tradició, mites i llegendes del seu país sempre l’acompanyen. No us relaxeu massa si l’aneu a escoltar, ja que de cop i volta, quan menys t’ho esperis, es pot posar a saltar i cridar i de sobte es tornarà a apaivagar.

Llocs on actuarà els dies del festival

El japonès Yoshi Hioki participa al Festival Munt de Mots 2013

Lilli Story: Lillian Rodrigues-Pang
Australiana de naixement i d’ascendència Índia –de Pipil-. Contacontes, professora de llengua anglesa, escriptora, percussionista… de fet és tan polifacètica que en el passat havia exercit fins i tot d’economista, però prefereix oblidar aquesta etapa fosca. Ha narrat les seves històries per quatre continents (li faltava Europa…!). Si en teniu ocasió no li perdeu la pista ja que per ella els contes són una eina d’identitat cultural! Qui sap si encara n’aprendrem alguna cosa útil per casa nostra? El que és ben segur és que les seus contes i sobretot el seu encant, us deixaran totalment bocabadats!

Llocs on actuarà els dies del festival

Mònica Torra
La seva trajectòria com a narradora de contes d’aquesta catalana va començar fa tot just quatre anys després de formar-se al costat del director del Festival, Rubén Martínez Santana. Des d’aleshores no ha deixat d’estar en contacte amb el món de la narració oral, tant per a petits com per a grans. Ha participat en l’activitat “L’Aventura de llegir” de la Diputació de Barcelona, en “hores de conte” de diverses biblioteques, escoles, centres cívics, bars, galeries d’art… i en llocs que ni us imaginaríeu! Els seus relats són tan captivadors que si l’escolteu en quedareu totalment enamorats. Avís per a navegants, en ocasions la Mònica es transforma i PATAPAM! es converteix en Alícia… si això passa no us amoïneu, voldrà dir que el surrealisme i l’univers de la fantasia tot just acaben d’aterrar!

Llocs on actuarà els dies del festival

Monica Torra Solano serà al Festival Munt de Mots

Martha Escudero
Tot i que va arribar a casa nostra el 1993, aquesta narradora mexicana no ha abandonat ni molt menys les seves arrels. El seu repertori es nodreix de mites, contes i llegendes tradicionals del seu país. Narra per a tots els públics, fins i tot, en ocasions, acompanyada de música i cançons. Val a dir que està molt integrada a casa nostra, tant és així que des de 1997 programa el cicle de contes per adults “Contes i Cuentos” del Harlem Jazz Club de Barcelona i és directora de la Trobada Internacional de Narradors Orals al Pririneu “Un Riu de Contes”. Com que és un cul inquiet no va poder parar quieta i també va fundar l’Associació de Narradores i Narradors de Barcelona, l’ANIN. Ha publicat llibres, discs de música i contes i articles de reflexió sobre el sector. La Martha és una professional com poques n’hi ha i si us la trobeu segur que un conte us acabarà explicant!

Llocs on actuarà els dies del festival

A més si els voleu veure a tots cinc junts, els cinc CONTEnents pujaran plegats a l’escenari del Teatre Tantarantana el proper dimarts 22 d’octubre a les 21’15h.

I si voleu veure actuar a qualsevol dels altres contacontes, gaudir de les exposicions, concursos, cine-fòrums, conferències i mil i una sorpreses que ens depara el festival, no deixeu de fer una ullada a la seva pàgina web!

Enllaç a l'article a Núvol.com

Mummenschanz. Els músics del silenci

La sala ja era força plena a 15 minuts de l’inici. El públic esperava la tan anhelada companyia. Reconeguts crítics teatrals, productors, la “tele” i criatures, moltes criatures. Sembla mentida que sigui un dia entre setmana, que no tenen classe demà aquests nens?  Els llums s’apaguen i tot queda en silenci. Ningú no gosa parpellejar, respirar o dur a terme alguna acció que pugui emetre un so. Passats 30 segons, que semblen eterns, una mà gegant emergeix rere el teló. A partir d’aquell instant tot creix, tot es magnifica i comencen a desfilar per damunt l’escenari els éssers més estranys que us pugueu arribar a imaginar. Cucs animats, formes geomètriques, serps desafiants, rinoceronts, parelles obeses sortides de les escombraries i fins i tot fulls de paper gegants que se’ns posen sentimentals.

Tot això és Mummenschanz, una companyia que, després de quatre dècades actuant arreu del món, arriba a Barcelona per oferir-nos les seves millors escenes. I és que tot l’espectacle són això, escenes. No mireu de trobar-hi un argument, tampoc no us vulgueu centrar en la interpretació dels personatges o en l’inexistent escenografia. Si aneu a la Sala Barts aquests dies hi trobareu mims. O encara més, els reis del mim de gran format i emmascarat. De fet ja ho indica el seu nom (mummen “màscara” / schanz “broma”). Prescindint de tota mena de so, aquest artesans del silenci ofereixen un espectacular desplegament d’humor blanc, simpàtic i innocent. El seu llenguatge no verbal és universal i la funció és un no parar d’emocions. El públic queda astorat contemplant tota mena de moviments i accions que van contra les lleis de la gravetat, el realisme o la física en general. “Com ho han fet això?!” pregunten alguns després de cada esquetx.

El silenci és tan sepulcral que fins i tot els actors han d’aclarir al públic que si volen poden aplaudir. La gent surt del seu estat d’embriaguesa escènica i aplaudeix enfollida quan cau el teló. Els protagonistes surten a saludar a cara descoberta i entenem llavors que la veterania i el rodatge són claus per a un èxit tan flagrant.

Si teniu nens petits, aneu-hi (tot i que l’horari no és el més idoni), si teniu avis, porteu-los-hi, si teniu amics, recomaneu-los-ho, si esteu deprimits, acosteu-vos-hi i si voleu gaudir d’un gran poema visual i mordaç no us ho perdeu!

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Alquímia musical!

Possiblement qualsevol intent d’explicar el que va tenir lloc el passat 14 de juliol a l’Espai Lliure de Montjuïc serà totalment inútil i impossible. Tot i això ho provaré.

Quatre instruments: piano, bateria, saxo i guitarra.

Quatre músics: Agustí Fernández, Ramon Prats, Albert Cirera i Joe Morris.

Entren, saluden, s’asseuen i... fan MÚSICA, en majúscules!

De sobte la sala es va convertir en un gran laboratori d’experimentació musical. No es tractava de tocar els instruments, sinó que l’objectiu era fer-los sonar. La disbauxa és màxima, però tot sembla formar part d’un mateix cos harmònic. L’un colpeja les cordes del piano amb caixes xineses de diferents mides, l’altre refrega una bossa de paper per damunt de les caixes de la bateria o inspecciona el so que es produeix al entortolligar les baquetes entre l’espai que deixen els diferents tambors. El de més enllà prova d’evitar que el seu saxofon emeti un so digne i en tapa l’obertura amb la cama alhora que provoca un diàleg musical amb la pròpia inspiració pulmonar. I el darrer elimina la vibració de les cordes de la guitarra interceptant-les amb un pal de polo o colpejant-les amb dos llapis. Tot plegat, una autèntica bogeria. Bogeria sonora, bogeria auditiva i cardíaca. El públic s’ha d’esforçar de valent per aguantar les llargues peces improvisades de prop de 15 minuts! El pols de l’oient augmenta al mateix ritme que el frenesí musical. Una pausa siusplau, deixeu-me respirar!!! Els músics assoleixen els seus particulars estats d’èxtasi musical, els sons que emeten els seus instruments aparentment descoordinats, arrítmics, amelòdics... teixeixen una mena de teranyina musical que fa que el públic arribi al nirvana a tota velocitat, tanta velocitat, que al finalitzar cada cançó molts decideixen abandonar la sala, probablement embriagats de l’epifania musical que acaben de viure les seves aurícules.

Mai de la vida, es podrà repetir un espectacle com el que ens va oferir el Liquid Trio i en Joe Morris. Pocs eren conscients dels talents musicals que tenien al davant. Molt pocs sabien que l’Agustí Fernández i en Joe Morris són dos dels improvisadors més reconeguts a nivell mundial, probablement per això molts no van ser capaços d’aguantar l’envestida creativa que, acompanyats dels prodigiosos Ramon Prats i Albert Cirera, ens van oferir en motiu del Festival Grec de Barcelona.

No en compreu mai cap disc, no en llegiu mai cap llibre, ep i consti que tots els materials que tenen són molt bons, però res no valdrà la pena un cop els hagueu sentit en directe.

Ara només em resta tancar-me a casa i evitar sentir cap so extern, no voldria que la meva orella s’endugués una decepció! 

Tu fas comèdia, jo faig comèdia..., tots fem comèdia!

Tots fem comèdia. El director quan rep un premi, el públic quan aplaudeix exageradament, els actors quan actuen, fins i tot la família al velatori, fa comèdia. I dins d’aquest gran circ de comediants i comèdies hi trobem l’obra que es representa aquests dies al Poliorama. Allò si que és una bona comèdia!

Foto Daniel Escalé

És teatre? És cinema? És un musical? No és cap de les tres coses i són totes tres a la vegada! Crec que més aviat hem de parlar de meta-teatre,  meta-cinema o meta-musical. És probablement un acte d’autoafirmació per a un gran amant de la professió com és en Joaquim Oristrell. Després d’una llarga carrera dedicada al cinema i la televisió sembla que comença a agafar-li el gust a l’escenari. Després de l’èxit de les seves “9 Maletes”, ara aterra a la Rambla de Barcelona induït per les pressions de dos vells amics, en Jordi Bosch i en Ferran Rañé (recordem que tots tres ja havien treballat plegats a la sèrie Majoria Absoluta). Aquesta parella de gamberros van posar a Oristrell el repte d’escriure una obra teatral i ell no va ser capaç de negar-s’hi.

Ara tots tres defensen amb veterania i rigor una tragicomèdia àcida i divertida que el director ha sabut traslladar al terreny propi, el cinema. Els Goya, la nit d’estrena, la crítica, els productors… tots queden ben retratats. I la broma interna per als del gremi és constant.

Els diferents espais per on transiten les escenes de l’obra són fruit d’un seguit de projeccions en blanc i negre que, complementades amb certs elements d’atrezzo, recreen realitats presents i passades. I és ideal que això passi quan la trama principal tracta de dos autors cinematogràfics als que ja se’ls hi ha passat l’arròs.

La música és una altra de les peces clau del muntatge. La funció consta de 7 cançons escrites, interpretades i en part cantades, pel director i compositor Joan Vives. Després d’haver dirigit i musicat obres de Dagoll Dagom o La Cubana, ara s’atreveix a col·laborar amb Oristrell i debuta dalt de l’escenari.

Però la cirereta del pastís és el duet que formen en Peter Vives i la Nausicaa Bonnin. Dos joves actors que cada vegada veiem i veurem més sovint damunt dels escenaris. I no és en va que això passi. Els dos s’atreveixen a cantar, ballar i lidiar amb dos pesos pesants com són en Bosch i en Rañé. I ho fan amb nota! Cal dir a més que ella interpreta tres papers a l’obra i demostra tenir una gran capacitat per canviar de registre a velocitats trepidants, fins i tot hi ha una escena en què desapareix per una banda de l’escenari fent un personatge i de sobte apareix pel costat oposat canviada de roba i fent un paper diferent.

Text, música, cinema, contacte i complicitat amb el públic… aquesta és una altra de les moltes propostes que ens ofereix el Festival Grec i que ens deixa molt clar que tots fem comèdia i qui digui el contrari menteix!

Enllaç a l'article a Núvol.com

L'efímera banqueta

Una parella, com un arbre, cal anar-la regant cada dia, a tota hora, en tot moment. No ens podem despistar ni un minut, ja que la lleugeresa en el tractament de l’altre o la desatenció ens poden portar a un espiral garantit de problemes. Si a més la parella, en lloc de sentimental, és artística, tenim un afegitó que ens ha d’amoïnar encara més: l’ego!

Foto d'Ariel Bercovich

Mai no ha estat fàcil la relació dels grans grups, grans músics o grans compositors quan l’èxit s’ha de compartir. Els agents i representants dels implicats han de fer autèntics equilibris per tal d’entomar l’esnobisme que generen certs personatges.

Però no deixem de sumar. Afegim-hi un paratge idíl·lic, només accessible per a una certa elit, una joveneta que es deixa conquerir amb facilitat i un duet de pianistes egòlatres que després de 25 anys tenen seriosos dubtes sobre la seva relació i en general sobre el sentit de la seva pròpia vida.

I finalment la banqueta. L’espai de treball compartit, un espai que cada vegada es presenta més inhòspit, més fred, més distant. Seure plegats a tocar passa del plaer a l’horror en qüestió de minuts. És com si l’esperit revolucionari del gran Rostropovich insuflés les ànsies de lluitar contra el món en els dos protagonistes, que estan totalment decidits a engegar la seva prolífica carrera a dida.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, dos genis de la comèdia amb Paco Mir al capdavant, interpreten totes aquestes pulsions amb un tempo allegro. Sense pressa, però també sense pausa. El públic passa l’estona i en ocasions, fins i tot, arriba a somriure. Tot plegat, com si d’un film de Woody Allen es tractés, divaga entre la realitat quotidiana de les relacions humanes i el surrealisme moderat de les músiques mig sentides i els seients efímers.

La funció, com la banqueta, va minvant a poquet a poquet i finalment totes dues queden en un no res. Un no res entretingut, però al cap i a la fi, un lleuger i previsible, no res.

Enllaç a l'article a Núvol.com 

Alça Manela!

-Ei tinc entrades per l’assaig general de Manel, t’hi apuntes?

-Manel? Ui, no ho sé, crec que passo, ara s’han tornat massa comercials!

-Manel comercial? Au va! Però si no hi ha manera d’aprendre’s les seves lletres! Però si les seves músiques no són gens enganxoses. Però si és pràcticament impossible que entenguis les seves cançons abans d’haver-les escoltat com a mínim 15 vegades!

-Són número 1 de vendes a la setmana d’haver estrenat disc!

-No en facis cas. És pur fanatisme! La gent compra perquè toca fer-ho.

-Bé se’l podrien descarregar. No hi ha gaires grups que venguin discos avui en dia…

-Tu els has escoltat? No t’adones que estem amb les de sempre. Les subordinades són tan summament llargues que quan arribes al final has perdut l’antecedent.

-Són lletres enrevessades perquè estan plenes de referències, però són tan narratives que en podries fer una pel·lícula de cadascuna.

-Es passen! L’altre dia vaig haver de consultar la Wikipèdia tres vegades per entendre una frase.

-Ets un exagerat! Si bé és cert que no és de fàcil digestió, el disc té un munt de racons i secrets per on pots anar descobrint tot un seguit de móns paral·lels.

-Jo l’únic món paral·lel que hi he trobat ha estat l’estil nou que exhibeixen. Ara sonen com més anglesos. A mi m’agradava més la senzillesa folk de l’ukulele amb la Dolors, el Mar, les corrandes…

-És cert que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però en aquest nou disc si t’hi fixes rebaixen el barroquisme sonor del darrer treball i sonen més ells quatre.

-Això si que no t’ho nego. Sonen enxufats. Massa guitarra elèctrica i massa poc caliu.

-Poc caliu? I ara, però si precisament el to baix del cantant t’embolcalla i et condueix com si d’un mantra es tractés! A més, és el disc més “popero” que tenen. Guitarra, baix i bateria. És molt autèntic, és molt ells. I no només això. La musicalitat d’aquest nou treball si que és diferent, però aquesta és la riquesa del treball.

-Riquesa…?

-Mira, a mi a cops em recorda a Bob Dylan o a Los Planetas i fins i tot m’atreviria a comparar certes cançons amb Mishima.

-Vols dir que no et passes!?

-Ni de bon tros! Aquest darrer disc està ple de petits homenatges. El primer arriba ben d’hora amb “Ai, Yoko”, la maltractada heroïna artística i seguim amb els herois romàntics o la ja molt sonada “Teresa Rampell”. Això per no parlar de l’homenatge que es fa a totes les bandes de Rock caigudes en l’oblit. A més, si et queixes de que no hi ha cançons com les del primer disc et proposo que escoltis la que tanca l’àlbum. És una clara pantomima del nostre present tractada amb un to hilarant al més pur estil primigeni del grup.

(…)

-Què t’ha semblat eh, tant que et queixaves?

-Què vols que et digui. Fluixet. Es nota falta de rodatge. No tenen gaire feedback! I el públic l’he vist poc entusiasmat. A més, què han fet al final? Han acabat el concert d’una manera més estranya…?

-Aquí t’haig de donar la raó. El seu directe és poc potent. Potser si que els hi falta baixar de l’escenari per poder connectar amb el públic. M’imagino que és perquè era un assaig i que durant la gira intentaran fer un esforç per tal que el feedback amb els qui els escolten es consolidi i no siguin només ells qui gaudeixen de la seva música. Ho han de fer per força ja que es deuen a tots els qui els seguim. La seva cursa tot just comença i encara els hi queden moltes olimpíades per triomfar.

Enllaç a l'article a Núvol.com

Recordaus dels passats!

L’any 2007 la Mancomunitat de la Vall de Llémena es va unir. Tenien un objectiu comú: no oblidar el passat. Un passat que els era i els és molt vigent. Un passat remença!

Els habitants dels municipis de Canet d’Adri, Sant Aniol de Finestres, Sant Gregori i Sant Martí de Llémena es van proposar recuperar un passat que de mica en mica els desapareixia. Així doncs, es van aplegar per tal d’organitzar el que al cap de 3 anys seria la gran Festa Remença de la Vall de Llémena.

L’objectiu era molt clar: fer conscients, als habitants de la vall, de la seva història i convocar així als hereus remences del segle XXI a una trobada anual que s’anés repetint any rere any. Allà hi ha els personatges que van viure les guerres, hi ha els emplaçaments… i es volien representar els esdeveniments més singulars de les dues guerres com: La Crida dels Constantins, la presa del castell de Cartellà o les trobades al castell dels Margarit. Tot plegat ho van estructurar entorn de la figura del llegendari bandoler Pere Joan Sala. Va ser així com més de 100 voluntaris i voluntàries dels diferents pobles van fer possible una festa que inclou elements festius creats per la mateixa gent de la vall: danses tradicionals, conferències d’història, escenificació teatral, gastronomia medieval…

El cap de setmana del 4 i 5 de maig s’ha celebrat la 4a edició d’aquesta gran festa a Sant Gregori. Com sempre ha comptat amb una magnífica recreació històrica dels fets i mals usos de l’època que amb il·lusió i dedicació la gent de la vall es va organitzar per representar. Els actors no havien trepitjat mai abans un escenari, però la sang remença que corre per les seves venes els fan aparèixer cada any com autèntics testimonis d’uns fets que, tot i que mai van presenciar, saben perfectament com els van afectar.

Aquest any, la festa va tornar a ser un autèntic èxit, ja que va incorporar els Jocs Remences. Una ferotge batalla entre els joves dels 4 pobles de la vall que van haver de competir en proves com el llançament de tronc, l’estirada de corda o la cursa de sacs… per tal de proclamar-se vencedors remences. El públic i el gegant del cabdill remença van animar als seus representants mentre sonava el corn que convoca cada any els llemenencs a la seva cita.

La Festa Remença finalitza amb el Relleu de la Forca Remença. Aquest és un acte simbòlic que consisteix en fer arribar la Forca Remença de la Vall de Llémena al municipi que l’any següent acollirà la Festa, mitjançant una caminada popular pels camins de la vall.

Passen els anys, però la llinda que presideix la portalada de Can Sala des de temps immemorials haurà assolit el seu objectiu: “Successors de esta recordaus dels passats”.

7 narradors inspirats per a 12 històries desexplicades

Conta la història que corria l’any 2009 quan l’il·lustrador Ignasi Blanch va decidir endegar, amb els seus alumnes de l’Escola de la Dona, un parell d’exposicions on es tergiversaven els contes tradicionals. El grup de contacontes Vivim del Cuentu va ser l’encarregat d’inaugurar aquelles exposicions i per fer-ho van preparar un espectacle on els contes que s’hi explicaven naixien de les il·lustracions plasmades pels alumnes de l’Ignasi.

Els narradors, van trobar el gust a capgirar les històries tradicionals. Va ser així com mica en mica van incorporar aquestes “petites perversions” en el seu repertori habitual. Curiosament aquelles noves sessions de contes van començar a tenir molt èxit i cada vegada els les demanaven més. A principis de l’any 2011 els 7 narradors de Vivim del Cuentu van decidir posar per escrit tots aquells relats i presentar-los a una editorial. Però el repte es presentava intens ja que escriure un text a 7 mans no és senzill. Va passar ben bé un any abans no van escriure, reescriure, revisar, “rerevisar” i enllestir les 12 històries que van presentar.

La sort els va bufar de cara i l’editor, un apassionat de la literatura infantil i juvenil, va apostar totalment per aquells textos. Però els narradors tenien una condició; si els seus contes s’havien de publicar, els il·lustradors no podien ser altres que els alumnes de l’Escola de la Dona. Aquells qui en el seu dia tant els havien inspirat. I a així va ser com va néixer la col·lecció de Contes Desexplicats!

Si pareu atenció aquests dies a les llibreries podreu trobar els 2 primers números de la col·lecció: “La Caputxeta Forçuda”, una intrèpida noieta que planta cara al llop i no se n’està d’escarmentar-lo, i “La Rateta que llegia a l’escaleta”, una interessant revisió del clàssic on la rateta no busca un nuvi que la faci presumir, sinó un nuvi que l’ajudi a llegir molt, ja que sense cultura, de què parlarien la resta dels seus dies?

Ara bé, si enlloc de llegir-los voleu que siguin els mateixos autors els qui us expliquin les històries, només cal que us deixeu caure per alguna de les moltes presentacions que faran! Especialment, però, és molt recomanable la sessió que oferiran el proper 22 d’abril a les 19’45h a la Casa Orlandai de Sarrià. Allí hi trobareu 7 “cuentistes” explicant històries capgirades com un mitjó, mentre els il·lustradors fan anar el seu llapis amunt i avall al ritme d’un suau so d’un violí.

Deixeu-li fer (o la història d’en Patufet)

Anar a veure titelles a La Puntual sempre té quelcom de màgic i especial. Aquesta minúscula sala de Barcelona, creada l’any 2005, va prendre el relleu de l’antic i igual de minúscul Teatre Malic, creat el 1984 per la companyia de titelles “La Fanfarra”. 50 localitats apretadetes pensades per a petites personetes que s’hi asseuran per gaudir de grans espectacles de petit format.  

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, encabir-me en un d’aquells bancs i gaudir de “Deixeu-li fer (o la història d’en Patufet)”. Una cosa és il·lustrar un conte amb imatges i una altra donar vida a uns personatges. Aquest és el gran repte d’aquest espectacle de teatre d’ombres adreçat al públic familiar: dotar d’ànima uns titelles. Uns titelles que en aquest cas són elements plàstics inanimats, plans, simples siluetes. Aconseguir que l’espectador cregui veure que un mateix titella varia l’expressió o l’emoció no resulta gens fàcil. Necessita d’uns actors-titellaires molt hàbils a l’hora de manipular i interpretar per provocar la imaginació i la participació creativa del públic. Però la companyia Olveira/Salcedo ho aconsegueix sense que ni te n’adonis. Pateixes, rius, t’espantes i t’emociones amb en Patufet, et poses a la seva pell, t’imbueixes del seu tarannà gamberro i tot plegat t’ho fa sentir un tros de paper negre curosament retallat. La delicadesa de l’espectacle et transporta durant 40 minuts a un món ple de cols, bous, botiguers, olles, dinerets, bugades i cotorres. 

A tot això s’hi suma una altra dificultat, pròpia d’aquest tipus de teatre, auster i senzill per definició: expressar el màxim amb el mínim d’elements. Però una vegada més l’Olga i en Juvenal, els dos actors-titellaires, aposten per la senzillesa d’un solitari llum d’Ikea i una barretina catalana per fer emergir tot un món que fascinarà a menuts i adults. Aquesta parella d’artistes s’atreveixen amb tot. I entren de ple dins la panxa del bou plantejant-se oferir al públic la possibilitat, si la sala ho permet, de gaudir de l’espectacle des de darrera de la pantalla.  

Diu Pilarín Bayés que el Patufet és un conte que ens defineix com a país, ja que el protagonista és petit i ha de vigilar constantment de no ser trepitjat. Aquesta mateixa màxima sembla que se l’hagin aplicat els artistes que han d’aconseguir, a batzegades, fer-se un lloc enmig d’un panorama cultural cada dia més menystingut, però per sort també cada dia més especialitzat i treballat. Potser, la Pilarín no anava tan errada i qui sap si tot plegat és una metàfora nacional que ens durà a sortir de la panxa de la fera, encara que sigui defecats, per poder assolir, finalment, la llibertat.

Properes funcions:
13 de gener 2013 - 11’30h - Societat cultural L’Espiga de les Corts - Barcelona

Enllaç a l'article a Núvol.com